Sant Julià de Vilatorta, Sant Martí de Riudeperes i Castell de Sant Llorenç de Munt

Avui hem anat a conèixer el poble de Sant Julià de Vilatorta a la comarca d’Osona. Volíem conèixer el nucli antic, les diferents esglésies, les cases senyorials, el monestir de Sant Llorenç del Munt i la font de la Noguera o set Fonts, de set abundoses canelles.

Per arribar-hi hem anat en direcció a Vic per la C-25 i hem sortit a la sortida  187, Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta

Filera de plataners a la sortida del poble

Sant Julià de Vilatorta és un municipi de la comarca d'Osona. Des de l'any 1946, Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons formen una sola entitat municipal, amb una superfície d'uns 16 km. Malgrat aquesta fusió, d'efectes purament civils, continuen essent dues entitats d'un passat i unes característiques totalment diferents. Actualment el municipi compta amb 2974 habitants.

La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s'estén per una petita serra amb altures que oscil·len entre els 750 i els 850 metres d'altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s'allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.

Abans d’arribar al poble ens hem aturat a una ermita que hem vist a tocar de la carretera, es tracta de Sant Martí de Riudeperes, església que pertany al municipi de Calldetenes.

Sant Martí de Riudeperes

L’antiga església de Sant Martí de Riudeperes: Documentada el 1050, l'església ja va ser restaurada en època romànica, ja que al segle XII es construí una portada al mur de ponent i un atri o pòrtic, ara integrat a l'edifici. Als segles XVI i XVII, hi foren afegides dues capelles laterals. Els elements que cal destacar-ne són el capitell i el fragment d'arquivolta de la portada del segle XII. Tots dos elements, conservats a l'església, són decorats amb motius vegetals.

A cinc-cents metres d’aquesta construcció ja arribes a  Sant Julià molt aviat ens hem adonat que era una vila d’estiueig per les seves cases pairals, per les construccions senyorials que ja es veuen en la mateixa carretera que passa pel centre de la vila.

El primer que hem fet es anar a veure el Parc de les set fons, on hem trobat un parc molt polit i net, amb una bateria de set fonts que ragen totes a l’hora, un espai enjardinat i un restaurant molt integrat en el paisatge, restaurant que porta el nom de les set fons i que ja hi estaven donant la darrera capa de pintura.

Hem deixat el parc i hem anat a aparcar a la plaça Major per poder anar a l’Ajuntament a preguntar com anar al Monestir de o també dit castell de Sant Llorenç del Munt, ens han donat un parell de mapes del poble i dels voltants per poder fer una visita a consciència..

Per anar al monestir s’hi pot anar a peu, una mica més d’una hora i una altra de tornada, no teníem tant de temps i hem decidit anar-hi amb cotxe, que segurament hem estat el mateix temps ja que hem fet una volta per uns indrets, poc habitats i per una pista de terra on no era recomanable corre, amb un entorn d’alzines, de muntanyes de pedra conglomerada que recorda les de Montserrat i sobre tot el Montcau, sobre Terrassa.

Fent camí amb el cotxe hem passat per una gran Masia anomenada La Verneda on hem fet una parada i hem parlat amb la persona que hi viu i que ens ha confirmat que anàvem bé per arribar al monestir.

Adossada a la Casa Paira hi hem vist una petita ermita que ens ha dit la mestressa era dedicada a Sant Feliu de Planeses i que la seva família  hi havia celebrat diferents actes com casaments i batejos.

Hem arribat a davant del castell i hem quedat impressionats de la magnitud de la construcció, amb les fotografies és pot endevinar la grandesa del que ara si sembla un castell. Com que és d’us privat no es possible visitar-lo.

Monestir de Sant Llorenç del Munt

Aquesta església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, i va donar nom al castell que es va aixecar a la seva ombra que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses figura documentada des del 1012. L’any 1067, els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van decidir fundar en aquella església un priorat benedictí que van posar sota la dependència del monestir de Sant Marçal del Montseny, per alguna raó, aquella fundació no es va materialitzar mai i els senyors del castell van recuperar el seu domini.

Ja en els anys 1125 i 1127 torna a aparèixer aquesta església de Sant Llorenç i hom parla d’una restauració i d’una important donació al seu favor atorgada per Santa Maria de l’Estany. En aquesta època o potser més endavant (1140?) es devia fundar la canònica, però no és fins el 1161 que s’esmenta que hom seguia la Regla de Sant Agustí. Després d’una llarga època de prosperitat, al segle XV va passar a tenir priors comendataris, càrrecs que anaven a mans d’eclesiàstics desvinculats de la casa i que van portar la seva decadència, a mitjan d’aquell segle la comunitat era molt reduïda i finalment una butlla del papa Climent VIII la va secularitzar, com moltes altres. La canònica secularitzada va subsistir fins que el 1760 es va incorporar al seminari de Vic, fins que resultà

desamortitzat el 1845, data en que va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que durant la segona meitat del segle XX els edificis, molt degradats, es van restaurar.

Hem pogut fer unes fotografies i rés més que tornar a agafar el cotxe i tornar a Sant Julià per un altre lloc molt més proper que pel camí que hem fet per arribar-hi.

S’ha fet l’hora de dinar hi hem aprofitat que a Sant Júlia hi ha una “Casa Fonda”  “Ca la Manyana”, un establiment que conserva tot el caliu i l’encant de les antigues fondes de poble catalanes. Confort, tranquil·litat i familiaritat són sensacions que hom respira només traspassar el llindar de la porta.