Setcases, Salt del Cossi d'en Batlló i Vallter

Avui hem tornat a la comarca del Ripollès, volíem anar a caminar per la Vall del Catllar i anar a conèixer l’ermita romànica de la Mare de Déu del Catllar, vall i església que queda entre Vilallonga de Ter i Setcases, després de trobar el trencall a Tregurà.

Coses del destí, sense adonar-nos-en ens hem passat l’entrada a la pista i en lloc de girar i tornar, hem optat per anar fins a Setcases que feia molts anys que no hi havíem estat. Hem fet una volta pel poble i hem entrat a turisme que està dins l’ajuntament , una persona ens ha donat un planell de les possibles excursions que es poden fer i ens ha recomanat anar veure el salt del Cossi d’en Batlló on hi ha un magnífic salt d’aigua, les pluges d’aquest dies l’han convertit en un lloc bonic per anar a veure, també ens ha comentat que podia ser interessant pujar fins a Vallter ja que han caigut entre 30 i 50 cm de neu.

No ens hem fet pregar i hem anat fins a trobar el camí que ens ha portat al salt del Cossi d’en Batlló, hem deixat el cotxe a la vorera de la carretera i hem fet una petita excursió fins els salt, hem passat per sota la Balma de les Donzelles i en quinze minuts hem arribat el saltant d’aigua, aigua que baixa pel riu Carboner que el formen els torrents de la Llosa, de Concros i el torrent dels Forquets, el camí , un sender molt fressat, sense cap problema que segueix el riu i que en tot el trajecte gaudeixes del brogit de l’aigua.

Hem fet unes fotografies i hem retornat al cotxe, des del cotxe teníem davant nostre el Gra de Fajol i el Gra de Fajol de baix.
Hem decidit anar amunt i arribar-nos a Vallter, hem arribat al primer aparcament on hi ha el primer telecadira i hem vist que algun cotxe seguia pista amunt, els hem seguit fins arribar a les cafeteries de l’estació on hi hem trobat un bon gruix de neu, la màquina lleva neus havia obert l’aparcament i un bon tros de carretera.
Ha estat un encert pujar fins a dalt ja que la vista és excepcional i l’entorn és de somni ja que en la neu verge, no hi ha cap petjada, tot és molt bonic, vaja de postal.
Setcases
Amb uns orígens que la història remunta a l’any 965 i un nom que la tradició atribueix a les set cases edificades per un pastor i els seus set fills en ésser sorpresos per la neu, el nucli de Setcases és el darrer que hom pot trobar en el camí d’Espanya a França ja sobre el massís del Pirineus a 1270 m d’altitud. Amb una població estable de 165 habitants i un extens municipi de gairebé 50 Km2 situat a l’extrem NW de la vall de Camprodon, a la capçalera del riu Ter. Setcases és el darrer indret urbanitzat amb rústiques i entranyables construccions, les més antigues rivalitzen en tradició amb els gegants que les envolten amb altituds properes als tres mil metres. De tots és sabut que els millors paisatges són aquells que, com els records, es dibuixen al cor amb els pinzells de les vivències. Setcases, més que un indret de vacances, és un estat de l’ànima: els carrerons estrets, els inclinats teulats de pissarra, la dringadissa de les fredes aigües del riu, els arbres, els boscos de conte de fades, les cases enfarinades i els prats nevats, l’esclat joiós de primavera, aquella olor familiar de cuina casolana, l’aroma de la brasa, el silenci de la nit i el capvespre vora el foc... Son d’aquelles coses que el temps mai no pot esborrar i que una i altra vegada ens tornen al cap quan tornem a evocar un estimat temps passat, un espai de felicitat. Això és venir a Setcases; un viatge cap allò més volgut i entranyable; un viatge emocional...al centre de la vida!.

Arribats de Vallter a Setcases, hem decidit anar a dinar a Vilallonga del Ter a l’hostal Pastoret, un restaurant molt cassolà que es troba al centre de Vilallonga, encara es poden menjar uns canelons fets per la mestressa que estan molt bons i unes galtes de porc que no s’hi pot posar cap objecció.