Ermita i Pont Vell de Sant Julià de Llor

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca de la Selva, per anar a conèixer el poble, l’ermita i el pont vell de Sant Julià de Llor.

Per arribar-hi hem anat a trobar la carretera de Girona a Anglès i passat Bescanó trobem un desviament a la dreta que a través d’un pont travessa el riu Ter i ens trobem a Bonmatí. Hem de seguir recte i a l’esquerra un cartell ens indica a Sant Julià de Llor, ermita que ja albirem dalt d’un turó. A uns tres kilòmetres arribem al poble de Sant Julià on hem deixat el cotxe i hem iniciat la pujada seguint en la mateixa direcció amb una pista en molt bon estat que en un km aproximadament de pujada continuada ens porta  davant de la rectoria de Sant Julià de Llor.

Hem vist que la rectoria estava habitada  ja que hi havia un cotxe i el gos reglamentari que espera ordres de la mestressa per deixar de bordar. La mestressa una persona jove, ens ha tornat la salutació i molt amablement ens ha convidat a passar ja que per arribar a l’ermita cal passar pel seu pati, ens ha comentat que viu allà amb el marit i tres fills i és el lloc que buscaven, coses de la casualitat ens ha dit que era de Camós i que la seva mare viu a Banyoles. Ens ha fet notar que, la casa  gràcies a la seva situació, té una vista de 190 º amb unes vistes excepcionals, cosa que hem pogut constatar quan hem pujat fins a l’ermita.

La panoràmica és extraordinària per la poca alçada on es troba el turó 295 metres, però es veu tot el Pirineu, Santa Bàrbara, El Far, els cingles de la muntanya de Sant Roc, el Rocacorba, la vall d’Anglès etc..

Ens hem acomiadat de la persona que ens ha rebut i hem baixat al poble per veure el Pont vell de Sant Julià que també ella ens ha suggerit.

L’ermita de Sant Julià del Llor

Església parroquial probablement preromànica, citada en documents del monestir d’Amer (949). L’església es troba emplaçada al cim del turó més alt del municipi (295 m) i segurament va ser una estada d’eremites abans que s’integressin a la regla monacal benedictina durant la repoblació i cristianització endegada des del monestir de Sant Medir. El cisellat dels carreus i alguns fragments d’escultura són tot el que en resta d’aquest període. L’edifici és una reconstrucció del s. XII. Ensorrat pels terratrèmols de 1427 i reconstruït. Reformat profundament al segle XIX. L’interior va ser restaurat i remodelat totalment el 1990. L’edifici té una sola nau, més ampla al peu que a la capçalera, amb dos arcs en degradació que formen un arc triomfal. L’absis semicircular té forma de ferradura. Les darreres centúries s’hi ha afegit la rectoria i una sagristia, comunicades amb l’absis, una espaiosa capella lateral poligonal i un cor penjat, amb una escala per arribar a l’espadanya amb dos ulls molt senzills i dues campanes. Davant la façana, amb porta rectangular i un ull de bou, hi ha el cementiri, renovat el 1875.

Sant Julià del Llor

És un poble rural de masies disperses. Té un nucli urbà, poc poblat, amb tres agrupaments d’habitatges que formen carrers pintorescos i inconnexos: el carrer Vell, al peu de la muntanya de Sant Julià, a la riba del Ter, està format per cases amb llindes gravades al segle XVIII, agrupades a l’entrada del pont vell que comunicava amb la Cellera. Les cases del carrer Nou, al costat del pou de la mina Carlota, eren habitatges miners. El carrer Petit l’han format un grup de cases noves.

El pont es troba al pas d’una via romana que, des de Gerunda, penetrava l’interior muntanyós resseguint la riba esquerra del Ter. Les obres de restauració podrien confirmar l’origen romà dels enormes carreus que sostenen la base de les arcades. No hi ha proves que el pont es reconstruís a l’edat mitjana tot i trobar-se al pas d’una important via de comunicació del comtat de Girona.

El pont Vell de Sant Julià del Llor

El pont actual es considera un dels millors exemples d’estil gòtic tardà civil que queden a la demarcació. Segurament és una obra del segle XVII de la que en foren promotors els Olmera, senyors d’Anglès, i el monestir d’Amer. Consta de cinc arcades desiguals, la més gran té 20 m de llum, 3,65 m d’intradós i una altura màxima de 9,1 m fins a la barana. Les pilastres estan reforçades per espigons que fan de trenca-aigües i contraforts. La calçada té dos metres d’amplada. Va servir pocs anys, un aiguat el va inutilitzar en desplaçar el curs del riu, abans que l’aiguat de Santa Llúcia (1777) s’endugués l’arcada de la riba dreta. Avui podem apreciar la imatge surrealista d’un pont sense riu, arcades immenses que arrenquen al carrer Vell i acaben enlloc, enmig dels camps i horts. El 1999 s’inicia la primera fase de consolidació i rehabilitació de la gran volta central, de 20 m de llum. Arran dels treballs, ha aparegut una cinquena volta.

Hem anat i hem tornat del pont, hem fet fotografies del carrer i ja se’ns fet tard per fer més coses i hem optat per quedar-nos a dinar  a Sant Julià mateix, un lloc on hem estat ben acollits i ben menjats i que s’anomena La Barca, fent referència a la barca que fins el segle passat passava al Ter d’una banda a l’altre del riu.