Els dimarts... sortim

Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurni de Fustanya

2012-01-30T02:40:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a una de les quatre joies del romànic català a la comarca del Ripollès (Sant Pere de Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i Queralbs) doncs bé hem anat a la darrera Sant Jaume de Queralbs i també a Sant Sadurní de Fustanyà.
Arribats a la vall de Ribes el que hem fet primer es anar a Fustanyà, un veïnat que queda una mica més aixecat i que fou habitat primer que Queralbs així com també van ser primers en tenir una església romànica que tenen datada en el segle X.
Ens ha agradat Sant Sadurní perquè es una església molt ben proporcionada una porta d’entrada amb una ferramenta molt original, també hem pogut veure un panteó on hi descansa el que devia ser el principal propietari d’aquell indret que es va construir el 1874
Sant Sadurní de Fustanyà
L’església s’esmenta en un document de l’any 978. Es tracta de la primera menció fiable del lloc, amb motiu de la consagració de la veïna església de Queralbs, que va quedar sota la jurisdicció de Sant Sadurní. Es fa referència a l’església de Fustiniano. Aquest terme fa pensar que el nom pot provenir d’una vil·la assentada al lloc en l’època de la romanització. Al s. XVI s’hi van fer reformes, com ara enguixar l’aparell i convertir la finestra del mur oest en un òcul. Probablement el campanar de paret també prové d’aquest segle. Ben entrat el s. XX, la diputació de Girona hi va afegir un porxo similar al que devia tenir segles enrere.
L’edifici
La planta de l’església és d’una nau coronada per un absis semicircular molt més estret que el cos central de l’edifici. Sobre el mur oest s’alça el campanar, segurament posterior al conjunt original. L’aparell de l’edifici és fet amb carreus ben tallats, ordenats en filades regulars. El porxo de fusta prové de les restauracions més recents. La porta d’entrada, al mur del costat sud, presenta tres arquivoltes en gradació. La ferramenta que hi veiem és un dels elements interessants de l’església, encara que resulta difícil de datar-la. A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó apuntada. L’absis s’obre a la nau a través d’un arc apuntat.
Es tracta d’un edifici sense pretensions, com molts de la zona. Una altra característica que comparteix amb esglésies veïnes és el porxo. Malgrat no tenir l’acta de consagració ni documentació que ho corrobori, sembla que l’edifici actual és del s. XII.
Hem coincidit amb el propietari del mas amb el que hem pogut parlar una estona, hem conegut que és un descendent dels propietaris del panteó, que quan una vaca ha de parir la tenen en el mas fins que el vedell s’ha fet una mica i la porten a dalt la muntanya, que han fet uns allotjaments rurals i moltes altres coses més que no venen al cas.
Hem agafat el cotxe i hem marxat cap a Queralbs que està a dos km, hem vist que han fet un pas per sota la via del tren que als veïns no els hi agrada gens.
Ni ara, tenim clar si havíem estat o no a l’església, la qüestió és que sí que s’ho val ser una de les quatre joies de romànic del Ripollès. El porxo amb les sis arcades i els seus capitells es distancien amb diferencia d’altres esglésies que ja coneixem.
Sant Jaume de Queralbs
La primera vegada que el lloc de Queralbs apareix esmentat, és en un document de l’any 938. En el testament d’Auresza es fa referència a Cairosalbos, on aquest tenia possessions que va llegar al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Pel que fa l’església del lloc, en la suposada acta de la catedral d’Urgell, es fa esment de Kerosalbos com un poblet amb església propia. L’acta data de l’any 839, i seria per tant la primera menció del lloc i de l’església, però molts indicis porten a rebutjar l’autenticitat del document.
L’acta de consagració és del juliol del 978. Hi consta que el bisbe d’Urgell Guisad II va respondre a les demandes dels qui l’havien fet construir i d’altres persones, que volien que la fes casa del Senyor per a rebre el perdó dels seus pecats. Així l’edifici va iniciar les seves funcions d’església pública, però sota la jurisdicció de la primitiva parròquia del lloc, Sant Sadurní de Fustanyà.
L’edifici
Per l’amplada del absis, més estret que la nau, podem incloure sant Jaume de Queralbs dins el grup format per altres esglésies com Santa Cecília de Molló o la de Sant Sadurní de Fustanyá. Per les seves característiques, podem situar la construcció de les esglésies esmentades al s. XII. En concret per l’escultura dels capitells que esta relacionada amb els anomenats tallers rossellonesos, podria ser d’abans de mitjan s.XII. No es pot descartar de manera definitiva una data de final del s.XI. Altres parts, com les voltes, podrien provenir de les reformes fetes desprès del terratrèmol del l’any 1427.Despres de fer les fotografies i de parlar amb uns veïns molt amables hem pres el camí de retorn a Banyoles.

Castell de Rocabruna i Sant Feliu de Rocabruna

2012-01-30T02:22:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Ripollès malgrat el nostre objectiu “Rocabruna” es troba inclosa en l’Alta Garrotxa. Hem anat a conèixer aquest llogarret per visitar l’església romànica de Sant Feliu de Rocabruna i accedir posteriorment al castell de Rocabruna, on s’hi troben les parets del que fou l’església de Sant Llorenç de Rocabruna.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot i seguir fins a Camprodon on a uns tres km de la població, direcció el Coll d’Ares, es troba la carretera que ens portaria a Beget. A uns 6 – 7 km hem trobat el cartell de Rocabruna.
Arribats el poble hem anat a visitar l’església de Sant Feliu, que hem trobat oberta i que hem pogut fotografiar l’interior, hem fet un petit passeig per les casses de tocar la carretera i hem anat a trobar el punt on deixar el cotxe per anar a peu al castell de Rocabruna.
Rocabruna
El poble de Rocabruna està situat a la comarca natural de l’Alta Garrotxa però pertany administrativament al municipi de Camprodon, al Ripollès. És de passada obligatòria si es vol anar a Beget des de la carretera que va a Molló i a Coll d’Ares. És un petit nucli habitat de quatre cases encimellat per sobre d’una profunda vall molt feréstega i plena de lloc amb encant. El més destacable del conjunt de cases és l’església de Sant Feliu, romànica del segle X, d’una sola nau. es tracta d’un edifici molt senzill que conserva el que de ben segur era la teulada normal en temps pretèrits: una coberta feta de petites lloses de pedra. Cal destacar també la porta a llevant amb un forrellat molt ric en detalls.
Sant Feliu de Rocabruna
És possible que durant els primers temps, l’església dediqués el culte a Sant Julià, i en aquest cas la primera menció seria de l’any 999. Al final del segle XI ja apareix una església a Rocabruna amb l’advocació de Sant Feliu. El proper castell de Rocabruna malgrat el seu estat ruïnós, deixa endevinar l’estructura que tenia. La primera menció escrita del castell data del s. XI.
És un edifici de nau rectangular coberta en volta de canó i coronada a l’est per un absis semicircular. La porta d’entrada a la façana sud, és formada per dos arcs en gradació i una arquivolta semicircular, però l’element més curiós és ela ferramenta que decora els dos batents de la porta. El campanar, actualment de torre, s’alça sobre la façana oest i té accés des de l’exterior. L’edifici que s’ha de datar dins el segle XII, devia aprofitar part d’un temple anterior.
Castell de Rocabruna
La fortalesa, o més ben dit el que en resta, esta sobre d’un turó que domina tota la vall. Realment és un lloc espectacular ja que a la banda est, els murs estan situats a sobre d’un precipici. A cop d’ull es poden intuir els murs exteriors i un parell de torres. També es visible la paret de la capella del castell dedicada a Sant Llorenç i feta amb opus spicatum. Aquest mètode s’usava també per construir paviments. De la resta del castell hom pot endevinar algunes dependencies així com també l’entrada encara que tot està en estat ruïnós. Al llarg dels anys s’hi ha fet alguns treballs de consolidació per a no perdre del tot aquest llegat.
A prop de 2 km de Rocabruna i davant de Can Tadeu hem deixat el cotxe i hem començat a caminar per pujar al castell, aquest està situat a 1004 m. en menys de mitja hora hem arribat a les parets del castell. Hem quedat sorpresos del moviment de persones que hi estan treballant, dos o tres geòlegs aixecant planos, dos o tres paletes reconstruint murs i dos o tres persones més rascant i netejant el terra a la recerca de possibles testimonis de la vida del castell.
Hem compartit uns comentaris i els hem deixat fent la feina, tot esperant que tinguin pressupost per anar aixecant parets.
Hem retornat al cotxe i hem refet el camí fins a Camprodon, on hem anat a fer unes fotografies de Sant Pere avui que teníem temps per poder-les tenir, també hem entrat a l’església de Santa Maria de Camprodon que té unes dimensions considerables amb un absis amplíssim, el seu estil és de transició.
Finalment hem fet el camí de retorn i ens hem quedat a dinar a la Vall de Bianya, concretament a Cala Nàsia que és un lloc que ho fan molt bé i ben servits.

Els orgues d'Illa-sur-Tet

2012-01-30T02:00:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, hem anat a conèixer la vila i els Orgues d’Illa-sur-Tet. Aquesta sortida és la núm. 40 que hem fet els dimarts als Pirineus Orientals de la Catalunya Nord.
Ha estat una excursió molt plaent ja que el sender d’interpretació de les orgues ens ha agradat molt, passant a prop d’Illa havíem vist de lluny unes formes entre rares i originals que entreveiem tot passant, però no ens podíem imaginar el paisatge extraordinari que hem vist. Estem molt contents d’haver fet aquesta descoberta, pel poble, però sobre tot per l’espectacle que representa les diferents formes i l’originalitat del conjunt excepcional dels orgues.
Els orgues d’Ille-Sur-Tet, un decorat esculpit per l’aigua.
El paratge dels orgues ens apareix com un amfiteatre de parets tallades en columnes gegantines, amb una alçaria de 10 a 12 metres, aquest paisatge àrid, molt bonic i molt fràgil, és una obra transitòria. Encara que ens sembli permanent, en realitat canvia constantment. Cada vegada que plou, l’aigua s’endu grans quantitats d’arena. Les antigues formes s’esborren, altres noves s’esbossen. És a dir, l’erosió senyoreja el paratge i en cap dels llocs propers on trobem sediments semblants (entre el coll de Ternera i Millars) el resultat de l’erosió és tan espectacular com aquí.
El circ pel qual caminem era abans un turó: Connectin mentalment els “barrets” de les xemeneies els uns als altres i s’adonaran de la quantitat de matèria que l’aigua s’ha endut de mica en mica.
Aquestes columnes de roca arenosa que veuen al seu voltant són xemeneies de fades, anomenades també “senyoretes amb barret” a causa de la capa dura que les cobreix i les protegeix un poc, per un temps si més no, d’una erosió massa ràpida.
Formació de les xemeneies de fades
Allí on la vegetació és escassa i el barret menys protector, poden formar-se els primers solcs. Quan s’arriba a la capa blana, la incisió es ràpida. Per tant, l’erosió treballa de manera diferencial, l’excavació és més intensa en la part blana, amb la qual cosa el diàmetre de la columna disminueix. El barret per la base progressivament. Acabarà per ensorrar-se, en un bloc o per trossos, segons la morfologia.
En el dèdal del paratge, es pot veure i comprendre el paper protector del barret: allà on desapareix, les columnes es desplomen.
Les xemeneies de fades evolucionen molt més lentament que els flancs solcats del paratge gràcies a la verticalitat: en efecte una gota d’aigua que llisca pel flanc d’una xemeneia regalima pel seu propi pes. Es limita a desfalcar un gra d’arena o a arrossegar una mica d’argila. La repetició d’aquest procés crea els famosos “tubs d’orgue”.
En els pendents menys pronunciats, les incisions en “tubs d’orgue” apareixen amb més vigor que en les columnes. L’aigua es concentra i flueix per aquestes estries que prefiguren futurs barrancs.
Cal assenyalar que el nom “paratge dels orgues” és local i pot prestar-se a confusió. En efecte, el terme d’orgues s’utilitza en geologia preferentment per a colades de basalt que solidifiquen en llargs tubs. Aquí no hi ha res de volcànic en l’origen d’aquest paisatge.
Text que hem extret del full de visita de les orgues.
En el poble hem visitat l’Església de Sant Esteve i hem anat a veure l’Hospici que temps enrere fou molt important ja que va ser un punt de trobada i d’assistència als pobres i a les persones que feien el camí de Sant Jaume, avui s’ha convertit amb un centre d’art que no hem pogut visitar ja que els dimarts tenen tancat.
Hem aprofitat per dinar en el mateix poble en una placeta molt bonica al costat de l’església, un racó molt ben trobat amb una font i una poesia del poeta Josep Sebastià Pons que diu així: Quin raig més prim per refilar el seu cant
vindràs a seure una mica a la vora
i ja veuràs com te va penetrant
d’una tendra bondat inspiradora
El restaurant és diu “La Casa del Ram” i la placeta porta el nom de Placeta del Ram, ja que suposem que en el seu temps s’hi fa la benedicció del dia Rams.

Sant Miquel la Cot o Sant Miquel Sacot

2012-01-30T01:48:00.000-08:00

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Fageda d’en Jordà, es tractava d’anar a fer unes fotografies de San Miquel la Cot o Sant Miquel Sacot. Hem sortit de Banyoles direcció Santa Pau i ens hem aturat a Sant Miquel de Campmajor per demanar a l’Ajuntament informació per poder descobrir aquells indrets que en el llibre d’en Àngel Vergés i Gifra “Quin món tant perdut!” Històries d’en Xico i d’en Tonet parla d’una colla d’indrets i llocs que ens agradaria trepitjar, com son la roca del capellans, can Sagnari, can Xifre, el cim del Golany etc. de moment hem recollit un CD amb una colla de mapes i hi començarem a treballar.
Arribats a l’Àrea de Can Serra hem aparcat el cotxe, teníem clar quin era el recorregut que calia fer, malgrat tenir-ho clar hem demanat la fitxa del recorregut. Aquest fet dona peu a parlar amb la persona del àrea d’informació i dona sentit a que hi hagi unes persones que informin.
Segons la fitxa del recorregut aquesta excursió està pensada en que es faci circular. Àrea de Can Serra –Sant Miquel la Cot – volcà de Santa Margarita – volcà del Croscat- Àrea de Can Serra. Nosaltres hem decidit anar a Sant Miquel la Cot fer les fotografies i tornar, segons la fitxa 3,5 km l’anada, amb un temps d’una hora mitja, per tant hem fet el doble entre l’anada i la tornada.
En la mateixa fitxa hem llegit sobre la Fageda d’en Jordà
La famosa Fageda d’en Jordà és un bosc de faigs excepcional perquè creix en un terreny planer, de baixa altitud (550 m). De fet, s’assenta damunt d’una colada de lava que va emetre el volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundoses prominències molt característiques, que poden assolir més de 20 m d’alçada i que reben el nom local de tossols. Sortint de la Fageda, el camí s’enfila cap el coll de can Batlle i Sant Miquel de la Cot. Església de planta romànica del segle XI, era possessió del monestir de Sant Pere de Besalú. El lloc pertanyia a la baronia de Santa Pau.
Sant Miquel de la Cot
Coneguda també com a Sant Miquel Sacot apareix documentada per primera vegada l'any 1009, quan va ser donada al monestir de Sant Pere de Besalú.
Durant els segles XV i XVI la parròquia va passar penúries econòmiques, fins al punt que en 1569 va haver de ser restaurada degut al lamentable estat que presentava. Curiosament, a partir d'aquest moment la situació va començar a canviar i a finals del segle XVII ja disposava de tots els objectes de culte d'argent, quan dos segles abans eren de llautó.
L'església va ser ampliada i profundament reformada en estil greco-romà característic del segle XVIII.
Del temple romànic només es va conservar la façana oest, integrada en la nova façana. Encara es pot veure el traç de l'arc de mig punt de la porta d'entrada. Al seu damunt es conserva una finestra de doble esqueixada. Coronava el mur un campanar de cadireta de dos ulls, ara cegats.
L’excursió és molt agradable i malgrat fer un dia de calor com pertoca a l’agost el fet de caminar per dintre la Fageda no tens aquella sensació d’ofec que pots trobar en altres indrets i que hem notat al passar a prop de “la Fageda” el Centre on s’elaboren els coneguts Iogurts de la Fageda i molt més encara quan et toca pujar fins el coll de can Batlle que és una torrentera i on a més de la pujada el terreny està molt malmès per les pluges i no saps per on agafar-lo, son 20 minuts de pujada que estan molt malament i que ja hem vist que desprès ens tocaria baixar-los.
Finalment hem arribar al lloc de sortida, cansats, però amb el temps suficient per arribar-nos a Can Xel i resoldre la set i la gana cosa que hem fet. Hem estat ben rebuts, ben servits i ben menjats.
En acabar ja hem fet el retorn a Banyoles.

Castell d'en Bas i Sant Miquel de Castelló

2012-01-25T01:00:00.000-08:00

La sortida d’avui dimarts ha estat a la Vall d’en Bas, en primer lloc hem anat a Sant Privat d’en Bas per fer unes fotografies de l’església romànica tot aprofitant que l’objectiu d’aquest dimarts era anar a Sant Miquel de Castelló o d’en Bas.
Per arribar-hi hem anat fins a Olot, hem seguit cap a Riudaura i ens hem desviat a La Pinya per entrar a la Vall sense haver de passar per les Presses. L’entrada per la Pinya és molt bonica entrant pel començament de la Vall i això et dona una perspectiva molt diferent.
No sabem perquè però estant eixamplant d’una manera poc normal la carretera d’accés a Sant Privat. Si és un cul de sac.. que pretenen.?.
Ens hem trobat que estaven arreglant l’església perquè el diumenge vinent és la Festa Major, això ens ha permès fotografiar l’interior i sobre tot a la Verge de les Olletes que ens han volgut fer notar que era molt venerada per la gent del poble.
Un cop acabada la feina hem seguit cap a Falgars, havent de fer la volta pel coll de Ùria, coll de Condreu i a l’arribar al restaurant la Devesa, a la dreta, hi ha una pista que et porta a la Coromina i a Sant Pere de Falgars. Segueix el litigi per arribar-hi des dels Hostalets d’en Bas en que estalviaries un munt de temps.
Arribats a Falgars hem deixat el cotxe, hem fet unes fotografies de Sant Pere i hem agafat els bastons en direcció al Castell d’en Bas i Sant Miquel d’en Bas o de Castelló.
A caminar! eren les dotze del migdia i els sol ja es feia notar, hem estat una hora i quart per arribar-hi però hem pogut gaudir d’una espectacular vista de tota la Vall i de la serralada de Puigsacalm, ja que hem fruir d’un dia clar i lluminós.
Sant Pere de Falgars
Surt esmentada durant els ss. XI i XII com a parròquia del bisbat de Vic. Al s. XIV el rei Pere III va donar tots els drets de la parròquia a Ramon d’Empúries. Al segle
següent patia els efectes dels terratrèmols; i per això al s. XVI la van refer. A la fi del mateix segle era propietat del marquès d’Aitona i vescomte de Bas. Durant el s. XVII es va ampliar pels costats afegint-hi capelles laterals.
Els elements romànics més ben conservats son l’absis, al final de la que podem suposar que era l’única nau de l’edifici romànic, i el campanar. Originàriament separat del cos de l’edifici, el campanar, de torre, té unes obertures quadrades que deuen substituir les antigues finestres, i conserva un fris d’arcuacions llombardes. A la part inferior de l’absis hi ha unes lesenes que probablement formaven part de la decoració llombarda d’arcuacions cegues que devien ornamentar-ne la part superior. Sembla que també tenia una finestra aparedada de doble esqueixada. Els motius llombards presents en aquest edifici fan que es pugui datar vers mitjan s. XI.
Castell d’en Bas i Sant Miquel de Castelló
El primer document que parla del castell, que sempre va formar part de la dotació dels vescomtes de Bas i, per tant, en va seguir les vicissituds és de l’any 1066, quan Udalart, dels futurs vescomtes de Bas, va jurar fidelitat als comtes de Barcelona.
Aquest vescomtes van tenir com a castlans del castell els Castelló. El 1323 n’era senyor Ramon d’Empúries i, en morir aquest va passar a la corona. El 1353 el vescomtat de Bas fou concedit pel rei Joan I a Bernat de Cabrera; així quedaven units el vescomtat de Bas i el vescomtat de Cabrera. Al final del segle XVI, el vescomtat passava a la família Montcada, i al s. XVIII, als Medinaceli.
Sant Miquel de Falgars va ser la capella del castell de Bas, esmentada també des de l’any 1066. Es va restaurar l’any 1947 i ha estat convertida en Santuari. L’església és una construcció amb nau única, coberta amb volta de canó i sense absis diferenciat. Al costat sud-oest hi ha la porta d’entrada, que comunica amb el recinte del castell. Per damunt de la coberta destaca el campanar de cadireta d’un ull.
(Text extret de Catalunya Romànica).
La Tornada l’hem fet a amb 50 minuts, hem apretat, s’estava fent tard i érem lluny de qualsevol lloc per menjar. A la Coromina es lloguen habitacions però no hi ha restaurant. Poc abans d’arribar a la carretera que ens havia de tornar cap a la Vall d’en Bas hem trobar l’Hostal “El Coll” que pertany a Rupit-Pruit, hem vist cotxes aparcats i una flaire de Xai a la brasa, ha estat decisiu, ho hem pagat una mica més car que altres dimarts però no hi hem pogut fer res.

Nostra Senyora de Pera i castell de Corbère

2012-01-25T00:37:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord a fi de conèixer la vila de Corbère a la comarca del Rosselló. Es tractava de pujar al castell de Corbère i visitar l’ermita de Nostra Senyora de la Pera i aprofitar per conèixer el poble i si fos el cas de quedar-se a dinar.
Hem anat a agafar l’Autopista fins la sortida de Perpinyà centre on hem seguit en direcció a Prades i al poble de Millas hem anat a trobar la vila de Corbère.
Arribats a la vila hem trobat molt fàcil l’aparcament i hem anat a demanar informació a l’ajuntament de Corbère les Cabanes.
Havien existit tres Corbères, Corbère de Dalt, Corbère del Mig i Corbère les Cabanes.
Avui el Castell i l’ermita es troben al que fou Corbère de Dalt, junt amb les ruïnes de les cases que envoltaven el castell.
Ens han facilitat informació (no massa fiable) i amb el suport d’una mare que passejava el seu fill hem pogut entendre el mapa i veure on calia anar.
Al final de poble del mig, és troba una pista que et porta fins al castell. Avui el castell completament restaurat es de propietat privada el que fa que només es pot veure per fora.
L’Església ha quedat fora del domini del castell i es pot fotografiar tranquil·lament i llegir-ne la història doncs hi ha prou informació tant del castell com de l’ermita.
La historia de Corbère ha estat un continuat desplaçament de persones i de centres d’interès. A l’inici l’església de Sant Júlià de Vallventosa fou la que va constituir el nucli de petits veïnats. La construcció del castell al segle XIII marca el primer desplaçament, el poble de Corbera de Dalt i les cases es construïren al redós de la fortalesa. Però el territori era massa petit i nombroses masies i corrals es construïren al nord del castell, aquest fenomen donà peu al naixement de Corbera del Mig, que és quan es construeix l’església parroquial, que data del segle XIX.
Durant aquest temps es construeixen varies cases al voltant d’un alberg anomenat la Cabana que finalment acabarà donant el nom del poble de Corbère-les-Cabanes, separat de les altres Corberes.
Al costat del castell s’hi troba l’església de nostra Senyora de la Pera (N.D. de la Poire), en el seu inici fou la capella del castell més tard va esdevenir església parroquial al s. XVII, en l’interior es troba un molt valuós retaule obra del escultor Louis de Ribera a partir de 1704.
Dalt del turó s’hi troba un mirador esplèndid on es pot albirar el pas del riu Tet, els pobles de Millas, Illes sur Tet i el Puig on hi ha els repetidors de Força Real, (un mirador esplèndid que en varem gaudir l’agost passat). Hem llegit a la Viquipèdia:
La plana del Roselló ocupa gairebé tot el litoral de la Catalunya Nord, i s'endinsa fins a Tuïr, el Voló, Argelers i Salses, i més enllà al nord. A grans trets és closa per les Corberes al nord i l’Albera al sud, mentre a l’oest es produeix un més o menys gradual sèrie d'estreps esglaonats al Riberal i els Aspres fins trobar-se amb els massissos de l'interior. Aquesta plana és la ribera de tres rius, l'Aglí, la Tet i el Tec, que en sortir de les valls, i amb la desaparició total de terres altes, corren en línia recta cap a la mar, alhora que reguen l'extens camp rossellonenc, sobretot d'arbres fruiters com ara el presseguer.
En acabar la descoberta hem refet el camí fins a Corbère les Cabanes on a l’ombra d’un plataner enorme hem aprofitat per dinar.
En acabar hem decidit tornar a Banyoles ja que la tramuntana ha fet acte de presència i estar a fora no es agradable.

Sant Cebrià dels Alls

2012-01-24T09:32:00.000-08:00

En la sortida d’aquest dimarts hem anat a conèixer l’església de Sant Cebrià dels Alls. Aquesta construcció pertany actualment al municipi que formen Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, i està situada en la carena del Coll de la Ganga al Puig d’Arques, es tracta d’un indret amb molt d’interès per confluir en el lloc, una xarxa de senderisme i cicloturisme i en ser un lloc de pas i repòs i que forma part d’un camí de gran recorregut que travessa les Gavarres.
Per arribar-hi hem ant fins a La Bisbal d’Empordà i hem seguit en direcció a Calonge per la GI-660, en arribar al coll de la Ganga entre el Km. 9 i el 10 hem agafat una pista de terra que surt a la dreta i que ens ha portat a Sant Cebrià dels Alls.
Hem pogut veure que s’ha fet un treball de rehabilitació que ha consistit en fer les teulades noves i tancar els possibles accessos al vandalisme.
Com es pot veure en les fotografies es tracta d’una construcció on es concentra: La Rectoria, el castell anomenat de Camós i l’Església, la rectoria la podem considerar en ruïnes, el castell amb la teulada salvada igual que la de l’església.
La primera parròquia de Sant Cebrià dels Alls apareix documentada l'any 1064. Trenta anys més tard la comtessa Ermessenda va donar uns terrenys d'aquesta parròquia al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
A partir del segle XV la població de la zona va anar disminuint. Tot i que durant els segles XVII i XVIII el massís de les Gavarres va gaudir d'una certa prosperitat degut a l'extracció de suro dels seus alzinars, l'arribada del segle XIX comportà l'abandonament de la majoria de parròquies. El 1829 el nucli de Sant Cebrià dels Alls va ser annexionat a Cruïlles i el 1955 el temple perdia la condició de parròquia. Des d'aleshores no ha tornat a celebrar-s'hi el culte religiós. Ja en el segle XX es va produir l'abandonament pràcticament total del poble. Durant aquest temps d'abandonament, el temple ha estat víctima d'espolis i de les inclemències meteorològiques. El 1992 Francesc Albardaner va comprar el temple al bisbat de Girona. Deu anys més tard el propietari va signar un conveni amb el Consorci de les Gavarres, mitjançant el qual cedia l'ús de l'església durant vint anys a canvi de que es restaurés. En el futur està previst instal·lar-hi un punt d'informació de les Gavarres.
Ens trobem davant un edifici romànic tardà, de finals del segle XII o del XIII, que va patir nombroses modificacions entre els segles XVII i XVIII. Té una sola nau rectangular sense absis diferenciat i coberta amb una volta lleuger
Gràcies a les excavacions realitzades durant l'any 2007 en l'interior del temple, es va poder descobrir les antigues capçaleres romàniques i preromàniques.
L'absis del temple preromànic es va construir entre els segles VIII i IX. Tenia planta trapezoïdal i s'assentava directament sobre la roca.
Posteriorment i degut a les necessitats del culte per l'augment de la població va ser necessari construir un nou temple en el segle XI. D'aquest edifici només s'han pogut identificar els fonaments del seu absis semicircular, ja que els murs laterals van ser destruïts gairebé en la seva totalitat quan es va ampliar el temple
Entre els segles XVII i XVIII es va ampliar el temple amb la construcció de dues capelles laterals i una sagristia.
La porta d'accés, formada per un senzill arc adovellat, es troba en el mur sud, que estava coronat per un campanar de cadireta de dos ulls, que ja perdut els seus arcs.
En una segona fase de restauracions s'espera poder analitzar les restes pictòriques que es conserven, tot i que força malmeses per la humitat i les filtracions. Entre elles trobem una creu de consagració.
Adossat al temple pel costat oest trobem un gran casal, conegut com el castell de Camós.
Un cop feta la descoberta hem continuat per la pista per anar fins a Romanyà de la Selva. En un moment determinat la pista es bifurca, una va al Puig d’Arques i podries anar fins a Sant Cebrià de Lledó, els Metges i l’altra baixa cap a Romanyà. Des de la cruïlla la pista a Romanyà està en molt mal estat, les pluges han malmès tot el terreny i cal anar molt en compte.
Com que en aquesta sortida anàvem amb la Marta hem fet una volta per l’església de Romanyai els seus entorns ja que nosaltres feia poc que ja hi havíem estat.Hem seguit en direcció Girona, on hem dinat al restaurant Garum, tot molt correcte.

Sant Martí d'Empúries L'Escala i tornar

2012-01-24T09:20:00.000-08:00

La sortida d’aquests dimarts ha estat una passejada errant de mar que hem fet des de Sant Martí d’Empúries a l’Escala i tornada. El passeig són 2.650 m. o sigui que varem fer una passejada de més d’una hora. Varem aprofitar l’estada a L’Escala per comprar les reconegudes anxoves, un menjar car però deliciós.
També vàrem aprofitar per recavar informació de l’Hostal Empúries que es troba a la Platja del Portitxol, platja que anys enrere hi havíem passat algun matí d’estiu amb la mare Estrella, el Joan i la Montserrat. En aquella època es trobava del tot abandonat i en molt mal estat, el contrari d’ara que l’han arreglat i ha quedat molt modern i acollidor.
Sant Martí d’Empúries
L'església actual de Sant Martí d'Empúries és una bella mostra de l'arquitectura religiosa d'estil gòtic tardà, obra de la primera meitat del segle XVI, concretament, començada a construïr l'any 1507, el dia de santa Margarida. En dóna fe la làpida col·locada a la portalada. Segurament fou concluida el 1538. L'edifici és d'una sola nau amb capçalera poligonal. És emplaçada a la part més alta del promontori de Sant Martí, en un espai prèviament terraplenat, vora el penya-segat de llevant que dóna al mar, situat damunt mateix del fossat del castell medieval d'Empúries i del pany oriental de la muralla defensiva. Les excavacions arqueològiques portades a terme en aquest sector l'any 1995 es van encarregar de demostrar-nos-ho. Aquestes mateixes evidències arqueològiques, però, encara avui no ens permeten afirmar amb seguretat si aquest nou temple fou construït sobre el temple documentat des del segle IX i que sabem que va patir diverses reconstruccions en els segles X i XIII.
El frontis o façana, amb aparell de carreuada, és rectangular; el seu entorn superior és horitzontal. Sobre la cornisa es drecen, al centre, tres pilastres quadrangulars, que no es clouen en arcades formant així un senzill campanar de cadireta. En els extrems hi han altres dues pilastres rectangulars, més voluminoses.
La portalada i el rosetó semblen molt reduïts, de mida quelcom desproporcionada en el gran pany de mur de la façana. La porta és d'arc apuntat, format per tres motllures a mena d'arquivoltes en degradació. Aquest arc n'emmarca un altra de més baix, de forma rebaixada. Entre ambdós hi queda un espai, a mena de timpà, on s'hi col·locà la làpida commemorativa del segle XVI, darrerament esmentada. Les impostes de les arquivoltes tenien decoració esculpida, actualment molt erosionada.
Sobre mateix de la porta hi podem veure, encastades en el mur de forma decorativa, simètrica, les dues altres làpides. La del segle XIII, làpida sepulcral del sagristà Guillem. Guillem de Palol, que s'ocupà de reconstruir part del temple, és al centre i a cada costat hi han les dues meitats de la làpida partida, del segle X, que descriuen les obres fetes pel comte Gausbert l'any 926.
L’Escala
L´Escala és una vila marinera i ofereix diversitat de paisatges marins, des de platges de sorra formades per dunes litorals fins a massissos rocosos i cales abruptes. Aquest paisatge s’emmarca entre el massís del Montgrí i els Aiguamolls de l’Empordà. Destaquem la Cala Montgó, Riells, les típiques platges del nucli antic i les platges d’Empúries. Els recursos culturals són nombrosos: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, amb les ruïnes d’una ciutat grega i una ciutat romana, Museu de l’Anxova i de la Sal, torre de guaita del Pedró i de Montgó, Cementiri Marí, Sant Martí d’Empúries (conservat com a poble medieval) i tot un seguit de mostres de la tradició de la pesca: el Maram (centre d’interpretació del peix), l’Alfolí de la Sal, els norais per pujar les barques, els monuments a la gent del mar i a la dona del pescadors. L’Escala és coneguda també per la seva gastronomia, sobretot per les Anxoves de l’Escala, també es coneguda L’Escala per ser la vila on va néixer Caterina Albert on hi ha la seva casa i on es pot fer el recorregut cultural de l’escriptora que va utilitzar el pseudònim de Víctor Català. En acabar el passeig hem aprofitat per dinar en un dels xiringuitos que es troba davant de les ruïnes d’Empúries on hem completat la matinal d’aquest dimarts.

Castell de Dosquers i ermita de Sant Martí de Dosquers

2012-01-24T09:08:00.000-08:00

La sortida d’aquests dimarts ha estat a un petit veïnat molt proper a Banyoles però que ja forma part de la Garrotxa. Hem anat a conèixer l’ermita de Sant Martí de Dosquers i el seu castell, enrunat i en mig de la natura.
Per arribar a Sant Martí hi hem anat per Besalú, hem seguit cap a Figueres i davant de Maia de Montcal hi ha una pista que ens porta fins el veïnat de Dosquers.
Hem fet unes fotos de l’església i hem anat a trobar les runes del castell, que un cop hem estat a sota hem vist que esta malmès però queden unes parets ben altes que es mantenen en peu. Al castell s’hi arriba per un corriol que surt des d’una mica abans d’arribar a l’església, cal baixar fins a la riera de Maià i passar a l’altre costat mitjançant una passera. La riera de Maià és un afluent del Fluvià.
L'església parroquial de Sant Martí de Dosquers s'alça a 162 m d'altitud al centre de l'antic terme.
S’esmenta tardanament, en concret l’any 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, senyor del castell de Dosquers. L’edifici ha estat reformat afegint-hi quatre capelles i una sagristia.
Té nau única amb volta de canó i capçada per un absis semicircular. L’absis, cobert amb volta de mig cercle i situat en un nivell superior, té una finestra de doble esqueixada i un fris sostingut per mènsules que en assenyala el sobre alçament que va patir l’edifici. La porta consta de quatre arcs en gradació, llinda i timpà, i la corona una finestra que també té el mateix tipus d’arcs. Una motllura, situada sota el campanar, fet a partir de l’antic de cadireta, indica el nivell que tenia la coberta original abans que l’edifici fos sobrealçat.
Extret de Catalunya Romànica
Castell de Dosquers
Pel que fa al castell, Sabina Cortés ha explicat que a l'Edat Mitjana marcava el domini del Bisbat respecte a les terres del comptat de Besalú i del monestir de Banyoles, ha explicat que la fortalesa era manada per un batlle, nomenat pel bisbe de Girona. El batlle a més de recollir les taxes podia impartir justícia en nom del bisbe als pobles i masies de Dosquers, Pedrinyà i Crespià. El castell, segons Sabina, també servia per controlar els camins que a través del Fluvià anaven a Besalú. Ha definit la fortalesa com la clau del control feudal del territori de la fèrtil plana de Crespià, Pedrinyà i Dosquers i de la separació i protecció de les terres del Bisbat de Girona de les del monestir benedictí de Banyoles i de les del comtes de Besalú. De fet, en diferents documents medievals, el bisbe de Girona reclama al batlle que avisi els veïns del terme perquè es refugiïn dins els murs del castell com a prevenció del pas de les companyies (tropes mercenàries medievals contractades per reis i nobles).
De la fortificació, amagada entre la vegetació, al sector de llevant se'n conserva una paret de 8 metres amb un gruix de 110 cm. Al sector oriental s'ha conservat un bon pany de paret d'una alçada de 4,5 metres. Al sector de ponent hi ha més parets. A la banda de ponent, on no hi ha desnivell, hi fou excavat un vall d'uns 8 metres d'amplada. Se suposa que la fortalesa es va anar construint a partir d'una antiga construcció sobre la roca principal.
D'aquesta manera els arqueòlegs opinen que el recinte es va construir al segle XIII, però que la torre principal és molt més antiga. Per la seva part, Salvador Moreno ha explicat que l'interès de l'Ajuntament per la fortalesa és per incorporar-la al ric patrimoni arquitectònic de Maià de Montcal i fer-ne un punt d'atracció turístic.
Publicat al dia de Girona el maig del 2008Un cop feta la descoberta hem optat per anar a dinar a Banyoles hi ha que aquesta vegada ens quedava molt aprop.

Ermita de Sant Just i Pastor a la Cellera de Ter

2012-01-24T03:02:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la població de la Cellera de Ter, per conèixer la població i caminar fins l’ermita de Sant Just i Pastor. Havíem llegit que com altres pobles de la Selva té el seu nucli antic amb diferents cases del segle XVI i XVII.
Hem anat a trobar la Cellera de Ter per Sant Gregori i Bescanó. Arribats al poble hem fet una passejada per arribar-nos a l’ajuntament a buscar un plano de la vila i conèixer per on marxar per anar a l’ermita. Un policia local ens ha donat tota classe d’explicacions, del número d’habitants, 2250 persones, i de com encetar el camí per anar a Sant Just i Pastor.
El camí comença i segueix el carril Bici fins un trencall on ja està indicada la direcció a seguir per arribar-hi. Molt aviat l’hem trobat i hem pogut gaudir d’ombra que ens han regalat els roures del voltant, tot plegat uns tres quarts d’hora per arribar-hi. Volíem anar a conèixer les coves del Pasteral però la calor i el fort sol han guanyat la partida i ho hem deixat per un altre dia.
La Cellera de Ter
Es troba situada a l’extrem nord-est de la Serralada Prelitoral Catalana, formant part de les darreres alineacions muntanyoses del massís de les Guilleries, dins la comarca de la Selva.
Podem parlar de dos sectors ben diferenciats: d’una banda els vessants orientals de les muntanyes de Sant Gregori, el Puigdefrou i el Colldegria, amb el bosc i la natura com a protagonistes, i d’una altra el sector més planer de la vall del Ter, aprofitat com a terres de conreu i amb amples zones de regadiu. En aquesta part, proper a la riba del riu Ter trobem el nucli urbà de la vila, si bé el poble disposa de nombroses masies escampades arreu, així com dels agregats de Pladevall i del Pasteral.
El particular enclavament geogràfic de la Cellera, envoltada d’aigua per tres dels seus quatre vessants, li ha conferit des de temps immemorials una particular relació amb aquest apreciat líquid. El “Pas Teralis”, avui Pasteral, era l’únic punt segur en molts quilòmetres per creuar el rei Ter. Això li suposava una gran importància en tots i cadascun dels conflictes bèl·lics produïts al llarg de la història, des de la Guerra del Francès a la Guerra Civil.
Però en èpoques més properes, la construcció de la presa del Pasteral primer i de Susqueda desprès variaren, i en molt, la relació entre el poble i el riu. És en el municipi de la Cellera on trobem la captació de les aigües de Barcelona, així com les de Girona i la Costa Brava.
Ermita de Sant Just i Pastor
Situada al Pladamunt, al nord-est del terme, en un petit turonet al costat esquerre de la carretera que ens portaria al carrer de les Brugueres. És una església romànica, probablement del segle XII, amb una construcció rural molt senzilla. Reforçada a l’exterior per contraforts posteriors que apuntalen l’edifici. Té una sola nau rectangular amb un absis força irregular. Coberta amb una volta apuntada i reforçada amb un arc toral. Uns bancs de pedra resegueixen els murs laterals. L’entrada actual és per la façana de ponent i el seu paviment queda dos graons per sota de l’exterior. L’entrada inicial era al costat sud, ben visible a l’interior i ben amagat per un contrafort a l’exterior. Sembla que els terratrèmols del segle XV són els culpables dels seu deteriorament i que van ser necessaris reforços per mantenir l’estructura inicial. Al segle XIX s’hi va afegir una sagristia. A la façana, un petit campanar de cadireta i un mur lateral amb un banc que son les restes d’un petit porxo ja desaparegut. Entre migjorn i ponent un mur delimita el que fou el cementiri i l’atri del temple. Tot i que la documentació més antiga que s’ha trobat fins avui és del 1364, el tipus de construcció deixa palès que és molt més antiga. En primer lloc, la dedicació als seus patrons Sant Just i Pastor, màrtirs del segle IV, i el seu culte molt popular duran l’època visigòtica fan suposar un altre edifici molt anterior. El poble la tenia en gran estima i els seus sants eren advocats en temps de greus sequeres i s’hi anava en processó per a demanar el do de la pluja. Durant l’any, en temps pasqual s’hi anava en representació dels diferents sectors del poble. El dia de l’aplec s’hi ballaven sardanes en una plaça al mig del bosc prop de can Lloret. Actualment el seu aplec es celebra el Dilluns de Pasqua al matí i acaba amb una truitada popular. De tornada de l’ermita ens hem aturat a prendre un refresc i hem decidit que amb un dia com aquell, el millor, era anar a dinar a Casa.

Del Santuari de Santa Afra a Sant Grau

2012-01-24T02:44:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca del Gironès, hem anat a conèixer el que queda de l’ermita de Sant Grau. Hi hem accedit des del Santuari de Santa Afra.
Avui uns amic s’han apuntat a la sortida dels dimarts en Roc i la Montse. Malgrat s’ havien anunciat pluges generalitzades per tot el territori, (sobre tot a partir del migdia) amb un avís del servei meteorològic de que les pluges podien ser generoses i acompanyades d’aparell elèctric. Hem sortit de Banyoles amb un sol esplèndid i amb una temperatura agradable, amb poc més de mitja hora ens hem plantat al Santuari de Santa Afra (260 m. d’altitud)
Sant Afra,
La devoció a Santa Afra ja ve d’antic; hi ha referències que daten de 1344. L’emplaçament actual és de 1570 i l’església que veiem, de 1760; el campanar de tres pisos i el porxo són de 1904. També s’hi venera la Mare de Déu de les Neus, trobada per una pastora al volts d l’església.
El santuari és molt visitat per la gent del Gironès i constituïa un lloc de pelegrinatges (ja que s’hi practicaven invocacions per guarir tota mena de malalties) i aplecs. Hi trobem una gran panoràmica del pla de Sant Gregori, Girona i Salt.
L’inici de l’excursió per pujar a Sant Grau comença just per un camí a tocar de la paret del campanar, el camí s’enfila fins trobar una àrea de picnic i una font abandonades, a traves d’un corriol puja fins a trobar una pista, primer és mes estreta i quan arriba a una esplanada on s’estan instal·lant unes enormes torres pel transport de l’electricitat de molta alta tensió (La MAT) s’eixampla per a la circulació de vehicles. Aquesta pista ja no es deixa fins a sota mateix de l’ermita que mitjançant un corriol s’enfila fins a l’esplanada de les restes de la capella i del castell, 500 m..
Tot pujant hem gaudit d’un entorn on els castanyers i els roures juguen a qui guanya més territori, de tant en tant els bosc s’aclareix i es pot veure una extensa vista, Llorà, el Rocacorba, i la serra de Velers.
Amb 1,45 h. hem arribat dalt i hem pogut veure les quatre parets que resten del castell i el que queda de l’església, a aquesta, li han donat un toc de modernitat amb la teulada i protegint les parets que resten en peu, l’absis semicircular continua en peu, una fornícula amb un vidre protegeix una imatge petita de Sant Grau. Hem pujat a un mirador que hi ha instal·lat per sobre de l’ermita on també s’hi troben uns plafons per ajudar a identificar els diferents cims que des de aquest indret s’albiren. També s’hi troba un espai protegit que s’utilitza per la detecció de focs.
Ermita de Sant Grau.
Edificada al cim del puig de Sant Grau, antigament anomenat Mons Tudelae (per aixó el municipi de Sant Gregori duia durant la guerra civil de 1936–39 el nom de Tudela de Ter) És molt posible que aquesta ermita fos la capella del Castell de Tudela, edificat sobre un antic poblat ibèric. Avui el castell resta tot enrunat i en la capella s’hi ha treballat per preservar el que en queda.
El dia 13 d’octubre, o bé el festiu més proper, hi té lloc l’aplec de Sant Grau. Antigament el sant era invocat per a preservar el bestiar de les malures; hom li oferia figuretes de terrisa en forma de bou que eren penjades a l’altar del sant. També tenia fama de fer casoris, i per aquest motiu sovint les fadrines li cantaven aquesta estrofa:
“ Sant Grau, Sant Grau, marit si us plau;
Sigui ronyós, sigui poiós mentre marit fos.
Actualment l’ermita de Sant Grau és emprada com a observatori per a la prevenció d’incendis forestals. S’ha arranjat la nau de l’ermita i tot el seu entorn. Des de l’observatori veiem Rocacorba i Velers (NE), Sant Gregori, Girona i els Àngels (SE), Bescanó (S), el Far (NW), Santa Barbara, i a sota, el Ter i Bonmatí (N)
Al tornar en que hi hem estat 1,25 h. fins al santuari, hem decidit anar a dinar a Llorà, cosa que hem fet al restaurant de Cal Ganso, on hem estat molt ben menjats i molt ben servits i a un preu raonable. Arribats a Banyoles ha començat a caure la pluja anunciada.

Església de Palau-Saverdera i del poble de Pau

2012-01-24T02:27:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a l’Alt Empordà. Hem anat a conèixer les esglésies romàniques de Palau-saverdera i de Pau. Ens hem decidit per fer visita cultural doncs la meteorologia no era la més adient per fer una sortida a muntanya, la previsió era de pluges i d’entrada de la tramuntana a partir del migdia. Hem escollit aquestes dues esglésies perquè les dues tenen molta identitat i estan considerades unes bones mostres de l’art romànic.
A diferència de la setmana passada avui no les hem pogut visitar per dins i evidentment és una llàstima. Fer-ho comporta preparar-ho hem més temps i fixar el dia que es vol fer la visita.
Palau –saverdera, municipi de l’Alt Empordà, estès als contraforts sud-occidentals de la serra de Rodes (El cim on s’aixeca el castell de Sant Salvador de Verdera, a 670 metres alt.) El sector pla, al peu d’aquesta serra, arriba fins a la zona pantanosa dels estanys de Castelló, al grau de la Muga. El sector muntanyós esta cobert en part d’alzines sureres. Hi predomina el conreu de secà, destinat a cereals, vinya i sobretot oliveres i ramaderia (Bestiar boví i porcí) i l’avicultura.
El poble és el sector de contacte entre la plana i la serra de Rodes, dominat per l’antic castell de Palau-saverdera, del qual resten dues torres de planta circular.
Si bé el lloc de Palau-saverdera s’esmenta en diversos documents de finals del s. X com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes, el poble com a tal no apareix fins el 1036 i el 1060.
Sant Joan de Palau-saverdera
Es documenta per primera vegada l’any 1070 amb relació a una donació situada en un indret de la parròquia al monestir de Santa Maria de Roses. En diversos documents del s. XIII s’esmenta com a parròquia i així apareix també als nomenclàtors parroquials del s. XIV i posteriors. A l’últim terç del s. XX ha estat objecte d’una important restauració.
L’edifici
És una construcció de planta basilical bastida, amb molta probabilitat, dins les primeres dècades del s. XI. Les seves tres naus paral·leles són capçades a llevant per un absis i dues absidioles. L’absis té la planta semicircular, mentre que l’absidiola nord queda interiorment ultrapassada i la sud no acaba de tancar-se en semicercle pels extrems. Originàriament, l’església no tenia transsepte. Les capelles rectangulars que es van afegir són, amb tota evidència, d’una època molt posterior.
Acabada la descoberta hem anat a una parada de fruita que hem vist per dins el poble i ens hem firat amb uns albercocs que ens han recordat els que menjavem quan erem joves. Tot seguit hem anat a recuperar el cotxe i hem anat fins a Pau que queda a molts pocs km de Palau.
Pau
Pau s’esmenta ja l’any 982 en un precepte del rei Lotari a favor del monestir de Sant Pere de Rodes. El llinatge Pau apareix documentat també al ss. XI i XII. Pau esdevingué cap d’una baronia al s. XVI passà a una branca dels Rocabertí.
San Martí de Pau
El primer document que esmenta l’església és de l’any 1229, en una donació feta per Anglesa de Pernadell d’un clos situat dins la parròquia de Sant Martí. En els segles posteriors apareixen diversos documents amb relació al delme de Sant Pau, S’esmenta als nomenclàtors parroquials del s. XIV i posteriors. Al costat hi ha l’edifici de l’antic castell, renovat als ss. XVII i XVIII, que té l’aspecte d’un gran mas. D’aquests mateixos segles sembla que són també les edificacions que es van afegir a l’església romànica. L’interior és mig cobert per un arrebossat i pintures modernes. El primitiu campanar de cadireta ha sofert diverses reformes que li han donat un aspecte rectangular.
Acabada la visita del perímetre de l’església, església que esta encaixada entre les cases i les restes del mas que havia estat el castell on no hem pogut fer cap fotografia del absis per no tenir ni espai, hem fet unes fotografies de la façana i molt aviat s’ha despertat la tramuntana tal com havien previst. Hem decidit deixar la vila de Pau i tornar cap a casa.

Santa Maria de Serrallonga i la Menera

2011-11-23T10:22:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer Santa Maria de Serrallonga a la vila del mateix nom i el petit poble de la Menera, el poble més al Sud de França. L’entrada a la Catalunya Nord l’hem fet per Massanet de Cabrenys , Tapis, Costoja, Sant Llorenç de Cerdans i Serrallonga arribats a la vila ja varem escoltar unes veus que parlaven català els hi demanarem per pujar a l’església, més per sentir-los parlar que per conèixer per on, doncs el lloc era evident, amb un deix molt particular ens varen explicar com fer-ho. Arribats a l’església el que et sorprèn més són els forjats de ferro de la porta i el fet de trobar-la oberta, una persona ens atén i ens explica que podem entrar i visitar-la ja que han estat filmant a dins de la mateixa, un altar barroc tapa el que seria l’absis del presbiteri, una biga de fusta molt ornamentada té un lloc de preferència dins l’església, entenem que fou trobada darrera del retaule barroc la persona que hi hem trobat ens explica que fa set any que viu a Serrallonga i que té la responsabilitat de protegir i vetllar tot el que forma part del patrimoni de la població, ell és l’encarregat del petit museu, s’afanyà a estudiar i parlar el català ja que molts del visitants del museu són de Catalunya segons la seva explicació.
No sabem si per agrair la visita o perquè ens va fer un concert amb el carilló que tenen instal·lat a dalt del campanar que va ser encantador, aixó junt amb la vista del Canigó a davant nostre podria haver estat el moment d’escriure el gran poema del Canigó, llàstima que Mosén Cinto se’ns va avançar.
L’església queda arrecerada sota un petit puig, però en el cim d’aquest si troba un conjurador, o comminador que diem aquí, una edificació de pedra que amb el Canigó al fons és extraordinària. Nosaltres que tenim el comminador de Santa Maria de Porqueres que ja es molt admirat, podríem considerar que aquest el guanya per l’indret, i per la vista que hi ha dalt d’aquest petit puig.
Acabada la descoberta hem retornat al cotxe i hem seguit cap el poble de la Menera, en francès lamanère, situat a 777 metres sobre el nivell del mar, és el poble situat més al Sud de França. Aquest petit poblet queda a uns 7 km. de Serrallonga. Arribats a la vila hem vist un petit restaurant que ens han ofert el seu plat del dia que consistia en pollastre fet amb patates cuinades amb foie, excel·lent, un formatge de postres i resolt el problema del migdia.
La parella del restaurant ens han indicat com poder tornar cap a Catalunya, passant per una pista que ens han dit que podíem fer amb el nostre cotxe i que ens portaria molt a prop del coll d’Ares. Aquest recorregut escorçava molt el camí que nosaltres hauríem fet per carretera. Aquesta pista passa molt a prop del Santuari de la Mare de Déu del Coral, que en el seu cartell posa del Corral.
Com que ja ho coneixíem hem seguit cap al coll d’ Ares, en total 11 km. molt agradables i sense cap problema.
El nom de Serrallonga és documentat per primera vegada l’any 866 en la venda d’un alou i el 992 apareix en la donació d’una coromina situada “in valle vocata Serrallonga”.
Santa Maria de Serrallonga
La notícia més antiga que es té de l’església és del 1267 en el testament de Guillem Hug de Serrallonga. A partir de l’inici del s. XIV les notícies són més abundants.
L’edifici,:
L’església és d’una sola nau capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de la nau és de volta de canó apuntada, mentre que la del absis, amagada per un retaule barroc, és de volta ametllada. Totes les finestres són de doble esqueixada i arc de mig punt. La porta d’entrada, oberta al mur sud, consta de cinc arcs de mig punts adovellats i disposats en gradació. Un arc guardapols, adornat amb relleus geomètrics, és l’únic ornament que la guarneix. Els batents són reforçats per un conjunt de ferramentes de tradició purament medieval, amb pany i forrellat del mateix estil. A l’extrem oest de la nau s’alça un campanar de torre de poca alçària, amb obertures d’arc de mig punt i merlets al sector superior. L’interior del temple és totalment arrebossat, fet que no permet veure el tipus d’aparell. L’exterior és format per carreus de mida mitjana ben escairats i polits. Tot el conjunt, amb alguna reforma d’època moderna, correspon bàsicament a una construcció de final dels s. XII.

Sant Sebastià de Monars o també Sant Feliu de Monars

2011-11-23T10:07:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat un retorn a l’Alta Garrotxa. Ara feia mesos que no trepitjàvem aquesta part de territori i que en els nostres dimarts havien estat molt sovintejades.
Avui hem anat a conèixer Sant Sebastià de Monars, conegut també per Sant Feliu de Monars, pertany al terme municipal de Montagut, i es troba sota mateix del Puig de Comanegra.
Hem anat amb el cotxe per Oix, direcció Beget i hem seguit cap a Rocabruna. En el km 4, 5 és troba un gran dipòsit d’aigua on s’agafa la pista que amb uns 8 km. et porta fins a la falda del Comanegra Coneixem l’indret per les sortides fetes al Puig de les Bruixes i al Puig del Comanegra.
Hem deixat el cotxe en el Collet de l’Orri on hem començat a baixar, hem passat pel costat mateix de la Bassa de Monars i de l’abeurador i hem anat seguint un corriol que ens ha portat fins a una tanca on ja en aquest moment s’obre pas a un sender estret costerut i de mala petja, el camí va baixant fins trobar un gran corral abandonat i segueix baixant, de tant en tant trobem senyals carbassa i verd que ens fan considerar que anem pel bon camí. El sender es tant evident que no trobes tampoc cap moment de indecisió.
Finalment veiem l’ermita a baix del torrent el que vol dir que hem de seguir baixant, passem per davant d’una casa on hi ha dos burros que no son el “Burro català” i que desprès hem sabut que els utilitzen per anar a trobar els cotxes que tenen a uns tres km. del lloc.
Hem arribat a l’ermita i la persona que ens ha rebut ens ha dit que es deia Alfred, que era francès i que vivia des de fa tretze anys en el que havia estat la rectoria. Ens ha explicat que viu allà sol que viu amb la companyia de les cabres, les gallines, un gos de tura i un gat, que fa formatge i el porta a vendre a Camprodon, ha comentat que fa el manteniment de l’ermita en el sentit de que no és deteriori més i no es malmeti el que en queda.
Hem visitat l’església i hem vist que estava tot molt net i endreçat, hem anat a la sagristia on hi ha fet un sostre amb troncs de boix i per sobre un plàstic molt gruixut que no permet l’entrada d’aigua. Hem quedat sorpresos per l’enginy.
L’església de Sant Sebastià:
Al sector més septentrional del terme, als vessants de Comanegra, hi ha la caseria de Monars (13 h el 2005) amb l'església romànica i antiga parròquia de Sant Feliu (o Sant Sebastià) de Monars, citada des del 1064, que fou sufragània després de Sant Miquel de Pera. És un exemplar interessant amb un absis trapezial i un campanar d'espadanya rústec, molt abandonat.
Sortint ens ha dit que havia d’estar alerta doncs estava bullint la llet i calia vigilar-la, li hem preguntat si podiem entrar i ens ha mostrat l’entrada, ell parla força bé el castellà i algunes paraules en català. Un cop a dins hem quedat sorpresos de lo ben endreçat i polit que té tots els atuells i mobiliari. Ens ha ensenyat amb quines eines premsa el formatge, com el guarda i ens en ha tallat un tros perquè el provéssim. Davant d’aquesta gentilesa, li hem comprat un formatge
També hem vist que decora bastons de muntanya aprofitant el boix que hi ha a l’ entorn, els hi fa unes sanefes i uns dibuixos, diu que a l’hivern s’ha d’entretenir en alguna cosa, també els ven al mercat.
Ens hem acomiadat i hem començat a pujar, sabíem que no seria fàcil ja que seria tot pujada fins a recuperar el cotxe, uns tres-cents cinquanta metres de desnivell, ens hem dit cada 10 minuts pararem a descansar una mica i retrobar les pulsacions. Així ho hem fet tot arribant a dalt fora de l’hora per anar a dinar a Beget o a Camprodon. Hem arribat molt cansats però contents de haver-ho pogut fer. Quan una excursió et demana un esforç físic i pots acabar-lo fent tens una gran satisfacció, aquest ha estat el cas d’avui. Hem tornat directament a Banyoles tornant també per Beget, Oix i Banyoles.

Catell de Bisbal d'Empordà i Sant Pol de la Bisbal

2011-11-23T09:53:00.000-08:00

Aquest dimarts ens hem decidit per anar a conèixer el castell de Bisbal d’Empordà així com fer una descoberta de la població que al mateix temps es cap de comarca. Quantitat de vegades hem passat pel tros de la carretera que creua el poble i en una ocasió ens hi vàrem quedar a dinar.
Avui hem fet una descoberta exhaustiva i malgrat el castell no es podia visitar sí que hem anat a Turisme del Consell Comarcal on ens han donat material per unes quantes sortides.
Ens hem arribat a veure el pont gòtic i hem fet un bon recorregut per tots els carrers de la part antiga de la vila
Castell palau de la Bisbal
L’edifici apareix documentat des de l’any 1180, era possessió, fins i tot lloc de residència dels bisbes de Girona, els quals gràcies a Jaume I tenien la jurisdicció civil i criminal de la població de la Bisbal, per això al castell també hi van aixecar forques. Servia, així mateix, de presó per als condemnats a perpetuïtat; segons documents de l’època, era gairebé impossible sobreviure-hi. Va ser reformat en època moderna, tal com podem llegir a la llinda de la porta principal, on figura la data de 1604 i l’escut d’armes del bisbe Francisco Arèvalo de Zuazo, que la va fer construir .
L’edifici
El castell palau, una important mostra de l’arquitectura romànica civil empordanesa, és de planta lleugerament rectangular, amb dos nivells organitzats entorn d’un pati central de dimensions petites, el pati d’armes, on hi ha l’escala que comunica la planta baixa i el primer pis. Damunt del primer pis s’alça el que externament sembla una torre però que, en realitat, és la capella, coronada per una torreta.
Al s. XVI s’hi va afegir una estructura annexa al cost sud-oest, que allargà de més de 4 m.. També es feren modificacions a la façana principal, on es va reformar la porta principal i els quatre finestrals del primer pis. En aquesta façana destaquen un matacà, amb arc de mig punt i sostingut per dues mènsules volades, i una finestra romànica de doble esqueixada que pertany a l’absis de la capella.
Haurem de tornar un altre dia a la Bisbal per tal de fer una visita al castell ja que avui ha estat impossible.
Hem recuperat el cotxe i hem anat a conèixer l’ ermita de Sant Pol de la Bisbal que queda en un veïnat anomenat San Pol, molt a prop de La Bisbal, es tracta d’una petita ermita romànica adossada a petites cases que potser havien estat la rectoria.
San Pol de la Bisbal
Actualment dedicada a Sant Jaume, l’església, de mitjan s. XI, no apareix esmentada fins l’any 1270. Als ss. XVIII i XIX es va reformar amb la construcció de capelles laterals i el campanar de cadireta. Durant les obres de consolidació que el 1980 va fer la Diputació de Girona es van descobrir dues sitges amb materials romans.
Originàriament era una església de tres naus i tres absis semicirculars. Avui la nau sud ha desaparegut i només queden vestigis de l’antiga absidiola en el punt on s’unia amb l’absis central. La nau nord es va anular en fer capelles aprofitant l’obertura dels arcs formers; això no obstant, encara s’hi pot accedir i observar-ne la volta de canó com també la volta de quart d’esfera de la seva absidiola. Segurament també era de canó la volta de la nau principal, actualment una mica apuntada. Els dos absis conservats són llisos i tenen, ben centrada, una finestra de doble esqueixada.
Després de fer unes fotografies hem retornat cap a Banyoles a dinar ja que havíem quedat amb la Marta que segurament arribaríem per fer-ho.

Castell de Begur i d'Esclanyà

2011-11-22T03:53:00.000-08:00

La sortida d’aquests dimarts ha consistit en descobrir dos castells i conèixer una església, els castells de Begur i d’Esglanyà i l’església d’aquesta darrera població. A diferència del dimarts passat el dia s’aixecat clar i lluminós i no ha estat difícil decidir-nos per veure el mar.
Hem decidit anar a Begur passant per Torroella, abans d’ arribar a Pals, hem recordat que teníem pendent una visita a El molí de Pals, hem vist l’indicador i hem anat fins a l’oficina d’informació, on dues persones ens han atès i ens han informat de quan podem visitar-lo, com fer-ho, a quina època etc. Hem recollit la informació, hem comprat dos kg. d’arròs un de semillarg cristal·lí i un de perlat i hem continuat en direcció a Begur.
Un cop allà hem aparcat sota del castell ja que cal pujar-hi a peu. La pujada es curta i la vista a cada revolt va guanyant en bellesa, és excepcional la vista que és gaudeix de les illes Medes, un somni veure néixer el dia i veure’l adormir-se en alguna de les cases que estan en uns llocs privilegiats.
Castell de Begur
Aixecat al lloc d’un assentament ibèric i romà, el castell apareix documentat des de l’any 1019, quan n’era senyor Arnust de Begur. A mitjan s. XI era propietat de la comtessa Ermessenda, i l’any 1057 el va vendre als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i la seva muller Almodis, els quals el van infeudar a diferents personatges. Al s. XVI passava a ser de Guilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, la família de la qual el va posseir fins al s. XVII. Al s. XV, després de la guerra contra Joan II, va quedar molt malmès i es va haver de refer. Durant la guerra del Francès, el general anglès Doyle el va prendre als francesos i el va fer volar.

Els elements més remarcables que ens han arribat són una torre de cos cilíndric amb base atalussada, que manté uns 5 m. d’alçada, i les restes d’una petita sala rectangular amb l’inici d’una volta que conserva les empremtes de l’encanyissat. També destaca una cisterna de planta rectangular, que mostra l’arrencada d’una volta. La torre es pot datar en època baixmedieval, i les restes de la sala i la cisterna entre els ss. XI i XII.
Hem deixat el que queda del castell de Begur i hem anat fins al poble d’Esglanyà que està molt a prop.
En un tres i no res hem estat voltant per l’entorn del castell i fent fotografies de la seva torre i també de l’església. Tant el castell com l’església estan paret per paret amb edificacions de cases, fet que dificulta veure les seves dimensions i característiques.
Castell d’Esclanyà i Sant Esteve d’Esclanyà.
El castell o torre, si bé és del s. XII, no apareix esmentat fins el 1362, quan depenia, juntament amb el castell de Begur, dels Senyors de Cruïlles i Peratallada.
Encara que de l’església no se’n coneixen notícies anteriors a l’any 1280, els seus elements romànics daten del ss. XI i XII. Durant el s. XVIII va ser reformada.
El castell d’Esclanyà
És una notable i interessant estructura de planta rectangular d’uns 6 per 10 m. de costat i una alçada de 13 m. Al costat oest conserva un matacà amb una obertura adovellada de mig punt, i a la banda nord han quedat alguns dels merlets que devien coronar tota la construcció.
L’església
És un edifici de dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau nord té volta apuntada i la sud, amb la qual es comunica mitjançant arcs formers, una volta de canó. La nau del costat nord, del segle XI, conserva, tapiada, la porta romànica i un campanaret de cadireta; la del costat sud, de datació posterior, té una porta amb frontó del s. XVIII i una rosassa de dimensions petites, l’absis de la primera nau mostra una finestra de doble esqueixada i un basament fet de lloses que formava part d’un absis més antic, probablement del s. X; el de l’altra nau mig amagat, té, ben centrada, una finestra de doble vessant i arcs de mig punt.
Hem deixat la petita vila d’Esglanyà i ens hem decidit anar a dinar a “Can Pepó” a Fontclara.

La pedra de Girona -circut ürbà a les pedreres

2011-11-22T03:37:00.000-08:00

Aquest dimarts el dia s’aixecà molt insegur, boira, una mica de plugim i més aviat fresca. No hem volgut deixar de sortir però hem optat per una sortida conservadora. Teníem un fulletó que varem recollir de l’oficina de turisme de Girona i que segons ens van dir era un circuït que s’havia obert feia poc. Es tractava d’una descoberta de les pedreres de Girona i que es podia fer sense dificultat.
Tractant-se de fer-ho al voltant de la Ciutat donava peu a què, si el temps empitjorava, aviat seriem al cotxe.
Hem començat a caminar a la plaça de Catalunya al costat dels jardins de la muralla i en direcció a la Muralla
El recorregut, que segueix l'antic camí de la Ferradura, ha estat un passeig per excel·lència de la població gironina fins a la urbanització de les pedreres, que ens introdueix al coneixement de l'anomenada pedra de Girona, i descobreix alguns dels aspectes relatius a la seva composició i formació fa milers d'anys. Mostra alhora, els antics espais d'explotació d’on era extreta i posa de manifest la seva omnipresència en l'arquitectura patrimonial gironina, tot acompanyat d'unes vistes extraordinàries sobre la ciutat.

El nom de pedra de Girona prové del fet que aquest material es troba i s'ha explotat des d'antic a les rodalies de Girona. Es tracta d'una una roca sedimentària calcària, que té el seu origen en el dipòsit de carbonats i restes d'organismes format en un mar tropical poc profund que fa 50 milions d'anys cobria aquesta zona. Es tracta d'una roca d'un color blanc-grisós i blavós amb un alt contingut en fòssils, entre els quals destaquen els anomenats nummulites.
Amb aquest projecte es pretén completar les iniciatives turístiques endegades a Girona, així com portar a terme activitats complementàries de cares a estructurar-les, donar-les a conèixer i comercialitzar-les per estimular l'aforament de nous nínxols d'activitat econòmica que comportin la creació de llocs de treball, en un moment especialment necessari atès l'actual situació de conjuntura econòmica en la que ens trobem. Aprofundint en àmbits emergents com són el turisme gastronòmic, de natura o els oficis que contribueixin al desenvolupament local del territori, amb l'objectiu final de continuar dinamitzant turísticament la ciutat de Girona.
Aquest itinerari permet fer descobriments singulars i curiosos en elements tan quotidians com és la barana del pont de Pedra on es pot distingir perfectament les vèrtebres fossilitzades d'un sirènid (espècie de balena que va viure fa uns quaranta milions d'anys al mar que hi havia on ara hi ha Girona). La pedra de Girona, extreta de les pedreres que envolten la ciutat des d'èpoques molt remotes, és una roca calcària que pertany al grup de les roques sedimentàries. La muralla, la catedral (façana principal i escales), els Jutjats, el palau dels Agullana i l'església de Sant Martí, can Norat a la Rambla, el pont de Pedra, Hisenda o l'interior d'alguns edificis com l'IES Santiago Sobrequés, la Casa de Cultura o l'Ajuntament són alguns dels indrets on es pot observar molt clarament les característiques tan peculiars de la pedra de Girona.
Torre d’Alfons XII, el recorregut finalitza en aquest indret què és el punt més alt de l’itinerari, una gran talaia de 160 m. D’altitud que permet obtenir una magnifica panoràmica de la ciutat tot recorrent el perímetre habilitat com a camí que l’envolta.
Fou construïda al segle XIX al mateix lloc on anteriorment hi havia el reducte de la Ciutat, anomenat també de Sant Narcís o dels Estudiants i edificat l’any 1675 com una posició destacada del fort del Condestable dins el sistema defensiu de l’est i el sud-est de Girona. El reducte va ser volat pels francesos el 1814, com la resta de les fortaleses veïnes. Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) se n’aprofità l’interior i les pedres per edificar l’anomenada torre d’Alfons XII, un petit fortí construït d’acord amb les directius defensives de finals del segle XIX. A sota la torre trobem la font del Mirador.

Castell de Roca i Sant Esteve de Briolf

2011-11-22T03:17:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall de Campmajor a la nostra comarca. Es tractava de fer una excursió que va estar publicada en el Descobrir Catalunya i que l’amic Josep Maria ens en va fer una fotocòpia.
Molt aviat hem arribat a Sant Miquel de Campmajor i hem deixat enrere l’església romànica de Sant Miquel que ja coneixem per dintre i sobre tot per fora, hem deixat enrere el pont romànic de Can Prat i a 50 metres del trencall que portaria al Collell hem deixat el cotxe i hem agafat els bastons. Molt aviat hem estat a la Font de la Teula on un plafó n’explica la situació, hem baixat fins a tocar el riu, el Ritort, però no hem pogut anar fins on hem intuït que hi havia la font, el camí està massa embrossat per arribar-hi
El camí discorre en bona part paral·lel als rius Ritort i Ser, que donen frescor i alegria i sobre tot posen música a la nostra excursió, a l’anada pels seus costats esquerres i a la tornada pel dret.
A l’esquerra de la pista hem vist el mas el Crous, que segons un altre plafó explicatiu l’amo del mas va ajudar a un tal Pascual i Sanchez Maza a fugir de la seva escapada del Collell.
Cap el tres quarts de camí hem vist el castell de Roca. Es tracta d’una casa forta del segle XIV-XV, és un edifici de construcció valenta de la qual encara podem observar la torre romànica situada a l’esquerra de la façana principal
Molt aviat arribem a una passera on conflueixen el Ser i el Ritort, un punt privilegiat entre dues valls i dos rius on hem escoltat el soroll d’un salt d’aigua, en aquest lloc hi va existir un molí fariner.
Hem vist el cartell de Briolf, però per deficiència de la fotocòpia no hem encertat a agafar el camí corresponent, la pista ens ha portat al mas Jofre de la Roca, on ens fet descobrir el nostre error. Retrobat el camí hem començat a pujar i molt aviat hem arribat a l’ermita de La Mare de Déu de Loreto i com a demostració hi ha un llorer que fa companyia a l’ermita. Aquesta estava oberta però en un estat de molta deixadesa. No aporta res d’especial. Seguint el camí hem trobar un indicador que menava a Sant Esteve de Briolf i a Can Pla, aquest darrer el nostre camí, però la fitxa deia que valia la pena pujar fins a l’Església, així ho hem fet, han estat 10 minuts de forta pujada per arribar a una petita explanada on hi ha l’ermita i una torre fortificada. Llegim a Catalunya romànica :
Sant Esteve de Briolf.

Església que consta d‘una nau amb volta de canó i absis semicircular, i que conserva a la porta un baldo reaprofitat amb una figura zoomòrfica de tradició romànica. La torre o Casa forta de Briolf és de planta quadrada , amb dues portes, la del sud molt transformada. Al segle XIII hi van afegir l’església de Sant Esteve, sembla que en èpoques més recents van quedar unides per la rectoria. Avui tot està que fa pena, un abandó total, una deixadesa que entristeix i que sense voler lamentes el poc esforç que s’està fent per preservar la nostra historia i el nostre Patrimoni.
Hem retornat al senyal que ens dirigia cap a mas de el Pla, hem anat perdent alçada per arribar fins a la lleva del riu on ens hem hagut de descalçar per traspassar-lo. Hem trobat molt aviat el mas el Pla on un persona forastera ens ha indicat que havíem de fer un petit sender per trobar la pista que hem trobat de seguida.
Amb quaranta cinc minuts de caminar hem arribat al cotxe, en total més de 10 km i una mica més de tres hores amb un dia que hem començat a caminar amb + tres graus però degut al sol i a l’exercici ens hem tret tota la roba d’abric.
Amb molta set i amb la gana feta ens hem apropat a l’Hostal de Sant Miquel de Campmajor que ja coneixem a resoldre els dos problemes.

Castell d'Arenys d'Empordà

2011-11-22T02:57:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat una sortida amb doble interès, per una banda volíem anar a conèixer el castell d’Arenys d’Empordà al poble de mateix nom i visitar el Fòrum Gastronòmic de Girona.
El matí ha donat prou temps per fer les dues coses, hem anat a trobar el poble de Bàscara, hem traspassat la N. II i molt aviat hem arribat al poble d’Arenys d’Empordà.
La primitiva estructura medieval del poble fou modificada durant els segles XVI, XVII i XVIII per edificis i estructures populars. A poca distància, vers el NE, hi ha el raval del Camí de Dalt, on hi havia hagut un pedró, amb les cases arrenglerades a un costat del camí. Són cases dels segles XVII i XVIII, amb terrasses sobre voltes de mig punt
L’església, el castell, la rectoria i alguns edificis en formen el nucli principal.
Un cop més hem vist un castell molt degradat, amb portes i finestres trencades o sense vidres i en estat decadent
L’església de Sant Sadurní d’Arenys d’Empordà havia estat integrada en les defenses del castell, la seva construcció d’una nau amb una capçalera semicircular té molts trets del romànic i alguns afegits gòtics. Hem llegit que la nau va ser allargada a la primeria del segle XIV i que la porta d’arc adovellat, es situada a migdia i datada el 1306.
El castell d'Arenys d'Empordà, és un edifici de planta rectangular, amb un petit pati central. Al segle passat es van destruir els merlets i les garites angulars per construir la teulada actual. El castell, actualment, és un edifici essencialment dels segles XVI-XVII bastit sobre el palau fortificat medieval. Tot el conjunt és de propietat privada.
A la primeria del segle XX, dins els terrenys del castell, entre el poble i el riu, es construí un gran casal, que és conegut també per Castell d'Arenys.L'activitat econòmica principal és l’agrícola i es compagina l'agricultura i la ramaderia, especialment bestiar boví. Al costat del Castell hi ha un mirador amb una vista esplèndida del "Terraprim d'Empordà" d'en Josep Pla, acompanyada de la serpentejant trajectòria del Riu Fluvià.
Acabat el que donava de si la visita a l’església i el castell hem anat a donar una volta pel poble. Hem quedat parats i bocabadats de les cases que si han construït, quines cases
Seria difícil escollir-ne una, veient aquestes cases de ben segur que els propietaris no es dediquen ni a la ramaderia ni a l’agricultura.
Hem abandonat el poble i ens hem arribat a Girona per visitar la Fira gastronòmica que s’està fent aquests dies.
El periodista Manel Bonifacia ha escrit en el seu blog entre altres temes aquet text.
Ferran Adrià ha acabat la sessió recordant la primera vegada que va intervenir en el Fòrum, en la primera edició a Vic, un llunyà 1999, ara fa 12 anys. I ha recordat que en aquella ocasió va fer una cosa que ara ens sembla el més normal del món però que aleshores feien molt pocs cuiners, o cap: compartir-ho tot, en paraules seves. Explicar què feien al Bulli i fer-ho sense guardar-se cap as a la mànega, detallant tècniques i ingredients.Com el mateix Adrià ha recordat, històricament els cuiners no deixaven entrar ningú a les seves cuines, i si ho feien, amagaven les receptes. "Quan el Bulli ho va compartir tot fa 12 anys, tots van tenir l'obligació de compartir".Aquesta és, segons el meu parer, una de les principals revolucions que hi ha hagut a la cuina en aquests darrers anys, sinó la primera: la fi de les fórmules secretes, posar-ho tot a l'aparador i, per tant, permetre que l'evolució cada vegada més ràpida d'alguns cuiners d'avantguarda s'escampés com la pólvora fins als més petits restaurants, de manera que coses que fa tan pocs anys eren revolucionàries, com un sifó o un simple cercle metàl·lic per donar forma als aliments a l'hora d'emplatar-los, ara estiguin a moltíssimes llars. Intenteu recordar quan vàreu sentir a parlar per primer cop del 'biberó', aquest utilíssim pot de plàstic amb una boca allargada que permet 'dibuixar' sobre el plat amb els colors de salses i reduccions. Ara és tan habitual a molts llocs, que alguns el fem servir fins i tot per tenir-hi l'oli d'oliva per cuinar o per sucar el pa i gairebé ja no recordem què és un setrill.Aquesta obertura de portes i finestres de les cuines perquè els cuiners poguessin copiar o millorar les tècniques i procediments els uns dels altres, provocant una evolució cada vegada més accelerada de la cuina per la suma de factors, s'ha vist reforçada amb la generalització de les tecnologies de la informació i la comunicació que han permès que les receptes saltessin dels llibres i els congressos per a especialistes als mitjans de comunicació tradicionals i després a Internet i a les xarxes socials i avui, si jo volgués i en sabés, no tindria cap problema per reproduir alguns dels plats que ens van ensenyar ahir els germans Roca i que a ells els han costat segurament temps i temps d'estudi i de proves.Si aquest mèrit que s'atribueix Adrià d'acabar amb el secretisme dels cuiners, que tant ha contribuït a fer que tots perdéssim la por a provar, a experimentar, si aquest mèrit és realment seu com va dir, em trec al barret i li ho agraeixo profundament, com a afeccionat curiós que gaudeix amb les demostracions dels cuiners, les seves classes magistrals, els seus 'show-cooking'. I el seu compromís amb la nova fundació és seguir posant tot el que faci a l'abast de tothom.
El que hem menjat aquí i allà ens ha servit per poder esperar el sopar, ha estat una experiència molt gratificant.

Església i castell de Sant Feliu de la Garriga

2011-11-22T02:44:00.000-08:00

Aquest dimarts hem anat a conèixer l’església i castell de Sant Feliu de la Garriga Per arribar-hi hem anat fins el poble de Viladamat, poble que queda en la carretera que va d’Orriols a l’Escala. Arribats a la població hem buscat el lloc on s’inicia el camí. Cap problema ho hem trobat ben aviat i hem començat a caminar, un camí molt plàcid que ens ha acostat al castell i a l’església.
Es tracta d’una propietat privada i una reixa n’ impedeix l’entrada, o sigui que hem fet unes fotografies i poca cosa més. Hem vist que el portal de l’església esta molt malmès, doncs un puntal aguanta una de les pedres de la clau de volta del portal.
L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià, en un replà del vessant del puig de Segalà. L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis".
En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris.
L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva.
L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre campanar.
La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. El transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes bisellades i de pla.
L'absis té decoració llombarda, tant al parament extern com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera.
La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt.
Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt.
A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfag antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament procedeix de la necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església. (Informació extreta de "Catalunya Romànica Vol. IX").
És tan encantador el lloc, el camí era tant agradable que hem continuat caminant , hem vist un cartell que indicava a Palau i hem anat seguin fins que el cor i el rellotge ens ha fet tornar al cotxe.
Amb el cotxe ens hem arribat a Palau Borrell, lloc on hauríem arribat amb menys de cinc minuts si haguéssim continuat l’excursió. Aquí hem pogut veure una altre ermita romànica la de Santa Eulàlia de Palau Borrell. Només n’hem pogut fer una fotografia de la façana ja que les masies i cases no donen peu a poder-ne veure el contorn.
Hem refet el camí cap a Viladamat i ens hem decidit arribar-nos a dinar a Sant Pere Pescador, cosa que hem fet en el restaurant “Els fogons de la plaça”, en la mateixa plaça major de la vila.

Santa Maria de Fanals d'Amunt

2011-11-22T02:14:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Santa Maria de Fanals d’Amunt que queda molt a prop de la vila de Calonge. Des d’aquesta població cal seguir la direcció de Romanyà de La Selva on a tres km es troba l’indret on començà el camí per arribar-hi.
Han estat a prop d’un km. de pujada continuada pel mig de sureres i alzines fins arribar a una esplanada on es troba l’ermita, també s’hi troba una casa mig enrunada però que està habitada.
Des del pla de l’ermita es gaudeix d’una panoràmica de la vila de Calonge i per l’altre costa la vessant verda de les Gavarres.
Santa Maria de Fanals

Erigida en un indret on s’han fet troballes d’època romana, l’església s’esmenta per primer cop el 968 en un precepte del rei Lotari a favor de Sunyer, abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta possessió va ser confirmada el 1163 per una butlla papal d’Alexandre III, Va perdre la parroquialitat a favor de la nova església de Santa Maria de Fanals, que consta com existent almenys des de el s. XVI, i de la qual va passar a ser sufragània. A mitjan s. XVIII va quedar sense culte. A la parròquia actual es conserva una làpida gòtica procedent de l’església vella.
Hem refet el camí, hem recuperat el cotxe i hem seguit direcció a Romanyà, per anar a fer unes fotografies del dolmen de la “Cova d’en Daina” i arribar-nos a veure el menhir de la Murtra.
Dolmen de la Cova d’en Daina
El dolmen amida 7,60 m de llarg per 1,70 m d'ample i 1,50 m d'alçada. La cambra funerària, de forma rectangular, es troba separada de la galeria per tres peces que conformen la porta d'entrada. Les peces de més grandària recuperades de l'aixovar foren trobades en l'excavació de Pere Cama i Casas el segle XIX. Altres de més petites pertanyen a l'excavació d'Esteva Cruañas. Del conjunt cal destacar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i de criatures. Set puntes de sílex de diverses tipologies i fragments de ganivet, també de sílex. Dos fragments ceràmics amb línies incisives i un altre fragment de vora, potser campaniforme. Més de tres centenars de grans de collarets d'esteatita i decalaïta. Dues plaquetes de fibrolita de color gris verdós i dues altres de sorrenca molt fina, una perforada. Una peça discoidal de pissarra negrosa i una petita peça feta amb una làmina fina d'or, enforma cilíndrica, enrotllada.
Menhir de la Murtra o Pedra Gentil,

És un menhir de granit en forma d'estela, al costat del qual se'n va trobar ajagut un de més petit fal•liforme. Segons sembla es tractava d'un cromlec amb el menhir central i altres al seu voltant. Tot i no haver estat mai excavat científicament, s'ha pogut datar com del 3500-3000 a. C., segons la seva arquitectura i la cronologia dels sepulcres megalítics del seu entorn.
Hem fet unes fotografies i amb el cotxe hem seguit tres-cents metres fins a trobar el cementiri on es troba enterrada l’escriptora Mercè Rodoreda, aquí hem baixat i hem retratat la seva tomba on hi ha una escultura amb el seu bust juntament amb un llibre.
Hem seguit fins a Romanyà de la Selva per si hi havia algun dels dos restaurants oberts però tots dos eren tancats. Hem visitat el poble tot llegint petits escrits de Mercè Rodoreda que es troben a diferents llocs del municipi i hem anat a veure la creu de terme noucentista que es troba a tocar del poble.
Sant Martí de Romanyà
El terme de Romanyà s’esmenta l’any 881 com a límit de la vall d’Aro. L’església malgrat ser preromànica, no surt documentada fins l’any 1019, quan era possessió de la canònica gironina. Dins aquesta parròquia hi tenia alous el monestir de Sant Feliu de Guíxols, confirmats per una butlla papal d’Alexandre III l’any 1163. Va ser reformada en època romànica, entre els ss. XII i XIII, i també en època barroca.
Finalment en hem decidit anar a dinar a Llagostera on ho hem fet a “Can Cassoletes”,
Les carxofes eren de llauna.

Castell de Torcafelló i Sant Llorenç de Maçanet

2011-10-19T08:48:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de La Selva. Hem anat a conèixer l’ església romànica de Maçanet de la Selva i pujar al cim d’un turó de forma volcànica anomenat Sant Jordi per descobrir la capella de Torcafelló.
Hem arribat a Maçanet i hem fet un volta pel poble, hem vist que estant ampliant la biblioteca en un edifici catalogat i hem anat a veure l’església que ens ha sorprès per la seva magnitud, per l’alçada, per la seva torre fortificada i pels seus dos absis sobrealçats i fortificats.
Sant Llorenç de Maçanet
L’església probablement edificada entre els anys 1040 i 1075, fou parròquia a partir de 1079, lligada al capítol de Girona. Va ser reformada al s. XVII: s’hi va afegir la sagristia i altres elements que alteraren la primitiva estructura romànica.
L’edifici:
L’estructura primitiva, formada per una nau principal i una de lateral capçades per absis, encara es pot distingir clarament, malgrat que la construcció va ser sobrealçada i fortificada, com s’aprecia a la part exterior de l’absis. El sector de la nau principal més proper a l’absis el cobreix una volta de canó una mica apuntada mentre que la resta té volta apuntada. L’absis principal cobert amb volta de quart d’esfera, té una finestra d’una esqueixada en forma d’espitllera i presenta arcuacions llombardes dividides en sèries de tres entre unes lesenes que reposen sobre un banc de pedra; l’absis lateral només té una lesena. A la façana sud hi ha un atri amb la primitiva porta romànica, formada per dos pilars amb impostes motllurades. A l’interior de la nau principal destaquen tres arcs torals i impostes, algunes de decorades molt rudimentàriament amb línies inscrites que formen triangles. Al centre de la nau, al mur nord, hi ha un arc de mig punt que forma una capella lateral i aguanta un dels costats del campanar, al qual podem accedir des d’ una porteta a l’est de l’arcada. El campanar romànic fins al nivell de les campanes, és de torre de planta quadrada.
Un cop fetes les fotografies hem retornat al cotxe i des de l’aparcament hem fet una fotografia de la Torre de Marata, que és una casa palau d’interès històric de Maçanet de la Selva. La fortalesa és de planta quadrada i està envoltada per una muralla. La torre de defensa és rodona i consta de quatre plantes amb espitlleres i petites obertures rectangulars.
Fet això hem sortit de Maçanet per apropar-nos als peus del turó Sant Jordi per pujar a la capella de Torcafellò. Es tracta d’una rampa d’uns 900 metres que puja fins dalt del turó on hi ha el castell de Torcafelló
El castell de Torcafelló
Construït pels volts de l'any 1080, i documentat des del 1106, va funcionar entre els s. XI i XIII. El clos de muralles, tanca una superfície d'uns 18 m. d'ample per 25,5 m. de llarg. El mur, lleugerament atalussat, té un gruix d'1 m. Un fossat recorre tot l'exterior, amb una amplada de 2,5 m. a partir del qual hi ha un segon mur que envolta tota l'antiga muralla. Actualment es pot veure la capella, dedicada a Sant Jordi i restes del mur i del fossar. Des del seu origen, el castell pertanyé al vescomte de Girona, qui des de l'any 1144 comença a dir-se vescomte de Cabrera. L'any 1185, el vescomte Ponç III hagué de recórrer al comte rei Alfons I per ser investit senyor del castell de Torcafelló, i el 1194 signà 3 documents que garantien la seva fidelitat al rei. Des del 1231 una família de castlans o batlles va prendre el cognom de Torcafelló i residiren al castell fins al 1385. El 1313, Bernat de Torcafelló era l'home de confiança del bisbe Guillem, el 1362, Pere de Torcafelló era receptor de delmes, el 1367, Arnau de Torcafelló tenia el senyoriu de Maçanet i Sils.
El topònim de Torcafelló persistí en diferents documents fins al segle XVI en què es perd tota notícia documental del castell de Torcafelló, però, en canvi, al cim del turó de Sant Jordi on hi hagué el castell, apareix un capella dedicada al sant. El 1784, era un santuari de repòs amb habitacions per als peregrins, el 1828 encara era lloc de culte, el 1842 s'inicià la desamortització i el 1849 (al final de la Segona Guerra Carlina) es transformà en torre de telegrafia òptica i un destacament militar , manat pel comandant Manuel García, ocupà l'indret durant 10 anys (un actual veí de Maçanet és descendent d'Eusebio Hidalgo, un soldat gallec que ocupà la torre al s. XIX).
Hem refet el camí i hem decidit tornar cap a Banyoles i dinar a prop de casa, Finalment ens hem decidit pel restaurant “PetroEstany” a l’autovia de Girona a Banyoles, un restaurant nou que ens agradat: disseny, servei, menjar i preu d’acord amb el que ens han donat.

Ermita de Sant Maurici i castell de Caldes de Malavella

2011-10-19T08:25:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la vila de Caldes de Malavella. A part de visitar l’església romànica de Caldes, volíem pujar a conèixer l’ermita de Sant Maurici i les restes del castell de Malavella.
A l’arribar a Caldes hem anat a l’oficina de turisme on ens han donat tota classe d’explicacions per anar a Sant Maurici tot i fer-nos notar que el dimarts és mercat a Caldes i que també tenen edificis modernistes i que a part d’anar a Sant Maurici es pot anar, evidentment un altre dia, al Camp dels Ninots o al Poblat medieval de Caulers.
Hem decidit anar a conèixer l’església i donar un tomb pel mercat, l’església era oberta i ens ha plagut molt poder-hi entrar, hem donat una volta pel perímetre, hem fotografiat l’absis i hem pres la decisió d’anar muntanya amunt. Són prop de tres km. fins a Sant Maurici, arribats a dalt ens hem trobat amb una gran masia de tipus fortificat d’on ha sortit un jove, l’Aleix que ens ha explicat què hi fan en els locals de la Masia.. Es tracta d’un centre “Kultural” que anomenen Sala ADK, “Acció i Difusió Kultural”. on hi celebren tot tipus d’actes relacionats amb la música, la natura i en difondre la cultura.
Ens hem acomiadat de l’Aleix i hem anat a trepitjar el que en resta del castell i veure l’ermita de Sant Maurici que hem trobat tancada, a diferència d’altres dimarts hem pogut saludar a tres o quatre parelles que ens hem anat trobant en aquest indret. Es veu que son festes i hi ha més persones que fan vacances.
Sant Maurici i el castell de la Malavella
Documentat ja l’any 1057, el castell es construí en una zona elevada, de control del territori. El seu origen es deu a la repoblació d’aquestes terres seguint models feudals. Les seves restes, que són del segle XII, són de color negre, color que li ve de les pedres de basalt que formen el mateix turó, restes d’una antiga xemeneia volcànica. Aquest castell és l’escenari en el qual, segons la llegenda, es creu que hi vivia una “mala-vella” que acabà donant nom al municipi.
L’ermita es troba just al costat de les restes del castell i probablement va ser erigida per continuar el culte religiós que ja l’antiga ermita del castell feia a la zona. Consagrada a Sant Maurici, general de les legions romanes degollat per la seva defensa de la fé cristiana, va ser privatitzada amb la desamortització de Mendizábal.
L’ermita es va construir aprofitant velles estructures del castell. S’hi celebra cada 22 de setembre, diada del Sant, un aplec de gran tradició en el qual es ballen sardanes i l’ara recuperat Ball de l’hereu Riera.
Sant Esteve de Caldes de Malavella
Era una antiga possessió del monestir de Sant Salvador de Breda, documentada des de l’any 1053. Cinc anys més tard la comtessa Ermessenda la va restituir al bisbat de Girona. Reformada al segle XVII, fa uns quants anys s’hi van realitzar excavacions arqueològiques i s’hi van trobar les restes del que sembla un temple romà.
L’edifici:
És una interessant construcció, de mitjan s. XI o l’inici del XII, que segueix la tradició del romànic llombard. Conserva la disposició basilical romànica i els tres absis, però té un campanar de planta quadrada i capelles laterals que es van afegir posteriorment.
La decoració de l’absis consisteix en motius llombards. Destaca l’absis central, on veiem un fris d’arcuacions llombardes, treballades en un únic bloc de pedra volcànica negrosa amb pedra de color terra. Aquest mateix joc d’alternança de color es pot observar a les mènsules situades cada tres arcuacions. Destaquen, també, les finestres de doble esqueixada obertes dues a l’absis central i una a cada absidiola.
La façana principal, feta en el mateix moment en què van construir les capelles laterals, és d’estil renaixentista.
En acabar la descoberta hem retornat a Caldes on hem recuperat al cotxe i hem anat a Bordils per anar als vivers Casa Paraire a comprar unes plantes per aquest hivern. Hem aprofitat per dinar a Bordils en un restaurant que està al polígon industrial de la vila i que ens han servit ràpid, bé i el menjar molt correcte.

Castell de Besora i església de Santa Maria de Besora

2011-10-19T08:11:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat un excursió una mica més lluny del normal. Ens hem arribat fins a la comarca d’Osona, on hem pujat a veure les ruïnes del castell de Besora i el que queda de l’església de Santa Maria.
La ruta per anar-hi l’hem fet per l’autovia d’Olot, Vall de Bianya, Ripoll i direcció a Vic prenent a la Farga de Bebié la direcció Sant Quirze de Besora i des de Sant Quirze a Santa Maria.
Hem aparcat el cotxe a l’ entrada del poble i hem tingut una sorpresa molt divertida, ja que hem coincidit que les vaques que pasturen a Ciuret feien el camí cap a Sant Quirze, tot un espectacle ja que baixant ocupen banda i banda de la carretera fent el soroll característic amb les seves esquelles. El que fa que quedi tancada la circulació des de Santa Maria de Besora a quasi Sant Quirze.
Per pujar al castell no hem tingut cap dificultat a trobar l’indret, a la sortida mateix del poble hi ha un rètol que posa “Ruta del tres castells”, Besora, Montesquiu i Milany, hem agafat els bastons i motxilles i amunt, hi ha al voltant d’un km. és tracta d’un sender que puja amb força fins els mil metres i una propina. Com que el camí es troba a l’obaga cal anar en molt de compta ja que esta humit i les arrels dels arbres rellisquen d’allò més.
Val la pena pujar, el castell està que no es reconeix, a diferència de l’església en la que queden algunes parets, malgrat no hi ha teulada ni portes ni quasi res.
La vista és sensacional ja que es disposa dels 360º amb la gran sort que els amics del Basauri han col·locat uns pannells amb les indicacions dels principals cims amb un perfil dels Pirineus que és de fàcil comprensió. Sembla que s’estan fent recerques arqueològiques ja que hi ha molts punts senyalats amb cordes ii es veu que s’han fet excavacions.
Hem fet una bona descoberta doncs apart de gaudir d’un matí de sol, el lloc s’ho mereix, és dels espais que en gaudeixes, et pots passar estona intentant desxifrar cada cosa, es veu la Mare de Déu dels Munts, que està a 1059 metres, el castell de Llaers, el de Milany... Molt contents de pujar i de disfrutar del cim que per altra banda malgrat està en part sobre una cinglera no tens cap sensació de perill.
Amb precaució hem anat desfent el camí fins arribar altra vegada al punt de sortida.
Hem decidit fer un tros de ruta de tornada amb el cotxe i hem reculat fins a Ripoll on hem pres la carretera de Vallfogona de Ripollès per dinar al restaurant el “Forn” que coneixiem d’altres sortides. Tot molt bé.
Santa Maria de Besora
Consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’església es va reconstruir el segle XI sota la protecció del castell. Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del s. XII. Va ser la parròquia del poble, a dalt el castell, fins el 1752, quan es va construir l’actual església.
A diferència del castell que tot son ruïnes les úniques restes ben visibles són les que corresponen a l’església del castell, dedicada a Santa Maria, i que ens permeten veure encara que era una construcció d’una nau capçada a l’est per un absis semicircular. La nau i l’absis, precedit per un tram presbiteral, eren coberts per volta de canó.
Al costat meridional hi havia el portal d’entrada, protegit per un atri, i el campanar de torre que ara només es conserva fins el primer pis d’alçada i que en un segon moment va ser adaptat com a capella.
L’absis i el mur tenen el mateix tipus de decoració amb arcuacions llombardes que es divideixen en sèries de quatre arcs entre lesenes. L’absis té una finestra de doble esqueixada; n’hi ha una altra al mur del presbiteri i al campanar . Un gran arc aparedat
s’observa a la façana meridional. L’actual portal d’entrada és situat a la façana oest, coronada per un ull de bou.

Santa Maria de Batet de la Serra i la Trinitat de Batet

2011-10-19T07:58:00.000-07:00

Avui dimarts, hem anat a conèixer Santa Maria de Batet de la Serra, i la Trinitat de Batet, són dues esglésies romàniques de les 105 esglésies del romànic de la Garrotxa, que poc a poc anem tenint el total de fotografies d’aquests monuments històrics del nostre país.
Ha estat molt fàcil accedir a aquestes dues esglésies doncs coneixem bé el terreny i éss de fàcil accés. A més també hem conegut una petita ermita que es coneix pel nom de la Sagrada Família, es tracta d’una petita capella que es troba en una arraconada de la Serra de Batet, molt a prop d’un camp de futbol.
Santa Maria de Batet de la Serra
Terme de població disseminada centrada al voltant del nucli format per unes quantes cases i l'església parroquial de Santa Maria de Batet (advocació compartida des del segle XV amb la de sant Bartomeu), que es troba a 658 m d'altitud, al sector més septentrional de l'antic terme de Batet de la Serra. S'hi accedeix per la carretera que surt de la d'Olot a Santa Pau.
Batet de la Serra es troba dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Anteriorment municipi, el 1971 és va agregar a la ciutat veïna d'Olot. Situat sobre l'anomenada serra de Batet, la població està disseminada i trobem, com a centre, l'església parroquial de Santa Maria, l'antiga escola i rectoria.
Parròquia de Batet: és una de les més antigues de la comarca, documentada des de l'any 977.Volcans: a Batet hi podem trobar quatre volcans: el Puig Astrol, el Pujalòs, el Puig de la Garça i una part del Croscat. Batet és un altiplà basàltic coronat pel volcà Pujalòs. Els corrents de lava que es vessaren dels volcans, van cobrir el relleu i van suavitzar els pendents determinant així la topografia característica de la zona. Topografia que, posteriorment, l'home ha convertit en una successió de graons i de terrasses, aprofitant les roques volcàniques per construir les parets que les suporten.
Aquestes característiques i elements han fet de Batet un indret excepcional, de bellesa natural extraordinària; des del qual tenim una visó privilegiada tant dels Pirineus com d'altres paratges naturals.
La Santíssima Trinitat de Batet
És un edifici també d'origen romànic, però molt modificat, amb planta de tres naus i un absis, i allargat, al començament del segle XVIII, pel cantó de ponent, on hi ha la porta, adovellada, i el campanar. És documentat des del 1263. S'hi celebren aplecs i romiatges on acut gent de tota la contrada. Al seu costat hi ha un hostal i havia estat lloc de reunió del comú.
Hem pogut arribar fàcilment amb el cotxe a les dues esglésies i per tant haviat hem tingut les fotografies i hem acabat la feina. Com sempre ens trobem les ermites o esglésies tancades malgrat ens agradaria molt poder-les conèixer per dins cadascuna d’elles.
Hem deixat la Serra de Batet i per una pista hem anat a trobar l‘aparcament de la Fageda on hem fet la caminada o més ben dit la passejada dels dimarts. Cal dir que malgrat és una setmana o quinzena massa tard es pot gaudir igualment de l’indret ja que totes les fulles dels fatjos ara ja formen una catifa en tot el recorregut.
Un cop fet el passeig hem decidit anar a dinar a l’Hostal de Sant Miquel a Sant Miquel de Campmajor.

.

El castell de Mont-roig

2011-10-17T09:18:00.000-07:00

Aquest dimarts ens hem arribat a l’Alt Empordà per pujar al castell de Mont-roig entre la població de Biure i el poble de Darnius, cada vegada tenim més ermites, sobre tot romàniques, que ja hi hem estat, ara toca els castells. Malauradament perquè els castells quasi sempre es troben a dalt de cims, caldria dir les ruïnes dels castells. Com és pot veure en les fotografies es tracta d’unes ruïnes.
Per arribar-hi hem anat per Esponellà, Vilert i Bàscara, pujant per la N.II fins a trobar l’encreuament que et porta a Biure, hem seguit direcció Darnius i en el km. 8 aproximadament es troba el trencall per anar al castell.
Hem pujat per una pista prou ampla seguint un tram del GR-2 i abandonant-lo més endavant, bosc d’alzines, terra sorrenca fins arribar al castell i algun bolet com la llenega que hem collit per desprès poder-ho verificar on hem dinat.
Hem tardat una hora i quart per pujar i 50 minuts per baixar. El castell es troba en molt mal estat, es veuen uns merlets, un inici de la torre de l’homenatge, un tros de paret molt alta i poca cosa més. El que si hi ha son uns precipicis i timbes molt pronunciades sota mateix del castell i molt perilloses si no es va amb atenció.
Castell de Mont-roig
Les restes del castell de Mont-roig són visibles des de tota la contrada, encimella’t al cim del mateix nom. La llegenda diu que la sang de la dama del castell i el seu amant, assassinats pel seu gelós marit, va tenyir les parets i les terres d'aquesta muntanya. La realitat és molt més tel·lúrica ja que el castell se situa en terrenys argilosos d'un viu color vermell que donen nom al pic i al castell i que van servir per fabricar els rajols del castell. Documentat des de l'any 1070, l'edifici conserva poques restes ja que ha tingut contínues reformes. Va ser malmès al segle XVI per ordre del virrei i enderrocat definitivament a la Guerra Gran (1793-1795).
Tot i el mal estat en que es troba aquesta edificació, son perceptibles els diferents recintes murallats de que disposava i que ressegueixen el perfil orogràfic del terreny. També son força evidents els resultats d’haver utilitzat explosius per destruir-lo.
Des del cim (296 metres) es gaudeix d’unes boniques i extenses vistes.
Aprofitant la situació estratègica d’aquest lloc, un petit búnquer, suposem que construït després de la guerra civil espanyola (1936-1939), comparteix l’espai superior del cim amb el castell. Quasi 900 anys els separen. La primera referència d’aquest lloc data de l’any 983, quan es jurà el testament de “Wigo” a instàncies del bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes, a l’altar de Sant Pere de “Darnicibus”, comtat de Besalú.Vers l’any 1070, jurà fidelitat a llur comte Bernat II de Besalú, pel “castrum Monterogo”.L’any 1285, el rei Pere “el Gran” estigué unes jornades en aquest lloc.L’any 1292, degut a les bregues amb els francesos hi havia per a la defensa d’aquest castell divuit homes una quantitat prou important.
A finals del segle XIII, la baronia de Darnius pertanyia a la família Sexach. Quan es casà Dona Blanca, filla d’Hug de Sexach, vescomte de Fenollet, amb Dalmau, vescomte de Rocaberti, la baronia passaria més tard a llur fill Ponç de Rocaberti.L’any 1317, Bernat de Vilarig prestà homenatge al bisbe de Girona, per la vuitena part de la parròquia de Darnius
En el fogatjament de 1359, el castell de “Mont-roig” comptava amb 8 focs.La família Darnius tenia en feu aquest castell per la família Mont-roig.Vers la meitat del segle XVI, Dona Isabel, baronessa de Darnius, casà amb Guillem Ramon de Rocaberti, senyor de Sant Llorenç de la Muga, quan aquests finaren sense fills, ambdues baronies passaren als vescomtes de Rocaberti.L’any 1669, Maria-Ignàsia d’Ardena, comtessa d’Illa i senyors de Darnius, Mont-roig, Bosquerós, etc., casà amb Miquel-Joan II, senyor de Montornès del Vallès.L’any 1794, la muntanya de Mont-roig esdevingué escenari d’un combat entre les tropes espanyoles i les de la República francesa.(Text de la Web Castells de Catalunya)
Baixant hem decidit tornar a anar a dinar a Cistella passant per Boadella d’Empordà, Terrades, Vilarig i Cistella passant a tocar la muntanya de Santa Magdalena. Avui hem repetit al restaurant del Centre Cívic, molt correcte.

4 ermites a les Gavarres

2011-10-17T08:59:00.000-07:00

La sortida d’ aquests dimarts ha estat al massís de les Gavarres. Si en l’anterior sortida vàrem fer de Cassà de la Selva a Sant Sadurní de l’Heura, avui hem sortit de Quart per també arribar a Sant Sadurní. En aquest recorregut hem tingut l’oportunitat de conèixer un enfilall d’esglésies i llocs molt interessants, volem fer notar que el sol fet de traspassar les gavarres ja val un matí de dimarts, si a més descobrim indrets per nosaltres desconeguts en podem estar ben satisfets.
Aquestes quatre esglésies, ermites i construccions ens han permès, en algun cas, fer una bona passejada, (els tres primers textos son de la web.Artmedieval).
Sant Martí de Castellar de la Selva
El lloc de Castellar de la Selva apareix documentat en escrits de finals del segle XIII, si bé no trobem constància de l'església fins ben entrat el segle XIV. L'església actual data del segle XVIII.
Adossades al costat nord, encara es conserven les restes de l'edificació anterior. Malauradament l'estat d'abandonament en que es trobem les estances adossades al temple en els darrers segles fa que no sigui recomanable acostar-s'hi. Fins i tot es va construir un restaurant adossat al mur nord, que actualment està abandonat i amenaçant ruïna.
Era un edifici de planta rectangular, capçat a l'est per un absis rectangular. Els seus murs laterals foren reforçats per arcs formers, dels quals només es conserven els del mur nord, per poder aguantar el pes de la volta de canó. Originàriament es va cobrir la nau amb un embigat de fusta, mentre que l'absis tenia una volta de canó, de la que es conserva l'arrencada en el mur nord. Una finestra d'una sola esqueixada il·luminava l'absis des de l'est.
Sant Mateu del Montnegre
El terme de Montenigro apareix documentat en un parell de testaments de finals del segle X. Aquest nom prové del color fosc de les fulles dels arbres de la zona: sureres i alzines. En l'any 1024 el senyor de Cervià, Sunyer Llobet, va deixar una quantitat d'or per a les obres de construcció del temple, que tot just s'estava començant.
El 1329 el temple va patir la seva primera reforma important, ja que el campanar amenaçava ruïna. Posteriorment, entre els segles XVI i XVIII es van construir les capelles laterals, ja que originàriament el temple tenia una sola nau.
El sector de llevant va ser modificat profundament al llarg dels segles, desapareixent per complert la petjada romànica en aquesta zona.
On sí que s'observen les traces romàniques és en la part superior del mur nord, on encara podem veure una filada d'opus spicatum.
Al costat de la porta del mur sud, modificada durant el barroc, trobem dues làpides sepulcrals del segle XIV corresponents a dos rectors de la parròquia.
Santa Maria de Montnegre
La primera notícia del temple de Santa Maria la trobem l'any 1071, quan el senyor del castell de Cervià, Gausfred Bastó, va donar al monestir de Santa Maria de Cervià l'alou de Montisnigri, on hi havia la capella, construïda feia pocs anys.
A principis del segle XIV el temple es va reparar i se li van afegir uns porxos. Així mateix, el 1326 el bisbe va autoritzar la recaptació d'almoines per tal de poder comprar llibres, vestits, llums i altres ornaments, així com per reparar la teulada. El 1928 es va produir un gran incendi forestal a la zona, que va malmetre de forma important la capella. Aquesta es va reconstruir immediatament, tal i com consta en una placa que hi ha a la façana i en aquell moment es va sobrealçar la nau.
L'edifici està format per una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral. La nau està capçada a l'est per un absis semicircular, més estret que la nau. En el centre del tambor absidal s'obre una finestra de doble esqueixada.
La torre de campanar s'alça sobre la nau, en el tram més proper a l'absis. Té planta quadrada i una finestra de mig punt en cadascun dels seus murs.
La porta s'obre en el mur de ponent. Està formada per un arc de mig punt adovellat i protegit per un porxo de factura moderna, que es troba integrat en l'edifici del mas.
Sant Cebrià de Lledó
És un antic poble de masies disseminades situat al mig del massís de les Gavarres, a uns 300 m d’altitud. Al seu minúscul nucli urbà hi ha la parròquia i el Mas Aldrich de la plaça, situats a ponent de la plaça pública. A 200 m. a ponent, a la vora de l'antic Camí Reial de Sant Sadurní, es troba el Mas Martí Vell. Al voltant d'aquest nucli hi ha nombrosos prats (antics camps de conreu) i es gaudeix d'una bona panoràmica sobre la plana del Ter i del Daró, des del cap Norfeu fins a Begur, passant pel golf de Roses, el massís del Montgrí i les Illes Medes.
A l'església parroquial es veneraven els sants metges Cosme i Damià, motiu pel qual el lloc es popularment més conegut pel nom de "Els Metges". A més de complir les seves funcions religioses era el lloc on es reunia la universitat del poble, antic consell dels caps de casa, precedent dels actuals ajuntaments. Té la nau romànica però al segles XVI-XVII es va construir l'actual campanar, l'absis poligonal i les capelles laterals. La porta actual es frontal i porta la data 1588 a la seva llinda. S'hi accedeix des del cementiri. Baixant per un camí que surt del nucli parroquial en sentit nord hi ha a un prat on es troben les restes de "Can Mont".
Altres masos de famílies originàries del lloc que encara hi podem trobar són el Mas Aldrich del Mas (actualment conegut per Can Cassà), el Mas Barceló, el Mas Castelló i el Mas Costa. A prop de les runes del Mas Noguer (que va pertànyer a la casa de Mont, essent la masia encara actualment localitzada de la que es tenen dades més antigues) hi havia un molí de vent.(text de Viquipedia).
Arribant a Sant Sadurní de l’Heura ens hem decidit per anar a dinar a “Cal Carreter” , restaurant que ja coneixíem de la vegada anterior.

Jardins de Cap Roig

2011-10-17T08:39:00.000-07:00

Aquest dimarts ens hem decidit per anar a conèixer els Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Desprès de la nostra estada al Perigord francès i visitar els Jardins de Marqueyssac jardins a la francesa amb una demostració de l’art de la topiaire , situats en un espadat sobre mateix de la Dordogne, a Salignac a veure els jardins del manoir d’Eyrignac, una delícia de jardins, un espai que et sorprenen on està tot previst fins hi tot la casa pairal, la petita església un cant a la natura i per finalitzar els jardins de l’Imaginaire a Terrasson. Amb aquests records hem engegat “els dimarts sortim” tot descobrint els jardins de Cap Roig.
Hem sortit de Banyoles amb un cel força tapat però amb la previsió que cap el migdia s’aixecaria el dia, com així ha estat.
Hem estat els primers que hem aparcat i els primers d’entrar als jardins, previ pagament del tiquet d’entrada, tres Euros pels jubilats.
Els jardins de Cap Roig
Situat a Cap Roig - Calella de Palafrugell - el Jardí Botànic de Caixa Girona és considerat un dels jardins botànics més importants de la Mediterrània. Els orígens del Castell i el Jardí es remunten al 1927, quan el matrimoni Woevodsky va decidir instal·lar-se en aquest paradisíac indret de la Costa Brava.
El treball d’enjardinament realitzat per Dorothy Webster, aristòcrata anglesa i decoradora, aficionada a l'arqueologia i a la jardineria, i Nicolai Woevodsky, aficionat al dibuix i a l'arquitectura, va permetre construir aquest paratge únic a la Costa Brava. La situació geogràfica i la seva orientació arrecerada conformen condicions climàtiques i de substrat favorables per sostenir un ampli espectre de flora mediterrània i també de flora exòtica, tropical i subtropical.
Caixa Girona treballa, des de 1969, per conservar l'esperit que el matrimoni Woevodsky va donar a aquest singular indret.El Jardí Botànic de Caixa Girona, situat en els penya-segats de Calella de Palafrugell, en el paratge anomenat Cap Roig, és un conjunt paisatgístic de gran valor estètic i ornamental. Les més de 500 espècies botàniques que s'hi poden contemplar actualment converteixen aquest espai en una valuosa eina educativa. En els darrers anys el Jardí Botànic de Caixa Girona s'ha convertit també en un espai obert a la cultura. Tots els estius la Fundació Caixa Girona hi organitza el Festival Jardins de Cap Roig i exposicions de prestigiosos escultors nacionals i internacionals que transformen el Jardí en una singular espai d'art a l'aire lliure
Els jardins ens han agradat molt, evidentment el decorat de fons és extraordinari, els pins tocant al mar i la claror que hem tingut un cop els núvols han deixat sortir el sol ha estat un panorama idíl·lic. No és el millor temps per visitar-lo, si és vol veure florit l’arbre de les mimoses que ni han moltissimes, cal anar-hi a finals de gener, primers de febrer. Els jardiners ens han dit que per gaudir de la floració de totes les plantes cal anar-hi a principis de juliol. O sigui que ben segur que hi tornarem.
A part de les diferents plantes de totes classes i arbres de tot el món hem pogut veure en el transcurs del recorregut una col·lecció d’escultures situada en llocs adients, que ajuden a donar relleu al conjunt del jardí. També ens a agradat el castell residència dels iniciadors del jardí.
Sortint hem agafat la carretera de Pals a Torruella per veure si podíem tenir més informació de la collita de l’arròs. No hem tingut sort i finalment ens hem decidit arribar-nos a Torruella a veure les noies de la Fonda Mitjà per dinar.

Enfilall d' ermites a les Gavarres

2011-10-17T08:17:00.000-07:00

SANTA PELLAIA -SANT MIQUEL DE CRUÏLLES - MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA I SANT JOAN DE SALELLES

Avui hem anat a descobrir dues ermites al Baix Empordà que en aquest cas s’hi pot arribar amb el cotxe. Hem sortit per la Vall de Sant Daniel, per arribar-nos fins a Cassà de la Selva. Sortint de Cassà hem agafat la carretera que transcorre pel massís de les Gavarres i que ens ha portat a la primera sorpresa del dia, Santa Pellaia. A tocar de la carretera GI 664 i poc desprès de passar el Puig dels Cristians es troba situada l’ermita de Santa Pellaia, ens hem aturat a fer una petita descoberta, uns obrers estaven reparant la teulada del cementiri, hem fet unes fotografies i hem descobert que des d’aquest indret es gaudeix d’una magnifica vista del Montgrí i de les illes Medes. No es tracta d’una ermita romànica però està situada en un paratge molt bonic d’aquest massís.
Ens hem acomiadat de les dues persones i hem seguit carretera enllà.
Ben aviat hem trobat un encreuament que menava a Sant Cebrià de Lledó més conegut com el santuari d’Ells Metges, una excursió interessant que hem deixat per una altra ocasió.
Seguint per la mateixa carretera, on hem trobat molts ciclistes, hem arribat a Cruïlles on hem anat a veure el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, havíem llegit que s’estava fent una restauració. Ho hem trobat tot tancat i només hem pogut fer una volta per fora del monestir. Cap indicació, cap cartell.
Sant Miquel de Cruïlles
L’església, un dels pocs elements que resten de la comunitat monàstica benedictina de Sant Miquel de Cruïlles, es va edificar a mitjans s. XI en un indret ja ocupat en època romana. Consta que la comtessa Ermessenda va unir el monestir, l’any 1057, al pigmentes de San Michele della Chiusa i que els senyors de Cruïlles la van dotar. Des de l’any 1144, va posseir Parròquia de Santa Eulàlia de Cruïlles i el priorat martorellenc de Sant Genis de Rocafort.
L’any 1485 fou saquejat pels remences, i el 1592 el papa Climent VII l’incorporà, en un moment en que nomès hi havia un prior i un sacerdot, al monestir gironí de Sant Pere de Galligans. Posteriorment va esdevenir sufragània de la església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles.
Hem deixat el monestir i hem anat al poble des d’on surt la pista fins a la Mare de Déu de l’Esperança, objectiu de la sortida d’avui, hem arribat a una gran esplanada que hi ha a l’arribar i ens hem adonat que estaven treballant als peus d’una escultura dedicada a Nostra Senyora de l’Esperança, la persona que estava fent la neteja de l’indret ens ha explicat que el cap de setmana proper el Bisbe de Girona inauguraria la imatge. Ens ha explicat totes les peripècies per arribar a aquest gran dia, el perquè la imatge era de marmol blanc, com s’havia finançat etc. etc.
La mateixa persona que ha resultat ser un Paborde de l’església i dels bens que hi ha adossats a la mateixa s’ha ofert a acompanyar-nos a veure l’edifici i les altres dependències. Ha estat una visita comentada amb tot detall dels esdeveniments que van succeir en aquella església durant la guerra civil i les posteriors millores que s’hi ha realitzat.
Ens hem acomiadat tot agraint el seu interès i la seva dedicació tot desitjant-li sort en la festa del proper diumenge.
Mare de Déu de l’Esperança
L’església ja és coneguda l’any 1413 i als voltants de l’any 1479 i degut a una gran afluència de persones, se li concedeix una llicencia per celebrar missa fora del temple.
Té una entrada curiosa doncs disposa d’un gran porxo sostingut per un llarga columna,
una altra curiositat és que la trona de predicar el sacerdot queda a sota d’aquest porxo, un tercer element és un pou amb l’escultura d’un peix que arrodoneix les curiositats d` aquesta església.

Hem retornat a Cruïlles i hem intentat endevinar a on es podia trobar el segon objectiu del dia: Sant Joan de Salelles, ja que no hem trobat cap indicació de l’ermita
Com que portàvem un plano, per l’orientació del sol i per l’experiència acumulada l’hem trobat. Es tracta d’una ermita molt bonica, molt proporcionada, en molt bon estat i que està en un indret bucòlic .
Sant Joan de Salelles
Es tracta d’una senzilla construcció de nau única, coberta amb una volta apuntada seguida, i absis semicircular llis que té una volta de quart d’esfera. Al centre de l’absis s’obre una finestra de tipus sagetera, molt estreta i d’una sola esqueixada; és l’única finestra original que hi ha en tot l’edifici. Sobre el sector corresponent a l’arc d’obertura de l’absis a la nau, s’aixeca un campanaret de cadireta d’un ull. Disposa de dues portes: la principal adovellada de mig punt, situada al costat sud, i una de molt petita al costat nord.
Al frontis de l’església, refet totalment al s. XVI, es pot observar una porta i una finestra allindades ; la llinda de la finestra té gravada la data de 1596. Al costat nord de la nau destaca part de parament en opus spicatum, element arcaïtzant que permet datar les parts primitives de l’edifici entre els ss. X i XI..
Un cop fetes les fotografies i haver gaudit de la troballa hem seguit per la mateixa pista asfaltada fins a Sant Sadurni de l’Heura on en el restaurant “Cal Carreter” hem dinat molt correctament.

Força Real

2011-10-17T08:04:00.000-07:00

Avui, dimarts hem anat a la Catalunya Nord, per pujar fins al cim de “Força Real” , un antic castell i una ermita del que només en queda l’ermita. El cim en forma de baluard sobresurt sobre la plana del Roselló fins a 507 m. d’altitud. Des d’aquest indret es gaudeix d’una vista excepcional, per una banda el cap Leucate, Alberes i el Canigó, al nord-est els dos pics de Bugarach i el penyal de Quéribus que sobresurten entre les crestes de les Corbieres meridionals.
Es pot veure el contrast entre la vall del Tet on hi podem veure molts cultius d’horta amb alguna clapa d’arbres i la vall de l’Agly on hi predominen les vinyes que han ocupat la vessant de territori.
Des de l’aparcament es pot accedir a la torre i l’ermita de Força-real, a més de 500 metres d’alçada aquesta construcció militar, edificada a la segona meitat del segle XIII, guardava la frontera del regne de Mallorca, establerta en el tracta de Corbeil. Antigament en aquest indret hi havia un castell i una torre de defensa. En l’actualitat, trobem una ermita construïda damunt les ruïnes del castell i la torre de defensa, reconvertida en una torre de comunicacions.
Per anar-hi hem sortit a Perpinyà Centre i hem seguit en direcció Prades i a Millas s’agafa el trencall que porta cap el coll de la Batalla i a la dreta es pren la pista que puja a Força Real, a uns quatre cents de l’ermita es troba un aparcament on cal deixar el cotxe, la resta es pujar fins arribar a la construcció.
Com ja hem explicat es tracta d’un lloc privilegiat, lloc que es veu des de la plana del Roselló i que des de’aquí dalt és té una panoràmica infreqüent.
Hem fet una volta per l’entorn de l’edifici que restava tot tancat i on sols pots fer això, una volta de 360º gaudint del panorama.
Un cop fetes unes fotografies hem retornat el cotxe, i de baixada ens hem aturat al Coll de la Batalla, una gran monument en memòria de les guerres que en l’època medieval hi varen haver en aquells indrets. Una placa recorda que el castell va ser edificat pels reis de Mallorca i molt poca més, no he trobat més informació. A sí que en aquella muntanya s’hi extreia entre altres llocs com Estagel i Costabona el conegut granat, pedra preciosa dels catalans.
En la fabricació de les joies, el granat només és una part del treball. En efecte, el joier prepara la muntura en or i li dóna una forma particular que s’anomena “chaton” de fons bombejat, i després fixa el granat encastant-la.
És d’aquesta forma que aquesta fabricació ha pogut prosperar i desenvolupar una particularitat amb molta seducció, que garanteix al pas del temps, un cert saber viure. No hi ha cap família que no tingui a casa seva una o vàries joies llegades religiosament de generació en generació.
Arribats a la plana hem decidir anar a Thuir a fer una volta per la vila i aprofitar per dinar, cosa que hem fet en una plaça sota l’ombra d’un gran plataner, en aquesta sortida ens ha acompanyat la nostra filla Marta.

Sant Cebrià de Llémena

2011-08-31T08:45:00.000-07:00

La sortida d’aquesta setmana ha començat a Sant Feliu de Pallerols, i el primer objectiu era anar a fer unes fotografies de Sant Miquel de Pineda, que queda just abans d’arribar al poble i concretament a peus de la via verda d’Olot a Girona. La darrera vegada que hi vàrem anar encara no tenia la màquina digital.
Hem fet un tros de camí per arribar-hi i hem vist que a la masia del costat, fins fa poc abandonada, s’hi està treballant de valent, sembla que hi fan una casa de turisme rural, hem vist per la seva aparença que pot quedar un edifici amb molta gràcia, i en un lloc molt bo, doncs es farà publicitat ella mateixa, ja que des de la via verda es veu millor la casa que l’ermita.
Hem tornat a recuperar el cotxe i hem seguit cap a Sant Iscle de Colltort, on hem fet una volta i hem vist com ferraven un cavall, una camioneta molt ben endreçada amb la part posterior com a taller i en els laterals tot de ferradures de diferents mides. Hem vist com li treia la ferradura vella i com li arreglava la planta tot netejant l’unglot a fi de poder-li posar la nova. En fi que feia la feina de Podòleg de cavall.
Sant Iscle de Colltort
A la capçalera de la riera de Sant Iscle es troba el poble de Sant Iscle de Colltort (15 h el 2005), al peu del castell de Colltort (845 m), situat a l'extrem oriental de la serra de Marbolenya, sota el qual, separant-lo de la serra de Fontpobra, hi ha el Coll Tort (825 m). La població celebra la festa major al setembre. El castell de Colltort és documentat el 1017. Havia estat donat en feu pel comte Ramon Borrell de Barcelona al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. La jurisdicció del castell i del terme passà a la senyoria d'Hostoles i, després, als Santapau. Al segle XVII formava part de la batllia reial d'Hostoles. L'església parroquial de Sant Iscle, documentada també el 1017, és un edifici romànic molt modificat. L'absis ha estat substituït per una ampliació del temple.
L'església, d'origen romànic amb reformes continuades entre els segles XV i XVIII, ha estat restaurada.
El poble de Sant Miquel de Pineda (14 h el 2005) és situat a l'esquerra del Riu Brugent, vora la riera de Sant Iscle, aigua amunt del cap de municipi. És centrat per l'església de Sant Miquel, parròquia romànica d'una nau, amb capelles afegides posteriorment. L'absis és sobrealçat i eixalbat. El campanar és de torra, i a ponent hi ha la porta, d'època més moderna. La festa major del poble és a l'octubre. El lloc formava part del terme del castell d'Hostoles, i al segle XVII era de la batllia reial d'Hostoles.
Entre les masies més antigues del terme cal destacar la Sala, el Mas Prat, Cal Nespleda, la Torre (amb una capella de la Mercè) i el Mas Pallerols, que ha donat el nom al municipi, amb una capella dedicada a la Sagrada Família.
Aquí hem anat cap el cotxe i hem seguit en direcció al Ventós que era on volíem deixar el cotxe a fi de pujar fins l’ermita de Sant Julià de les Medes.
Arribats al Ventós amb l’excusa de saber els preus de les habitacions i del restaurant hem aprofitat per preguntar com anar a Sant Julià de les Medes, la persona que ens ha rebut ens ha rectificat i n’ha dit Sant Julià de Ventós, tothom escombra cap a casa.
Ens ha explicat com anar-hi, ens hem acomiadat tot agraint les dues informacions i hem començat a caminar en la direcció que ens ha suggerit, un camí que s’enfila fins arribar a un gran pla que s’anomena Camp del Perer i on s’hi troba una alzina monumental, l’aulina ens ha indicat el lloc de l’ermita ja que segons el mapa era molt a prop.
L’ermita està del tot abandonada, es va tapiar la porta amb obra però ja ho han obert i està tot plegat en molt mal estat, l’única noticia que hem trobat a la Catalunya Romànica diu Sant Julià de les Medes Molt modificada, consta d’una nau i un absis semicircular més baix que la nau. Això es cert l’absis queda més baix.
Hem baixat pel mig del bosc i hem recuperat la pista que ens ha portat fins el Ventós. Hem pensat que amb els diners que s’han gastat per construir l’hotel de 4 estrelles, podrien haver fet un esforç i arreglar l’ermita que segons ells és Sant Julià del Ventós i de la seva propietat.
Per dinar hem baixat a Sant Feliu i hem menjat un plat combinat a Cal Trabucaire.

Mare de Déu de Mont-ros

2011-08-02T08:09:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat al Santuari de la Mare de Déu de Mont-ros al municipi de Sant Joan les Fonts a la Garrotxa, Església situada al cim del Mont-ros (632 m.) en el contrafort de la serra de Sant Julià del Mont.
En l’actualitat l’esmentada església pertany a la parròquia de Begudà. Esmentada ja el 1240, constituïa l’església de l’antic castell de Mont-ros, del comtat de Besalú, que fou possessió dels Vescomtes de Bas i és ja esmentada el 1126. Formà part posteriorment de la baronia de Castellfollit de la Roca.
Per arribar-hi hem seguit les instruccions de la persona que la setmana passada ens va indicar per pujar a la Mare de Déu de la Devesa i que ens va dir també per on havíem d’agafar el camí.per arribar a la Mare de Mont-ros. O sigui que havíem d’anar al polígon de Begudà i al final de tot hi havia una obertura al ballat per on calia prendre el camí.
Així ho hem fet hem pujat amb el cotxe uns cinc-cents metres de pista i on hem vist que podíem deixar-hi el cotxe sense perill hem aparcat. Aquí hem agafat el camí i amunt, es tracta d’una pista que amb un 4 x 4 valent, alt de sostre i amb reductora es pot fer, com hem pogut comprovar al baixar de l’ermita, la pista per sort segueix per la vessant obaga de la muntanya i per tant hem fet tota la pujada, prop d’una hora a l’ombra de l’alzinar que cobreix banda i banda del camí.

Arribats al cim hem pogut veure l’ermita que tristament no té teulada, això fa que es vegi molt més malmesa del que està la resta de la construcció. Hem buscat les restes del castell i solament hem trobat pedres escampades entre la vegetació que s’ho ha anat engolint tot i que és difícil endevinar on era realment.
Hem fet una mica de descoberta per veure si trobàvem més indicis de l’enrunat castell i hem refet el camí. Una persona que hem trobat al pujar i desprès al baixar ens ha dit que hi havia estat amb una gent de Barcelona i que li havien dit on hi havia la torre del castell i les altres dependències. Nosaltres no hem tingut aquesta sort.
Tot baixant hem vist com un Nissan Terrano ens venia de cara. Ves per on eren les mateixes persones que havíem trobat a Begudà i que ens havien indicat per on arribar a Mont-ros. Els hi hem dit que el dimarts passat havíem pujat fins a la Mare de Deu de la Devesa i que avui seguint les seves indicacions hem assolit el petit cim de Mont-ros. Hem estat compartint una estona de bona conversa i ens han preguntat on dinareu avui, nosaltres havíem pensat anar a la Fonda Siqués a Besalú, ells en han suggerit les Oliveras a prop de les piscines. Els hi hem agraït tota la informació que ens han donat i a veure si un altre dimarts ens els trobem.
Encara abans d’arribar a baix al nostre cotxe, ens han tornat a atrapat, ens han dit que tenen homes netejant el bosc i que en fan el seguiment, ells pertanyent a Sant Joan les Fonts i coneixen a Mn. Miquel que ens va donar un cop de mà en una sortida per la vall de Bianya.
Mont-ros
En l’època medieval destacava una construcció per sobre la resta: és el conjunt format pel castell de Mont-ros i església de Mont-ros segles XI-XII. El castell possiblement edificat a finals del segle XI, controlava l’accés a les valls altes del Fluvià. Aquest castell formà part, durant un cert temps, del conjunt de castells del vescomtat de Bas. Segons diverses referències, el 1339 el rei Pere III el Cerimoniós l’incorporà a la corona. D’aquestes construccions només en queden ruïnes, però podem dir, partint de les restes visibles i referències a documents varis, que el castell es componia d’una construcció formada per una torre, segurament de planta rectangular, una sala, alguns edificis menors i unes muralles.
Separat del complex se situava l’església, capella de la fortalesa possiblement del segle XII, dedicada a la Mare de Déu de Mont-ros. Avui dia encara es pot veure una petita part de la construcció d’una sola nau amb contraforts a l’exterior que reforcen l’absis de la nau.
Ens hem arribat a Besalú per demanar informació d’unes ermites i hem aprofitat per anar a dinar a les Oliveras, molt bé, un lloc amb un bon disseny, molt acollidor, un menú de 10 Euros amb un bufet de primer plat i un segon a escollir, tot molt bo i molt correcte. Hem d’agrair als amics de Sant Joan les Fonts l’encert de recomanar-nos aquest lloc.

Mare de Déu de la Devesa a prop de Begudà

2011-08-02T07:51:00.000-07:00

Aquest dimarts hem anat a descobrir territori al voltant de Castellfollit de la Roca i Montagut, el primer objectiu era anar a peu a l’ermita de la Mare de Déu de la Devesa.
Per fer-ho, i d’acord amb el mapa, calia anar fins a Castellfollit de la Roca, cosa que hem fet i tot seguint el mapa hem descobert el “Pont Trencat”, del que hem fet unes fotografies, aquest queda ben bé a sota del nou pont de l’Autovia. Segons hem llegit allà mateix, diu que es tractava d’un pont medieval, però en la informació de l’Ajuntament diu que és del 1908, caldrà seguir investigant.
Des d’aquest punt hem anat en direcció al veïnat del Angles on abans d’arribar-hi i just a la masia del “Palomer de Baix” hi ha un indicador que diu La Devesa i coincideix en passar per la Masia del Palomer de Dalt, tal com senyala el mapa..
Aquí hem preguntat per a anar a l’ermita, ens han dit que el camí era una mica perdedor, que hi havia senyals de color verd, que estava a una hora de camí i que el camí s’enfilava des d’allà mateix.
Amb cor fort hem començar a caminar pel mig d’un alzinar, molt perdedor, però hem trobat una marca verda, això ens ha animat, més amunt una altra marca, anem camí enllà, cap marca ni més amunt ni més avall. Seguim per una pista més ampla que passa per una casa abandonada “La Lloreda”, el camí es bifurca, cap senyal desistim i refem el camí que hem fet , una mitja hora i tornem a cotxe, la calor ja es fa sentir són més de les 11.
Decidim anar a preguntar a l’Ajuntament de Montagut, on ens diuen que per accedir-hi i apropar-se en cotxe és millor anar-hi des de Begudà, aquest consell ja ens va bé doncs podrem conèixer l’ermita de Santa Eulàlia de Begudà una més del romànic de la Garrotxa. Begudà és una vall que teníem pendent des que vàrem fer l’excursió de Batet de la Serra a l’ermita de Sant Abdò i Senén, el desembre passat.
Arribats a Begudà hem fet unes fotografies a l’església pel treball de les 105 ermites i hem preguntat a una persona que ha passat per davant nostre i que feia cara d’expert, es pot pujar a la Mare de Déu de la Devesa, si però amb aquest cotxe no, escolti que és un 4x4, ha així si i es pot arribar fins allà mateix, si seguiu aquesta carretera i sempre en direcció a la masia del Santaló. Així ho hem fet, per un camí de terra d’una sola direcció, molt estret, hem arribat fins a la masia on hem saludat una parella que trafegaven per l’hort, eren prop de les dues i queia un sol de justícia. De la masia a l’ermita que són uns tres-cents metres també ho hem fet amb el cotxe, doncs la caminada ja l’havíem fet.
La Mare de Déu de la Devesa
L’ermita de la mare de Déu de la Devesa és un petit santuari que es troba situat a uns dos quilòmetres al sud-est de la població de Castellfollit de la Roca, en una zona actualment boscosa i solitària, just al damunt de la muntanya on passen els nous túnels de la variant, al terme municipal de Montagut.
La primera notícia documental del santuari data de l’any 1261, quan Berenguer de Requesens va fundar-hi un benefici. No tornem a tenir notícies de l’ermita fins l’any 1344, quan es produí un conflicte entre les autoritats eclesiàstiques i un laic (en Santaló de Mont, amb tota probabilitat propietari del proper mas Santaló), pel control de l’esmentada capella i els seus béns. Aquest conflicte comportà que s’encomanés al prevere Pere Pascual el govern de la capella, atès que els laics tenien prohibit governar esglésies. Tanmateix alguns anys després (1369), davant la manca d’un responsable que es fes càrrec del manteniment de l’edifici, se li confia a Ramon Santaló (segurament fill de l’anterior), fet que ens mostra l’aïllament i solitud de la zona. A època moderna, a l’any 1540, és realitzà una ampliació de la nau de l’església, fet clarament constatable en l’aparell de l’edifici. Posteriorment en una data indeterminada, a aquesta ampliació, se li afegí un casalot adossat a la façana de l’entrada, que servia d’habitatge a l’ermità, i es sobrealçà el campanar d’espadanya. Aquest afegit, però, ja es trobava deshabitat a finals del segle XIX i fou aterrat poc desprès. Finalment, la Guerra Civil afectà l’ermita, a l’igual que tants altres edificis religiosos del nostre país, i comportà la pèrdua d’una interessant talla romànica que representava la verge Maria amb el nen Jesús.
Hem de fer esment que poc abans d’arribar al mas de Santaló hem anat trobant tot una sèrie de fites molt treballades i que la dona que ens ha vingut a rebre a l’arribar a la masia, ens ha dit que eren fetes per un amic seu que cada vegada que els va a visitar augmenta la producció de fites, les anomena “els vigilants del camí”. són molt artístiques.
Quan hem arribat una altra vegada a Begudà hem decidit anar a dinar a “El Collet” a la sortida de Montagut.

Caminant pel Cap de Creus

2011-08-02T07:42:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha consistit en trepitjar el Cap de Creus. Feia dies que no veiem el mar i començàvem a tenir enyorança. Des que vàrem fer del Port de La Selva a la Cala Taballera que tenim pendent una part de l’itinerari que transcorre pel GR-11. Es tractava d’anar fins el Mas dels Rabassers de Baix, deixar el cotxe i seguint el GR anar fins a la Cala Prona.
Hem seguit la documentació que portàvem i com sol succeir en aquests país, no està quasi mai indicat on cal agafar l’indret per anar-hi. Hem optat per l’opció que ens marcava el nostre mapa i ens hem endinsat sender enllà. Estem segurs que hi hauríem arribat però el camí esta molt tancat per la vegetació d’aquesta primavera, el bruc, l’estepa i el llentiscle han ocupat l’espai del camí, malgrat això hem fet un bon tros quasi obrin-nos camí, al final hem desistit i hem decidit tornar el setembre que els camins estaran fressats.
Hem tornat enrere i hem recuperat el GR, hem vist unes indicacions que ens ha fet pensar que més endavant hi havia una altra opció malgrat en el nostre mapa correspon a un camí més estret. Veurem si la propera vegada trobem el desllorigador.
Ens ha fet un dia mig tapat i mig de sol, molt bé per caminar i fer-ho pel Cap de Creu és molt agradable, la solitud que s’hi troba et dona ales per la imaginació, no hem trobat cap persona en tot el trajecte.
Recuperat el cotxe ens hem arribat fins el Cap de Creus a fer una cervesa al bar Sa Freu, continua havent-hi el noi que vàrem trobar en una altra ocasió, avui més pessimista però es que feia un vent de garbí que tombava i evidentment els turistes no tenen ganes de prendre res.
El Cap de Creus
Des d’un punt de vista geològic el massís del Cap de Creus és la prolongació oriental dels Pirineus. El sol, observat des del penya-segat del far de Cap de Creus, apareix sobre l’horitzó del mar a una hora més primerenca que de qualsevol altre punt de la Península Ibèrica.
Certament aquest fet en si mateix pot justificar presenciar una alba des del far, encara que hi ha més al•licients: els voltants del far són penya-segats de roques modelades per la Tramuntana durant desenes de milers d’anys, a penes es distingeixen vestigis de civilització en tot el que abasta la vista a excepció del mateix far i d’un hostal restaurant que sembla un accident més de la geografia torturada i rugosa de la crosta de la terra on els Pirineus s’enfonsen al Mediterrani. Un altre regal per als sentits és l’alè del mar, sal humitat i vent, que ho envaeix tot, allí al melic del món segons Salvador Dalí.
L’entorn marítim terrestre del Cap de Creus està protegit per la figura de Parc Natural des de 1998. Quan els antics pobladors neolítics alçaven dòlmens i menhirs a la zona existia una vegetació arbòria desconeguda avui en aquests llocs. D’aquell temps han perdurat les construccions megalítiques; el foc, l’agricultura i la ramaderia han substituït
aquell bosc primigeni de surera, alzina, arboç i roure, per matoll baix de ginesta i argoma, timó i romaní

Sant Pere Sacosta i Santurari del Far

2011-08-02T07:30:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la comarca de la Garrotxa on hem anat tot caminant fins a l’ermita romànica de Sant Pere Sacosta i hem seguit a fer una visita al Santuari del Far a la comarca de La Selva.
Per arribar-hi hem anat fins a les Presses i hem seguit cap a Sant Esteve d’en Bas, coll d’Úria fins a trobar el llogarret del Masnou que es troba uns tres-cents metres abans del desviament al Santuari de la Salut.
En aquest indret hem deixat el cotxe i hem seguit a peu per un camí que un pagès ens ha indicat, entre vaques, bens i tanques pel bestiar hem arribat a Sant Pere Sacosta i hem vist el que en queda del que fou una església romànica.
Església de Sant Pere Sacosta
Cal agafar la carretera de Vic a Olot, deixar el trencall de la Salut per dirigir-se a la casa del Masnou, i allà es trobarà un camí que porta fins a Sant Pere Sacosta.
El document més antic que ens parla d’aquesta parròquia és de l’any 1207, que era la parròquia de la zona de la Costa, on tots els masos eren remences.
Els terratrèmols de 1427-1428 provocaren una gran mortaldat i destruïren moltes cases i edificacions, perjudicaren també l’església de Sant Pere, que pràcticament quedà inservible per al culte, de tal manera que al costat fou preparada una capella de fusta per poder practicar els oficis religiosos. Com que la pesta havia causat grans estralls entre els parroquians i la gent era poca, la reconstrucció fou molt lenta i parcial. Unes de les modificacions més tardanes van ser: noves campanes (1604), capella del Roser (1683), porta nova (1762).
A finals del segle XIX encara s’hi deia missa i s’hi podia observar la pica de batejar, el retaule de l’altar major que corresponia a una pintura d’un gòtic alemany i un quadre central representant a Sant Pere. L’any 1987 va ser millorada i consolidada per un grup de les Planes d’Hostoles.
Hem fet unes fotografies i ben aviat hem acabat la visita. Arribats al cotxe ens hem acomiadat del pagès i com que estàvem molt propers al coll de Condreu ens hem decidit per anar al Santuari del Far que des de que estem a Banyoles no hi havíem anat. Malauradament els dia que tancant és el dimarts i per tant no ens hem pogut quedar a dinar. Si que hem pogut entrar a l’església i hem pogut gaudir de l’entorn privilegiat, amb unes vistes extraordinàries sobre els pobles de la Selva, del pantà de Susqueda i les Guilleries.
Santuari de la Mare de Deu del Far
La primera vegada que trobem documentat el santuari del Far és en el testament d’en Pere Jaume de Sesqueions, fill de Bernat del mas veí al Far, del 25 d’agost de 1269. Segons la llegenda, la primitiva capella fou construïda per uns mariners, que estaven a punt de naufragar i van veure el cim del Far i van prometre que si es salvaven aixecarien una ermita en honor a la mare de Déu.
El temple actual va ser edificat en el segle XV en estil gòtic, ja que l'anterior romànic es va esfondrar durant els terratrèmols que hi va haver en aquest segle. Està format per una sola nau, de planta rectangular i coberta amb volta apuntada.
En el segle XVII es va afegir una capella lateral en el costat esquerre, prop del presbiteri. També es va reformar la façana oest i es va bastir un nou campanar de torre, en l'angle nord-oest. Dos segles més tard, en 1884, es va construir una capella de similars característiques en el costat dret.
La imatge de la Mare de Déu del Far és una talla gòtica d'alabastre del segle XV. Com en moltes altres imatges gòtiques, que buscaven un major realisme, trobem a la Verge amamantant al seu fill.
Per no malmetre l'església, ni la imatge amb el fum dels nombrosos ciris que encenen els fidels, en 1999 es va construir un petit oratori en l'antiga cisterna i s'hi va col•locar una nova imatge de la Verge.
Després d'haver estat abandonada durant uns anys, en 1970 es va restaurar el santuari i es va restablir el culte, al mateix temps que s'hi obria un restaurant. Val la pena acostar-se al santuari per gaudir de les impressionants vistes sobre el pantà de Susqueda i les Guilleries.
Finalment i no podent dinar al Santuari hem fet camí cap a Banyoles.

El Priorat de Santa Maria de Roure

2011-08-01T07:54:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat per anar a conèixer el castell i l’església de Vila-Sacra i el Priorat de Santa Maria del Roure sobre Pont de Molins a l’Alt Empordà.
Amb el cotxe hem anat fins al poble de Vila Sacra que es troba a uns 4 km. en la carretera de Figueres a Roses. Hem deixat el cotxe just al davant de l’església ja que aquesta es troba al bell mig del poble. Del castell el que en sobresurt és la torre de defensa que té un diàmetre excepcional. Hem vist que s’està rehabilitant part del seu entorn que el configuren fins hi tot cases habitades.
Castell de Vila-sacra (o de l’Abat)

La primera notícia del castell és del s. XIII, quan s’esmenta com a possessió dels Cruïlles-Peratallada. El 1226 va ser venut a Arnau de Foixà i el 1240 el va comprar l’abat Ponç del monestir de Sant Pere de Rodes. Això féu augmentar el poder que sobre Vila-sacra ja tenia el cenobi. Les notícies documentals sobre la relació del castell i el monestir entre els ss. XIII i XVIII són abundoses. Al final del s. XVIII, quan els monjos de Sant Pere de Rodes van abandonar el monestir, s’establiren al castell de Vila-sacra fins al trasllat definitiu a Figueres, l’any 1818. El castell va sofrir nombrosos desperfectes durant la guerra del Francès, quan fou usat com a quarter, amb la desamortització de Mendizábal, la comunitat va ser exclaustrada i se subhastaren els béns del monestir. El castell passà a mans privades i fou dividit en diversos habitacles. Actualment algunes parts es troben en estat ruïnós i d’altres encara són habitades. Bona part de la titularitat s’ha convertit en municipal, la qual cosa n’afavorirà la restauració.
L’església apareix documentada l’any 982 tot i que l’edifici que es conserva és d’estil romànic tardà. La seva història, va lligada indubtablement, a la del castell i, per tant, a la del monestir de Sant Pere de Rodes.
L'Església
L’edifici actual es pot datar, probablement, a la segona meitat del s. XIII o ja al s. XIV. És, doncs, una construcció romànica tardana, amb algun element gòtic. A la part inferior dels murs oest i nord hi ha vestigis del temple anterior, que van servir de basament per a la nova església.
Té una sola nau de planta rectangular, sense un absis destacat. Cobreix el temple una volta seguida de perfil apuntat que recolza sobre les restes de sis arcades cegues de mig punt dels murs laterals. A banda i banda del presbiteri hi ha unes arcades cegues dobles que s’adjunten en una mènsula.
La porta d’entrada formada per quatre arcs en gradació, amb llinda i timpà llisos, s’obre a la meitat oest del mur meridional.
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de forma semiesfèrica, decorada amb un elegant fris d’arcs lleugerament apuntats que fan datar-la al s. XIII
En acabar de veure l’entorn del castell i l’església hem refet el camí fins a Figueres per prendre la N.II i pujar fins a Pont de Molins. A la casa de la Vila ens han donat una mapa i ens han indicat per on agafar el camí per pujar fins al Priorat de Santa Maria del Roure, es tracta d’una pista emporlanada que puja fins el que queda del Priorat.
En els transcurs del camí hem anat veient molts trossos rehabilitats de paret seca i d’ oliveres centenàries, així com d’alguna nova plantació del que ens n’hem alegrat. Arribat al lloc, les ruïnes del que queda, et dona la impressió de que es va tractar d’un lloc força important. Hem vist que a més del que fou un priorat s’hi va construir a pocs metres i més tard un Santuari sota l’advocació de la mateixa Santa Maria del Roure.
Les dues edificacions avui estan en ruïnes.
Priorat de Santa Maria del Roure
L’església del Priorat de Santa Maria del Roure és d’una nau amb capçalera poligonal d’estil gòtic, encara que en el fonaments de l’absis es pugui percebre fonaments d’un absis més petit i més antic. L’absis és poligonal de cinc cares.
La nau de planta rectangular té diferents portes d’accés totes elles d’arc de mig punt i gran dovellatge. Al portal que enfronta el presbiteri s’obre un llarg finestral de doble vessant, d’arcs apuntats i una decoració molt senzilla d’arabesc calat a l’intradós.
La cornisa incorbada que marcava els vessants de l’hastial conserva encara les mènsules de suport de les bigues, de les quals la que està ubicada sobre del finestral està decorada amb un triangle i una creu. Els arcs que sostenen la coberta són de diafragma.
En l’extrem meridional de la façana de ponent hi havia un campanar de planta rectangular. Així mateix a la part meridional de l’església hi havia les dependències de la canònica. S’hi accedia des de l’exterior per una portal d’arc de mig punt amb grans dovelles de calcaria que en la dovella de clau de volta presenta una decoració en forma de creu. Banda i banda de l’arc hi havia dos carreus amb escuts heràldics, un d’ells avui ja està desaparegut, l’altra presenta un castell sobre un riu.
A pocs metres d’aquesta edificació hi ha el santuari de Santa Maria del Roure, atesa la popularitat de l’advocació a Santa Maria del Roure el que era un petit altar dintre el Priorat va fer que el mossèn Joan Puig a mitjans del segle XVII fes construir un santuari al costat del Priorat.
Hem tornat a Pont de Molins i ens hem decidit per anar a dinar a Cistella, a la plaça de la vila on hi ha el Centre Cívic de la població.

Sant Nazari de la Bola a la Serra de Llancers

2011-08-01T07:29:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat en primer lloc al poble de Joanetes a fer unes fotografies de Sant Romà de Joanetes, de les 105 esglésies romàniques de la Garrotxa. De Sant Romà, que és una d’elles no en disposava de cap fotografia. A continuació hem seguit cap a la Serra de Llancers, per conèixer una masia d’un conegut nostre anomenada Mas El Güell que és una CR i després fer una excursió a l’ermita de Sant Nazari de la Bola a la mateixa Serra de Llancers.
Hem fet la carretera de Banyoles fins a les Presses i hem anat a trobar Joanetes per enfilar desprès la collada de Bracons, A Joanetes ens hem aturat a fer unes fotos de Sant Romà.
Sant Romà de Joanetes
Església romànica que ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Són poc visibles avui en dia les traces romàniques i només podem contemplar les restes de l'antiga porta. A l'interior del temple es conserven uns pilars esculpits sota el cor i un porxo amb columnes reaprofitades.
L'edifici més vistós i representatiu de Joanetes és la seva església. consagrada a Sant Romà, es troba documentada el segle XII. L'estil romànic d'aquest temple és un dels més interessants de la Vall. Malgrat els desperfectes que va patir a conseqüència dels terratrèmols del segle XV, se'n conserven originalment la façana, els arcs torals i la pica baptismal
El poble de Joanetes s'enfila en un entorn muntanyós i enfaixat de gran bellesa. Com a teló de fons, el massís escarpat i feréstec del Puigsacalm, dota a aquest nucli de gran personalitat. Un creixement urbà integrat i sostingut en un entorn tan privilegiat, fa que se'l compari sovint com un poble de pessebre. De fet, cada any durant les festes de Nadal s'hi representa un pessebre vivent amb gran èxit.

Des de Joanetes la carretera ens conduirà fins al Coll de Bracons, i si el dia és clar, es pot gaudir d'una vista d'amplis horitzons sobre les terres de llevant, i fins i tot es pot arribar a veure la badia de Roses.
I des de la collada de Bracons, fins al punt de Sant Andreu de la Bola, punt km. 20,7 aprox. en aquest indret hi ha un desviament que amb 2,700 km. ens ha portat fins al Mas El Güell.
Hem trobat la dona de l’amic, que ens ha ensenyat la casa, la cuina, el menjador la sala d’estar, tot amb mobiliari antic molt bonic. El mas es mostra tal com era, una casa de pagès antiga on s’han hagut de fer les corresponents modificacions per donar un servei d’habitacions, menjador i banys.
Es un Mas on es pot muntar a cavall, i aprendran, tenen 8 cavalls, alguns de raça àrab, sembla que en Jordi, el nostre conegut, està boig pels cavalls.
Ens hem acomiadat de l’Isabel i hem retornat 700 metres per encetar la caminada del matí que ens havia de portar a l’ermita de Sant Nazari de la Bola i el Pla de la Grevolosa
Aquesta ermita pertany a Sant Pere de Torelló i pel que hem vist hi ha d’haver-hi molta devoció doncs s’ha fet una gran despesa en l’arranjament i rehabilitació.
Sant Nazari de la Bola
Per arribar a Sant Andreu de la Bola, cal seguir un camí fressat fins a un aparcament marcat amb pals indicadors. Pugem pel bell mig de la fageda fins a l’ermita de Sant Nazari, envoltada d’alzines gegantines en un paratge encisador; Si no es coneix aquest lloc val la pena visitar-lo, ja que no es pot descriure la gran bellesa amagada en aquest paratge de muntanya.
Ens hauria agradat pujar fins el Pla de la Grevolosa, però l’hora i quart de pujar amb els 150 metres de desnivell fets, i l’hora que ja era ens han fet desistir.. Sembla que s’hi pot accedir des del coll de Bracons, cosa que farem un altre dimarts que també aprofitarem per visitar Sant Andreu de la Bola.

Ermita i castell de Sant Andreu del Coll

2011-08-01T07:09:00.000-07:00

Aquest dimarts hem repetit el que vàrem fer el dimarts passat, castell i ermita. En aquesta ocasió hem anat a conèixer el castell del Coll i Sant Andreu del Coll ambdós indrets molt propers a Sant Miquel del Mont a la serralada del mateix nom.
A la carretera d’Olot a Vallfogona del Ripollès i passat l’Hostal del Sol, es troba una pista que puja fins a la ermita. Nosaltres hem deixat el cotxe entre la masia de Can Llop i la masia del Pla del Coll, hem seguit a peu fins l’ermita de Sant Andreu.
L’església es troba en un lloc idíl•lic, amb un edifici molt ben conservat, malgrat els diferents moviments que ha patit l’estructura, almenys en tres o quatre llocs es veu ben clarament com s’obre, o sigui els fonaments han cedit i s’obre l’absis en vertical (es pot apreciar en la fotografia), el mateix ha passat a la façana principal i en una de les parets laterals de l’església, pel que sigui s’ha mogut la seva estructura.
El castell es menciona en l’acta de consagració de l’església, on es diu que va ser fet pel senyor Emili, la seva muller Quixila i els seus fills. Els seus descendents el tenien fins el 1419, quan consta que n’era senyor Ramon de Pujol, i posteriorment va passar a les famílies Montagut i Vallgornera.
L’església surt esmentada des del 953 en relació amb els abats de Ridaura, en uns documents que alguns historiadors consideren falsos. Del que no hi ha dubte és que
l’any 995 es va consagrar sobre un temple anterior i que va ser motiu de litigi entre els monjos de Ridaura i els de Ripoll, ja que l’església s’esqueia al límit de les seves possessions. Fou una de les parròquies de les quals el rei Pere III de Catalunya i Aragó va vendre una part dels drets per finançar les despeses de la conquesta de Sardenya.
Al segle XVI va esdevenir sufragània de la parròquia de Santa Maria de Ridaura, successora de l’antic priorat.
Durant la guerra civil de 1936-39 va perdre una magnifica làpida sepulcral del cavaller Berenguer del Coll, mort el 1334: la podem conèixer gràcies a una reproducció conservada al Museu Comarcal de la Garrotxa. L’any 1995 van finalitzar les excavacions arqueològiques que permeteren descobrir l’absis pre-romànic, la nau i l’espai del cementiri utilitzat del s. XII al XIX. Una part d’aquestes troballes s’han deixat a la vista.
L’església
És un edifici del s. XII, d’una nau rectangular, capçada per un absis semicircular al qual es va afegir una sagristia pel costat nord. La nau és coberta per una volta apuntada i l’absis per una de quart de cercle. Una interessant cornisa amb mènsules esculpides amb motius vegetals, geomètrics i figuratius, treballats de manera bastant esquemàtica, decora externament l’absis; hi destaca una figura humana vestida amb túnica i amb les mans a la cintura. Hi ha tres finestres de doble esqueixada que il•luminen la nau, dues al costat sud i una al costat de ponent, on també hi ha la porta, de mig punt. El campanar, reformat, es va fer a partir d’un senzill de cadireta
Des de l’ermita hem anat a veure el castell que queda a uns sis-cents metres per sota de l’església. L’edifici està en molt millor estat que el d’ Hostoles de la setmana passada, existeix tot el perímetre i l’alçada original del castell i hi ha activitat, hi ha vida. Els camps del voltant estan llaurats i se sent remor de bestiar pels voltants.
El castell
Els murs del perímetre del castell són la part més antiga que s’ha conservat i es daten vers el s. XIII. Es van reaprofitar en remodelar l’edifici, però gràcies als elements que ens han arribat podem fer-nos una idea aproximada de la seva estructura. Així, per les espitlleres que es conserven podem deduir que hi havia dos nivells: l’inferior amb la porta, adovellada de mig punt, i espitlleres a banda i banda, i el superior, amb diverses espitlleres situades a uns 5 m. del sòl actual.
A l’interior destaquen encara que semblen del ss. XIV i XV, dos arcs de mig punt sostinguts per una columna, i un arc rebaixat a partir del qual hi ha un pati que articula tot l’edifici.
.En acabar la descoberta hem decidit anar a dinar a “Els Ossos” que el dimarts fan escudella i carn d’olla, es troba molt a prop d’Olot en la carretera d’Olot a Banyoles poc desprès de deixar enrera Batet de la Serra.

Al caastell d'Hostoles i Santa Maria d'Encies

2011-03-11T00:53:00.000-08:00

Aquest dimarts hem anat a Les Planes d’Hostoles on hem pujat al castell d’Hostoles hi ens hem arribat fins a Santa Maria d’Encies.
Hem arribat a Les Planes d’Hostoles i hem anat a l’Ajuntament, on hem estat molt ben atesos, la nostra idea era anar a Sant Pere Sacosta i desprès al veïnat d’Encies. Ens han tret del cap de pujar a Sant Pere Sacosta de difícil recorregut i no està senyalitzat. En el seu lloc ens hem decidit per pujar al castell. Amb el cotxe hem sortit en direcció a Sant Feliu de Pallerols, hem deixat el trencall de Cogolls i en el proper trencall que anuncia el restaurant “La Curenya” i una hípica, hi hem entrat i hem aparcat el cotxe. Per pujar al castell cal recular i anar a trobar la carretera des d’on surt un sender que puja fins el que queda del castell.
El camí no és molt agradable ja que puja de dret cap dalt, amb força trossos en mal estat i per sobre grans pedres on cal vigilar per no relliscar, malgrat tot n’hem fet de pitjors. Del castell en queden unes quantes parets i malgrat sembla que s’hi treballa és de molt mal fer doncs no hi altre camí que el que em fet nosaltres per arribar-hi i per tant caldria muntar algun sistema per fer arribar el material a dalt.
Castell d’Hostoles
Edifici que juntament amb elcastell de Puig-alder, defensava la frontera del costat oest del comtat de Besalú. Apareix documentat des de l’any 1015, quan tenia com a castlà Mir d’Hostoles, feudatari del comte de Barcelona. El 1021 s’esmenta en el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú, ja que segons sembla, el comte de Barcelona, que n’era el senyor eminent, li havia infeudat el castell. Durant el s. XI en van ser senyors els Hostoles, posteriorment refosos amb els Montcada, i els Cartellà, els Serrallonga de Cabrenys i, durant el s. XIV, els Rocaberti. Al s, XV el rei Joan II el va incorporar al patrimoni de la corona, però el 1474 el va donar a un cabdill remença anomenat Francesc de Ventallat, el qual a més rebria el títol de vescomte. Desprès de 1486, amb la sentència arbitral de Guadalupe, va retornar a la corona.
Hem arribat al cotxe i hem vist que teníem temps per arribar-nos al veïnat t d’Encies i veure l’església, cosa que hem fet. Ens ha calgut traspassar tot el poble i a l’aparcament del restaurant la Caseta surt la carretera que porta a les Encies. Tot anant hem recordat que ja hi havíem estat en una ocasió, segurament el dia que vàrem anar al castell de Puig-alder i a Sant Cristòfol de Cogolls. Hem deixat el cotxe en un petit aparcament que hi ha davant del llogarret i hem pujat a fer unes fotografies a l’església, cal esmentar que hi ha unes cases molt ben arreglades, més que unes cases arreglades, uns grans casals.
Santa Maria de les Encies
El topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada, avui desapareguda, en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres).
L’església apareix documentada des de l’any 1155, quan Berenguer d’Anglès va tornar al bisbe de Girona tots els drets que havia retingut d’una manera injusta. Al segle XIV era dins la jurisdicció del castell d’Hostoles. Va ser molt reformada durant els ss. XVII i XVIII.
És un edifici bàsicament del s. XVIII amb alguns elements del temple original, que tenia nau única i absis semicircular, La part romànica més visible és el sector de l’absis, que va ser sobrealçat però conserva l’ornamentació llombarda, del s. XI, amb arcuacions cegues, agrupades en sèries de tres entre lesenes i coronades per un fris de dents de serra És probable que una part de la nau també sigui d’origen romànic..
La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena) motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta anys.

S’ha fet l’hora de dinar i hem seguit per la mateixa carretera direcció a Sant Esteve de Llémena i abans d’arribar a Llorà ens hem quedat a dinar a” l’Hostal nou”. on ja hi hem menjat altres vegades. Sortint ja hem fet cap a Banyoles.

A veure l'exposició "La Princesa Sàvia" a Vic

2011-03-11T00:42:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Ciutat de Vic per anar a veure l’exposició “La Princesa Sàvia”, les pintures de santa Caterina de la Seu d’Urgell, i el nou auditori obra de l’arquitecte Josep Llinàs.
Arribats a Vic, un dia de mercat, hem anat fins l’oficina d’informació per saber on es construïa l’edifici de l’Auditori, l’exposició ja sabiem que es feia al Museu Episcopal.
Abans de començar la visita al museu, hem fet un tomb per la plaça de Vic que és on es fa el mercat, tot el perímetre de la plaça l’ocupen les parades, al voltant de la plaça el producte fresc i al mig la roba, majoritàriament la confecció.
Vist el mercat hem anat veure les pintures de Santa Caterina
La princesa sàvia,
El conjunt de Santa Caterina és un exemple tardà però extraordinari de pintura romànica catalana. Concebut com a decoració mural d’una de les capelles de la catedral de la Seu d’Urgell, va ser redescobert a principis del segle XX, i posteriorment arrencat i venut en tres parts independents al mercat internacional d’antiguitats. Actualment, aquests tres fragments es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu Episcopal de Vic i a la Fundació Abegg de Suïssa.
Les pintures són una mostra de les transformacions que es produeixen a la pintura romànica catalana a mitjan segle XIII, quan rep l’impacte del gòtic lineal francès. El conjunt es relaciona amb el bisbe Ponç de Vilamur (1230-1257), distingit combatent de l’heretgia càtara a la diòcesi d’Urgell. El protagonisme de santa Caterina en les pintures no pot deslligar-se d’aquest fet, ja que la santa era el model per excel•lència de la predicació antiherètica i patrona de l’ordre dominic, nascut precisament per lluitar contra el catarisme.
Per altra banda, l’exposició també permet conèixer la tècnica d’arrencament de pintura mural coneguda com a strappo, utilitzada durant els anys 20 i 30 del segle XX per arrencar sistemàticament els grans conjunts de pintura mural de Catalunya.
La mostra forma part del projecte de retrobament de conjunts dispersos del romànic català, iniciat entre el MEV i el MNAC l’any 2008 amb l’exposició “El cel pintat, El baldaqui de Tost. Ara amb La princesa sàvia, s’ofereix l’oportunitat de gaudir de tot el conjunt pictòric de santa Caterina, reunit per primera vegada des del seu arrencament.

Al sortir hem anat a veure, evidentment per fora, l’auditori, per fora i de lluny doncs pensen inaugurar-lo el proper dia 23 d’abril festa de Sant Jordi i per aquest motiu tothom està treballant a un ritme frenètic, com l’ hem vist sembla impossible que pugui estar tot acabat. Es tracta d’un edifici molt modern amb un acabat daurat que amb el sol ressaltarà enormement
Hem retornat a la vila passant pel pont romànic i ens hem arribat fins a veure el temple romà que ja vàrem visitar en una altra visita a la ciutat. Hem deixat les pedres i hem anat a veure més mercat. Tot plegat s’ha fet l’hora de dinar que hem aprofitat per fer-ho en un restaurant davant de l’estació anomenat “El Racó”, sortint ja hem enfilat el retorn a Banyoles que ho hem fet per la nova carretera del Coll de Bracons que també hem estrenat el mati.

Santa Coloma de Fitor

2011-03-10T09:42:00.000-08:00

Aquest dimarts hem anat a conèixer Santa Coloma de Fitor, a dins les Gavarres per seguir desprès a Sant Esteve de Canapost.
Sortint de la Bisbal en direcció a Palafrugell es troba un indicador que diu Fitor, hem seguit en aquesta direcció i desprès d’un bon tros asfaltat hem entrat a una pista de terra en molt bon estat que ja hem seguit fins a Fitor. Hem tingut l’oportunitat de fer la descoberta de com ha quedat de trinxada i malmesa molta part de la massa forestal d’aquell indret, sobre tot a les fondelades és on es veuen més arbres trencats. Hem vist tres persones que van deixant lliure la pista, però en serien necessàries tres-centes per deixar neta tota la destrossa. Hem arribat a Santa Coloma de Fitor, un espai preparat per donar cabuda al personal del cap de setmana, bancs, taules, barbacoes, un lloc on es respira tranquil•litat. Annexa a l’església es troba la rectoria que els caps de setmana dona servei als que s’apleguen en aquest indret. L’hem trobada tancada i no hem vist que hi hagués cap persona per dins.
Hi ha un plano de situació on hem vist que molt a prop es troba el dolmen del Llobinar, ens hi hem arribat doncs, sortejant els arbres caiguts hem recuperat un petit sender que ens ha portat fins el dolmen. No es dels millors que hem vist, molt poca cosa. No hi ha cap indicació ni explicació. Hem seguit pel mateix sender que ens ha portat fins a una Masia ensorrada del tot “Can Puig” quina llàstima.
Per altra banda la Caixa Catalunya a traves de la seva Fundació de protecció a la natura esta donant suport i suposem que un pressupost per protegir l’espai dels voltants de Fitor. Hem vist una bona quantitat d’arbres plantats molt ben tutelats i molt ben protegits, ens han semblat arbres fruiters i també alguna alzina. Dona goig veure aquestes plantacions.
Santa Coloma de Fitor
Documentada des del 948, any en que l’església va ser consagrada pel Bisbe Gormar de Girona. Modificada posteriorment, l’any 1985 la van restaurar la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona.
L’edifici
És una església que presenta molta dificultat d’interpretació per manca de bons estudis. Actualment es presenta com un edifici de dues naus, la del nord molt primitiva i la del sud afegida posteriorment, totes dues capçades a l’est per absis semicirculars. Destaca la volta de canó de la nau nord, feta amb lloses disposades a plec de llibre. La volta de canó de la nau meridional és de perfil apuntat i reforçada per un arc toral; segons sembla substitueix una volta anterior ultrapassada. Si bé la nau del nord sembla la més antiga, també és cert que l’absis de la nau sud és el més arcaic, amb un aparell en espiga o opus spicatum fet amb lloses de llicorella.
La porta d’entrada, amb un arc en gradació i impostes llises, s’obre a la façana sud. El campanar, de torre de planta rectangular, té dos pisos; al primer, més antic, s’obren unes finestres d’arc ultrapassat, mentre que el segon, que es pot datar als s. XII, té finestres geminades amb una columna i capitell mensuliforme, coronades per un fris d’arcuacions llombardes.
A l’interior, l’absis sud ha conservat algunes restes de decoració mural pintada d’estil geomètric.
Hem deixat Fitor i hem retornat a la carretera principal per anar a trobar Canapost, ho hem fet per una altra pista que ens ha portat a Sant Climent de Peralta on hem anat a veure l’Església i hem seguit cap a Canapost a tocar de Vullpellac.
Sant Esteve de Canapost
Aquest antic temple parroquial, que segons sembla havia estat dedicat a Sant Clet, apareix documentat des de l’any 1019, quan la seu gironina va rebre un alou situat dins la parròquia de Canapost. A mitjan s. XIII va esdevenir sufragània de Sant Esteve de Peratallada, condició que encara manté en l’actualitat.
Durant les obres de restauració que va dur a terme la Diputació de Girona, van aparèixer restes de pintures murals i es van trobar sepulcres d’època medieval a l’àmbit del cementiri. En alguns sectors de l’església hi ha elements constructius romans reutilitzats.
L’edifici
Més que tractar-se d’un sol edifici de dues naus capçades a l’est per dos absis, es tracta, en realitat, de dos temples que es comuniquen per dins. L’església més arcaica, preromànica, del s. IX o X, és la del costat sud, mentre que la del costat nord és romànica, del s. XI.
La comunicació entre les dues naus es va resoldre mitjançant l’obertura de tres arcs adovellats de mig punt, a manera d’arcs formers. El temple té dues portes, totes dues obertes a la nau preromànica. La porta primitiva, adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació, és al costat sud, on també s’observen filades d’opus spicatum. La porta de la façana oest es va obrir en època barroca.
El campanar, inacabat, constitueix un dels elements més notables del conjunt, es va edificar al s. XII esbotzant una part del mur sud del transsepte amb la finalitat d’obrir-hi
un arc de comunicació amb l’interior del temple. A l’exterior de l’església hi ha força tombes antropomòrfiques.
Sortint ja hem anat a dinar a la Bisbal a un restaurant que hi ha sota les voltes, anomenat “Divinum” molt correcte

Santa Cecília de les Serres, Sant Miquel de Bustins i Sant Aniol de Finestres

2011-01-18T01:29:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a cavall de les comarques del Gironès i la Garrotxa, hem anat a conèixer primer l’ermita de Santa Cecília de les Serres al veïnat del mateix nom, sota mateix de la muntanya de Sant Roc, Hem seguit fins a Sant Aniol de Finestres per anar a descobrir Sant Miquel de Bustins ja a la comarca de la Garrotxa i desfent el camí ens hem arribat fins a l’església de Sant Aniol de Finestres, i també a l’ indret on es troba l’explotació dels recursos de la deu d’aigua de Sant Aniol.
Hem sortit cap a Girona per arribar a Bescanó i seguir fins a Bonmatí on hem pres la carretera GI-532 que passa pel veïnat de les Serres. Hem aparcat el cotxe i ens hem arribat a l’ermita a uns quatre-cents metres abans d’arribar a l’ermita es troba una explanada on s’hi deu fer l’aplec, hi ha diversos bancs i un petit monument amb l’arpa de la música.
L’església és d’una sola nau, sense absis i amb un campanar obert als quatre vents, amb dues finestres en cada cara. Un petit porxo protegeix l’entrada a l’església, des d’ aquest indret tenim una bona vista del cingle de Sant Roc, més lluny el Far i el Rocacorba.
Hem anat a recuperar el cotxe desprès d’haver fet unes quantes fotografies. En el veïnat ens ha sortit una noia amb la que hem estat parlant una bona estona, ens ha indicat el camí per pujar a Sant Roc una ermita amb una vista extraordinària. Ens ha comentat que té 6 cavalls i que dona classes a Anglès, coneix als autors de la guia que portàvem nosaltres i ens dit que també era professor a Anglès. Ja tenim un lloc i una persona per anar a demanar informació si aterrem per aquell indret.
Amb el cotxe hem anat a trobar Can Tura, a Sant Aniol de Finestres, un restaurant que ja coneixem i que la pista passa per davant mateix, pista en que podries anar fins a Mieres i també al Santuari de la Mare de Déu de Finestres. Nosaltres, però, desprès d’un pont hem seguit per la pista que porta a la Masia de la Cadamont. Abans d’arribar-hi es troba l’ermita de Sant Miquel de Bustins just en una esplanada on els senglars s’hi rebolquen a la nit, a tocar de l’ermita el terra està com si una excavadora la remogués.
Es tracta d’un temple romànic d’una nau i absis amb tres finestres i campanar d’espadanya, en l’interior hi hem vist ple de tot tipus d’eines i utensilis per a la construcció.
Hem fet unes fotografies de l’ermita i hem anat fins a la Masia de la Cadamont on coneixíem pel mapa i que molt a prop s’hi troba un castanyer monumental del que n’hem fet unes fotografies. Hem decidit tornar a Sant Aniol i visitar la seva església i la planta embotelladora de l’aigua de Sant Aniol.
Església de Sant Aniol de Finestres
D’una sola nau, ampliada amb altres de laterals a partir de la meitat i vers la part de ponent. La capçalera és a llevant; l’àbsida és semicircular i tapada a l’interior per un modern retaule de fusta, que agafa la forma curvilínia de la paret. En el centre d’aquest retaule hi ha la imatge de Sant Aniol, així com les de la Mare de Déu del Carme i de Sant Pere, fetes totes amb pasta de taller. Al sostre hi ha una aurèola de fusta, amb l’Esperit Sant, i unes pintures amb àngels. Tot l’interior de l’església és enguixat i pintat. La connexió de les naus laterals amb la central es fa per mitjà de dues grans arcades que hi ha a cada costat; és de destacar que les més properes al presbiteri tenen els arcs formats amb carreus de pedra.
La porta d’entrada és al costat de posta de sol, i té una portalada barroca, de pedra, on consta l’any 1759 i la inscripció llatina “Sere non est hi caliud nisi domus Dei et porta celi”. Hi ha un petit porxo. El campanar és de torre i té en la part alta obertures a cadascun dels quatre punts cardinals. El seu teulat és punxegut de quatre vessants. En el costat de migdia té dues gàrgoles de pedra, així com una obertura de llum rectangular (a l’alçada si fa no fa, del cor que hi ha a l’interior) que té una llinda que duu l’any 1803 gravat en la pedra. Exteriorment s’aprecia com l’església fou sobre alçada.
La part més antiga, la romànica, és de l’àbsida, del segle XI. Té arcuacions llombardes cegues, separades en grups de tres per lesenes. La finestra que hi ha al bell mig està obturada. En el mur del sud hi ha afegida la sagristia, la qual, junt amb l’ampliació de les capelles laterals feta en el segle XVIII, fa que no es puguin veure restes de la construcció antiga en aquesta banda de l’edifici. Aquesta àbsida de Sant Aniol de Finestres és molt semblant a l’existent en una vella parròquia veïna, Santa Maria de les Encies, si bé aquesta té un fris amb dents de serra que acaba per completar la seva ornamentació.

Un cop feta la descoberta de Sant Aniol hem decidit anar a dinar a Can Tura.

Fortalesa de Salses a la Catalunya Nord

2011-01-18T01:12:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord, per anar a veure La Fortalesa de Salses, un castell moltes vegades vist des de l’A9 anant a França, Itàlia o altres llocs.
Aquesta vegada li hem dedicat un mati que ha estat molt interessant ja que hem pogut
fer una visita guiada en francès, amb un guia només per a nosaltres dos.
A dos quarts d’onze ja estàvem dins la recepció del castell, hem fet mig hora de temps que hem aprofitat per fer diferents fotografies del perímetre del Pati d’armes i del castell.
Amb el guia, hem fet una descoberta per l’interior inclòs la torre de l’homenatge i diferents llocs com el forn de pa, el magatzem de cereals, la bodega, la presó, la sala on es feien les recepcions etc.
El que ens ha impressionat més és el gruix que tenen les parets i la quantitat d’espitlleres que hi ha en tot el recorregut, també són interessants els llocs on es posaven els canons per abatre l’enemic exterior i els circuits d’aigua per l’interior, aigua que procedia de tres deus molt properes.
La Fortalesa de Salses
Una tanca entre Espanya i França
El 1496 l’exercit francès va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses que limiten pel nord el territori espanyol. El rei Ferran el Catòlic va decidir, per tal de barrar el pas des del Roselló a França de manera més eficaç, que Salses fos reconstruït i convertit alhora en una fortalesa defensiva i en una base d’operacions ofensives. El 1503 quan la fortificació encara no estava acabada, els espanyols ja van resistir a un primer setge.
El 1544 Carles V i Francesc I van signar la pau, que va portar un segle de tranquil·litat, i la fortalesa va anar perdent de mica en mica la superioritat militar que en els seus orígens li havia proporcionat la seva arquitectura innovadora.
En el transcurs de la guerra dels 30 anys, Salses va ésser assetjada tres cops en tres anys, abans d’ésser conquerida definitivament pels francesos el 1642.
El tractat dels Pirineus ratifica, el 1659, la pertinença del Rosselló a França. En situar-se la frontera en els cims dels Pirineus, la fortalesa de Salses va perdre la seva importància estratègica. La seva supervivència es deu únicament al cost desmesurat de la seva destrucció.
El fort va ésser restaurat parcialment per Vauban, convertit en post de vigilància i, posteriorment, en presó estatal. Durant el segle XIX va ésser utilitzat com a polvorí, fins la seva classificació com a monument històric, el 1886.
L’evolució de l’artilleria
Per entendre l’arquitectura de Salses, hem de conèixer l’evolució de les tècniques de guerra al final de l’Edat Mitja. L’artilleria va néixer en el segle XIV, però les enormes bales de pedra, tirades a poca distància, es trencaven contra les muralles del castells sense causar grans desperfectes. A partir de mitjan segle XV, les bales metàl·liques, que ja no es trencaven arribaven a traspassar les cortines medievals. Les bales de ferro de menors dimensions eren llançades per canons de mides inferiors, més fàcils de transportar i més precisos. Això va suposar una autèntica revolució en l’art de l’atac.
En la reconstrucció de la fortalesa, el 1497, es va acceptar el desafiament i s’enterraren les muralles i es feren més gruixudes.
Això millorava la seva eficàcia enfront dels projectils enemics però reduïa considerablement el camp de tir de les espitlleres. Per compensar-ho se’n va multiplicar el nombre, 400 espitlleres dirigides, cap a l’exterior, però també un nombre considerable, a l’interior, per tal de flanquejar cada passadís, porta, escala, etc. També es condicionen cambres de tir per a canons sobre les plataformes de les torres i de les trinxeres, i a les torres cantoneres.
Finalment, davant del perfeccionament de les tècniques de mines i de l’aparició de les càrregues de pólvora, es caven galeries de contramina sota els fossars. Tot i això, les torres de planta circular resulten arcaiques, ja que presenten angles morts fàcils de minar. Aquest inconvenient no va ser corregit fins mitjan segle XVI, amb el perfeccionament del front amb baluards.
Sortint ens hem arribat al petit poble de Bages, que queda dalt d’un turó, envoltat dels estanys de Bages i de Sigean on hi han petites embarcacions que es dediquen a pescar l’anguila. La vila és bonica amb una bona vista de Narbona i molt a prop de l’Abadia de Fontfreda. Hem aprofitat per dinar en l’únic restaurant obert. Tot i no poder triar ho hem encertat.. De retorn hem passat per una carretera a dues aigües amb un estol de flamencs que hem pogut retratar.

Sant Miquel de la Miana, Sant Silvestre del Mor i Sant Fruitós d'Ossinyà

2011-01-18T00:49:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat prop de Sant Jaume de Lierca a la Serra del Mor on hem anat a conèixer les ermites de Sant Miquel de la Miana i Sant Silvestre de Mor, sembla ser que el nom original és Almor..
Hem deixat el cotxe al coll de Can Jou on es troba un restaurant i un aparcament per deixar el cotxe. Caminant hem anat fins a Sant Miquel que queda a uns tres-cents metres des del coll.
L’ermita es continua veient en un estat entre rehabilitada i abandonada, unes parts es veuen millor que les altres. Molt a prop de l’ermita es troba el castell de Miana, un tractor amb pala anava transportant grosses pedres i les portava fins a la rectoria, avui habilitada com a casa particular.
Sant Miquel de la Miana
Si bé s’esmenta a partir del s. XIII, conserva elements del s. XII. L’any 1392 el rei Joan I en va vendre la jurisdicció a Hug de Santa Pau. A partir del 1691 va tenir com a sufragània l’església de Sant Julià del Mont.
L’Edifici:
L’església bastant deteriorada conserva l’estructura primitiva, que consistia en una nau capçada per un absis semicircular, a la qual es van afegir posteriorment altres cossos, com ara el campanar. L’absis, llis, té dues finestres de doble esqueixada, una amb els muntants i les columnes decorats amb una mena de soga i espiga que va resseguint la forma de l’arcada, uns ventalls en forma de palmera, una cara de trets molt esquemàtics i un cercle amb una creu inscrita. Al costat sud, encara és visible l’arc de l’antiga porta, ara tapiada; la nova s’obre al costat oest mitjançant arcs en gradació, dues columnes, llinda i timpà. A l’interior destaca una cornisa que ressegueix els murs
Hem fet unes fotografies i hem refet el camí cap el cotxe. El camí a Sant Silvestre surt del mateix coll, cal passar pel darrera de la piscina i anar seguint per un sender que va moltes estones paral·lel a un pista de terra que passa molt proper del encreuament de San Silvestre.
Encreuament que nosaltres no hem sabut veure i hem passat de llarg, ens hem adonat quan hem arribat a la font de Cavaller. Hem tornat enrere, hem estar atents i hem vist un petit, petit cartell que deia Mor.

Uns quatre cents metres i hem arribat al que queda de Sant Silvestre del Mor, es tracta d’un edifici del segle XII, reformat en època barroca, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres i campanar de cadireta de dos ull, l’ermita queda al costat d’una casa o Masia anomenada Can Cargol A la casa hi viu un home que ens ha saludat tot fent callar un gos que no parava de baladrejar. Hem parlat amb ell una bona estona, ens ha dit que no té ni aigua, ni gas, ni electricitat, que els senglars van a veure aigua allà mateix i que els caçadors ja en porten més de quatre-cents de morts. També ens ha dit que es troben moltes múrgoles, un bolet molt apreciat i que es l’únic temps que veu a passar gent per aquell entorn. Ens ha suggerit un camí de tornada i ens hem acomiadat efusivament. Cal tenir-ho molt clar viure en aquestes circumstàncies, té una moto per anar a Besalú o a San Jaume de Lierca.
Sant Silvestre de Mor, la persona ens ha dit que els documents més antics en diuen d’Almor tot junt.
Hem seguit les seves instruccions, hem trobat la pista que ens ha dit i l’hem anat seguint, se’ns ha fet llarg ja que a partit de trobar-la va pujant, pujant i això sempre es fa notar. Finalment hem arribat al coll, en total quasi quatre hores de camí en total. Hem agafat el cotxe i hem tornat per la mateixa pista per la que hem arribat doncs es la pista que va a Besalú i que passa Sant Fruitós d’Ossinyà (o d’Aussinyà) ermita que volíem anar veure
Sant Fruitós d’Ossinyà
L'antiga parròquia rural de Sant Fruitós d'Ossinyà es troba al vessant esquerre de la vall del Junyell, a llevant de la serra del Mor, i dins el terme municipal de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. L'església de "Sancti Fructuosi de Ursiniano" és documentada per primera vegada l'any 977, tot i que l'edifici actual té l'origen al segle XII i reformes al XVII-XVIII. Es tracta d'un edifici romànic d'una sola nau amb un absis semicircular a llevant. El campanar d'espadanya, ara tapiat, és situat damunt el mur de ponent. Posteriorment fou modificat tot donant-li forma quadrada.Fetes les fotografies, hem decidit anar a dinar a Casa i poder descansar una estona.

A la Vall d'Hortmoier a l'Alta Garrotxa

2011-01-12T09:00:00.000-08:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat en un paratge deliciós a l’Alta Garrotxa.
Hem deixat el cotxe molt a prop del pont d’Escales, sortint des d’aquest lloc ens hem estalviat els tres km. des d’Oix i hem anat fins als roures del Rei i l’ermita romànica de Sant Miquel d’Hormoier.
És una excursió molt agraïda i que pel fet de tenir un mati assolellat ens ha permès gaudir i disfrutar de la natura, és un camí ple de boixos, molts, roures, castanyers, alzines molt boix del de boletes Galceran. A més es tracta d’un recorregut que no presenta dificultats, puja poc i fa de bon caminar.
Arribats als roures del Rei que n’havien estat tres i que un va morir per una infecció de fongs i que un fort vent el va abatre l’any 1996.
Els roures del Rei
L’expansió de la població cap a zones de muntanya al segle XVIII, amb el consegüent augment del consum de fusta en tots els àmbits: artesà, domèstic, industrial i naval, va fer necessària la promulgació d’una reial ordre, per primera vegada, que regulés l’explotació, la conservació i la repoblació dels boscos. L’ordre del 31 de gener de 1748 disposava que els intendents de Marina fossin els encarregats de dur a terme aquesta ordre que, entre altres normes, establia que totes les muntanyes situades a menys de «25 leguas» (uns 138 km) de les nostres costes i dels rius navegables dependrien d’aquests intendents. Segons aquesta ordre, els propietaris de boscos no podien tallar aquells arbres que la Marina marcava per ser idonis per a la construcció de vaixells. Per a tallar qualsevol altre arbre calia demanar autorització. Els roures d’Hortmoier, coneguts també com els roures del Rei, van ser marcats per la Marina entre els anys 1748 i 1751. És possible que aquesta ordre salvés la vida d’aquests roures que, no havent estat utilitzats per a la construcció naval, van quedar, diguem-ho així, indemnes en aquest remot indret de la Garrotxa. Posteriors disposicions, ja al segleXX, sobre els arbres que, per la seva grandària o singularitat, han estat qualificats de monumentals, han fet arribar fins als nostres dies aquests exemplars tan admirats.
Hem fet les fotografies de rigor i hem seguit en direcció a l’ermita, un cartell ens diu que queda un km. traspassem uns prats ens apropem a la masia del Ripoll i després d’un revolt molt tancat ens trobem a davant de Sant Miquel d’Hortmoier que ha estat rehabilitada. La llàstima és que, al voltant de l’ermita, hagin quedat moltes pedres, trossos de biga i desmereixi la feina feta en l’edifici.
Fa uns sis anys que hi vàrem estar i hi havia unes bastides ja que s’hi estava treballant avui es veu tota acabada i ben consolidada.
La església de Sant Miquel d'Hortmoier:
Ja a la vall de Beget, a la riba esquerra del riu, entre les serres de Bestracà i de Talaixà, hi ha l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, antiga parròquia que després fou sufragània d'Oix. És esmentada ja el 977 ( horto Moderi horto Modario), en un document en què Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, la deixà en testament al monestir de Cuixà. És un petit edifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i un campanar d'espadanya.
Fou possessió de Cuixà, i al s XIV formava una parròquia, però des del s XVIII depenia ja de la d'Oix. Guardava el notable Sant Crist d'Hortmoier.
Avui ens hi hem recreat fent fotografies, fent un petit piscolabis i mirant de descobrir el nom de les masies que es veuen des d’aquest indret,. tot mirant de veure el castell del Bestracà que no hem vist.
Hem decidit desfer el camí i anar a trobar el cotxe a prop del pont d’escales, amb ell ens hem arribat a Oix on hem aprofitat per fer unes fotografies de Sant Llorenç pel treball del romànic a l’Alta Garrotxa i hem decidit quedar-nos a dinar a Cala Cristina que un cop més han canviat de propietaris. Desprès de dinar ja hem seguit cap a Banyoles.

De la Pinya a Sant Joan de Balbs a la Vall d'en Bas

2011-01-12T08:46:00.000-08:00

La sortida d’aquesta setmana ha estat una passejada per la Vall d’en Bas, hem anat des de la Pinya a Sant Joan de Balbs.
La Pinya queda a la falda de la serra de Sant Valentí on s’hi troba un oratori molt visitat, el recorregut per la Vall el configuren en la major part terrenys agrícoles del pla de la Pinya fins que s’arriba a peu de la serra de la Rauta on són els boscos els que guanyen terreny a les activitats agrícoles.
Nosaltres hem gaudit de tot aquest paisatge i de la panoràmica que ens oferien les diferents muntanyes del Maillol, el Puigsacalm i Santa Magdalena, més lluny les serralades de Falgars i Collsacabra i al final els cingles d’Ayats. Hem passat per tres o quatre masies on les gallines escampen la boira per si soles, hem pensat amb els ous que deuen fer, també hem pogut veure uns roures i un lledoner de grans dimensions. A
l’acaba els terrenys agrícoles la pista comença a pujar i vas deixant enrera el paisatge obert de la all.
La Pinya:
Situada a l’extrem nord de la vall, entre les serres de la Rauta i de Sant Valentí, es troba el poble de la Pinya. El topònim Pinya ja es troba documentat l’any 958, L’església parroquial de Santa Maria data del segle X i està situada al mig del nucli urbà. Fou consagrada per l’Abat Oliva el 1022. Conserva pocs vestigis romànics i, la majoria d’afegits i modificacions són del segle XVIII.
La talla romànica de Santa Maria de la Cabeça, denominació donada per la desproporció de la testa, era molt venerada per la gent de la comarca i invocada pels qui patien malalties del cap. La imatge perduda durant la guerra civil fou substituïda per l’actual d’alabastre, obra de l’escultor Modest Fluvià. És també d’especial interès la pica baptismal romànica d’immersió del segle XII procedent de Sant Joan de Balbs.
Sant Joan de Balbs:
L’església està documentada des de l’any 977, quan el comte bisbe Miró de Besalú la va donar al monestir de Santa Maria de Besalú. Al s. XV va ser malmesa pels terratrèmols, de manera que es va haver de reconstruir aprofitant els carreus de l’edifici romànic. el 1609 deixava de ser parròquia i passava a dependre de Santa Maria de la Pinya.
Durant la guerra civil es va perdre una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Nen. Pels volts del 1970 es va restaurar l’edifici
L’edifici:
Conserva la nau i l’absis semicircular, que va ser reconstruït fent-lo, però, mes petit, cosa que es pot observar des de l’exterior, ja que sobresurt la part del mur que pertany a l’antic absis. Al costat nord i sud s’hi van afegir capelles laterals, la sagristia i un porxo. A la façana principal, a l’oest, s’obre una porta adovellada coronada per un ull de bou i un campanar de dos ulls. Sota el porxo hi havia hagut la pica baptismal, circular i molt senzilla, del s. XII que ara es troba a l’església de la Pinya.
Cal dir que Sant Joan de Balbs és una mostra del romànic que més ens agrada té un equilibri de mides, té un bonic absis, un campanar d’espadanya i sobre tot l’entorn, tranquil, plàcid, silenciós. Val a dir que el temps ens ha acompanyat ja que hem gaudit d’un mati de sol i de poc fred.
Un cop fetes les fotografies i una petita descoberta dels voltant ens n’hem en tornat cap a la Pinya tot desfent el camí d’anada.
Amb el cotxe hem anat fins s Sant Esteve d’en Bas a buscar més informació de la Vall. Ens havíem baixat l’excursió d’avui de la Web i hem pensat que a Turisme tindrien més material per acabar de descobrir totes les esglésies romàniques. A l’ajuntament de la Vall d’en Bas ens han atès molt bé. Ens han buscat les dotze fitxes de les 12 excursions de la Vall així com un mapa molt complert.

A Sant Eugenia de Saus i Sant Martí de llampaies

2011-01-11T07:45:00.000-08:00

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la vila de Saus, a l’Alt Empordà de Saus, a la mateixa població hem anat a conèixer el temple romànic de Santa Eugènia de Saus i molt propera a aquesta vila hem anat a descobrir Sant Martí de Llampaies, una altra església del segle XII o XIII.
Saus és un municipi situat a la comarca de l’Alt Empordà, pràcticament a la línia divisòria amb les comarques veïnes del Baix Empordà i el Gironès, que és divisòria a la vegada de les aigües que tributen al Fluvià i les que se’n van cap a la conca del Ter. El poble està quasi a tocar i a l’esquerra de la carretera GE623/630, que va des de la sortida 5, a Orriols, de l’autopista A-7, entre Girona i Figueres, cap a Empúries i l’Escala; una important via de penetració turística que, en els darrers anys, ha estat millorada en totsels aspectes.
És un municipi format no només per pel nucli urbà d’aquest nom, sinó també per l’agregat de Llampaies i per Camallera, on hi ha l’Ajuntament i compta amb una bona part de serveis, com és ara botigues, supermercats, farmàcia, carnisseries, Saus
El lloc de Saus era situat dins la baronia de Verges, al comtat d’Empúries, i tenia com a senyors els Rocabertí. La baronia passà a la corona l’any 1578, i va esdevenir lloc reial. Té agregats els pobles de Camallera i Llampaies.
Santa Eugènia de Saus
Al costat esquerre de la porta de l’església hi ha una fornícula amb una làpida sepulcral datada l’any 1257; el temple, però, és anterior. Apareix a les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i ja com a parroquial als nomenclàtors del s. XIV i posteriors. Ha mantingut la funció de parroquial fins a l’actualitat.
L’edifici
L’església es pot datar al final del s. XII o al principi del s. XIII. Els elements defensius que es van construir al s. XIV o al XV al frontis, els altres murs espitllerats sobre la nau i la forma de la torre de defensa semicircular que té la part superior de l’absis li donen l’aspecte d’un petit castell.
La nau única acabada a l’est en un absis de planta semicircular, té una volta de canó, apuntada i seguida; l’absis, que és més baix i estret, el cobreix una volta ametllada, i es comunica amb la nau per un doble plec apuntat, en gradació.
Totes les finestres de l’edifici són de doble esqueixada i arc de mig punt. Al centre del frontis hi ha un finestral de grans dimensions; les altres finestres s’obren al mur sud i al mur de capçalera de la nau, sobre l’arc presbiteral. Curiosament l’absis no té cap finestra.
La porta d’entrada se situa a la façana oest. La formen dos arcs de mig punt adovellats en gradació, amb timpà i llinda monolítica. Un guardapols, a manera de motllura, extradossa l’arc extern i s’uneix a una altra motllura que separa la llinda del timpà per crear les impostes dels arcs.
Al damunt de la façana oest s’alça un campanar de cadireta de tres pilastres amb dues arcades de mig punt força amplies. El campanar va quedar integrat dins els murs defensius construïts amb posterioritat, dels quals destaquen els merlets i un matacà situat al centre.
Sant Martí de Llampaies
El lloc de Llampaies s’esmenta en la confirmació de possessions del monestir de Banyoles pel papa Benet VII. L’església se cita en una concòrdia de mitjan s. XII, i en diversos documents posteriors s’esmenta com a parroquial dins l’ardiaconat de Girona.
L’Edifici:
Datada al s. XII o al XIII, consta d’una sola nau, capçada a l’est per un absis de planta semicircular. Nombrosos afegitons n’han alterat l’estructura original; el més important és la fortificació que gairebé va doblar l’alçada de l’edifici.
Cobreix la nau una volta apuntada i seguida, mentre que l’absis té una coberta de quart d’esfera. Un plec de mig punt, ben adovellats, uneix l’absis i la nau. L’arrencada de les voltes s’assenyala amb una motllura de secció incurvada. A l’inici de la curvatura de la volta de la nau hi ha carreus petits i mal treballats, mentre que la resta s’ha construït amb filades de carreus més grans, ben escairats i polits; és possible que aquesta diferència d’aparell es degui a una reconstrucció de la volta o a un canvi de concepció en el transcurs de l’obra.
Centrada al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt fets amb dovelles. Al frontis, damunt la porta, hi veiem una altra finestra del mateix tipus. L’última obertura es troba sobre l’arc presbiteral, en forma de petita finestra de doble esqueixada.
A la façana oest hi ha la porta d’entrada, inscrita en un cos d’uns 70 cm que sobresurt del mur i fa les funcions de pòrtic. L’obertura és formada per un gran arc de mig punt en gradació.
La torre del campanar s’alça sobre la més antiga de les dues capelles que hi ha a la banda nord. De planta rectangular, amb un pis d’arcades i coronament apiramidat, és més tardana que la resta de l’església. La capella lateral i la sagristia de la banda sud són afegitons tardans.

Sortint de Llampaies on hem fet la descoberta de l’entorn de l’església ens hem arribat a Vilaür a veure la vila, al passar hem vist que es tractava d’un bonic poble, n’esperàvem més del poble però es cert que tenen un centre cívic molt ben posat amb restaurant inclòs.

Tres ermites romàniques a la Vall d'en Bas

2011-01-11T07:28:00.000-08:00

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Vall d’en Bas, hem anat a conèixer les tres ermites romàniques que no coneixíem, Sant Simplici, Sant Quintí i Santa Maria de Puigpardines.
Hem començat per Sant Simplici conegut també per Sant Xempli que es troba a tocar de la carretera C-153 desprès mateix d’haver passat Els Hostalets d’en Bas. Es tracta d’una ermita que havíem vist diferents vegades però que encara no l’havíem anat a veure . Té una estructura romànica, amb campanar d’espadanya i absis rectangular es troba envoltada de prats, roures i una impressionant vista dels cingles de Falgars.
De Sant Simplici hem recollit una llegenda escrita per Assumpta Bayona.

De totes maneres tal com m’ho varen contar jo us ho relataré: Molta gent en aquell temps pensava o creia en bruixes, follets i apareguts. Doncs bé, en el mencionat racó existeix una capella (per cert, molt ben conservada) anomenada Sant Simplici que encara la gent hi té molta devoció. En aquell temps a la dita capella, la gent deia que algunes nits s’hi apareixia una llum parant-se una estona com si esperés algú i tot d’una desapareixia. Com que per aquell temps els boscos eren molt espessos, bruts i estaven molt poblats de tota mena de bestioles, els homes d’aquelles masies estaven molt apurats ja que a més de matar-los els animals també els destroçaven el conreu i eren un perill per a les persones. Aleshores els veïns varen determinar de dir una missa a Sant Simplici abans d’organitzar una batuda tots els homes d’aquell veïnat. Crec que deuria ser diumenge. Estaven tots a la porta a punt d’entrar quan tot d’una s’apareix una llum i al mateix temps senten una veu que els deia: “Qui m’ajuda a dir la missa?”. Tots quedaren tant espantats que ningú gosà contestar. Solament el capellà digué que ell ho faria. Entraren a la capella i començaren la missa. Els fidels només veien la casulla que es movia i sentien les oracions. La missa va transcórrer normalment fins després de la comunió quan, de cop i volta, la casulla va caure a terra i no varen sentir ni veure res més. Aquells homes van acabar allà mateix la cacera anant-se’n cada un a casa seva sense ganes d’anar a matar llops ni guineus ni cap altra mena de bestiola."
Hem pogut fer una fotografia de l’interior gràcies a una petita reixa que hi ha a la façana i que ens ha permès veure el Sant. Hem sortit per una pista que hi ha davant mateix de l’ermita i que passa a tocar dels Hostalets d’en Bas, molt aviat hem arribat a l’església romànica de Sant Quinti. Sant Quintí és troba al mig d’un prat i amb una vista dels cingles del Puigsacalm i dels Pirineus que avui es trobaven blancs.
Sant Quintí
La trobem documentada des del final del s. X, quan fou donada al monestir de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, anomenada posteriorment de Santa Maria. Deixava de tenir categoria de parroquial durant el s. XIX i passava a dependre fins a l’actualitat de l’església de Sant Romà de Joanetes. Va ser modificada el s. XVIII i es va restaurar el 1980.
:
És una església de nau única, de planta rectangular, capçada a l’est per un absis, també rectangular. L’absis, amb dues finestres de doble esqueixada sembla que és l’únic element que s’ha conservat, ja que la nau ha estat reformada. La forma de l’absis permet datar-la dins el segle XIII, moment en què es començava a abandonar la construcció d’absis en planta circular.
Al museu Comarcal de la Garrotxa, procedents d’aquest temple, es conserven unes canadelles, que contenien el vi i l’aigua per a dir missa, són de coure, fetes al taller de Llemotges al s. XIII.
Hem seguit per la mateixa pista fins arribar a Can Periques aquí hem agafat el camí fins el nucli de Puigpardines. Arribats allà ens hem trobat amb l’ermita de Santa Maria de Puigpardines i una gran Casa de Colònies, els voltants ple de llocs per fer-hi activitats així com una arbreda de pins a tota la vessant de la muntanya.
Santa Maria de Puigpardines:
Edifici que consta com a parròquia des de l’any 1060 i que va ser cedit, el 1108, a la canònica de Santa Maria de Manlleu per Ermessenda, vescomtessa de Bas, i per Bernat Humbert, bisbe de Girona. Poc temps després, els canonges agustinians de Manlleu van fundar-hi un priorat. Durant els segles XIII i XIV van tenir una confraria molt famosa, anomenada confraria d’en Bas, que agrupava nobles i pagesos. Després del terratrèmols del s. XV, es va enderrocar l’absis i al seu lloc s’hi obria la porta d’entrada. Es va capgirar, doncs, l’estructura de l’edifici. A partir de 1592 era una simple parròquia que poc temps després va esdevenir sufragània de Sant Privat d’en Bas .
Durant les obres de restauració fetes l’any 1980 es va descobrir la llinda i el timpà llis de la porta original.
L’edifici
Del primitiu edifici romànic es conserva, a l’antiga façana principal, situat al costat oest, la porta, ara tapiada. És adovellada de mig punt, amb llinda, timpà, guardapols i dues columnes amb capitells esculturals que representen elements vegetals, de clara derivació coríntia, i deixen entreveure uns petits caps. Al costat dret de la porta hi ha unes incisions fetes als carreus que potser es poden relacionar amb l’antiga família nobiliària dels Puigpardines.A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, ornamentada amb un motiu en forma de soga que, com la porta, es data al s. XII.

El Pont de Querós i Sant Romà de Sau

2008-08-13T08:07:00.000-07:00

La sortida d’aquesta setmana ha estat entre la comarca de la Selva i la d’Osona a veure els embassaments de Susqueda i Sau a fi de conèixer la seva situació.

Teníem ganes de conèixer si és podia veure l’església i el pont de Querós a dins el pantà de Susqueda. Hi a fe que els hem vist.

Hem sortit per Bescanó, en direcció Anglès i la Cellera on hem entrat cap a dins la vall per a la dreta de l’embassament del Pasteral, a l’arribar al pont que es troba abans de Sant Miquel de Maifré, es passa a l’altra vorera del pantà i ben aviat hem estat a la pressa on hem estirat les cames i hem començat a descobrir el drama que representa la situació actual, les parets de les vessants denuncien clarament la situació com es pot veure a la fotografia.

A partir de la pressa la pista que va seguint a l’esquerra del pantà en direcció contraria al Ter, està en molt mal estat i cal anar a poc a poc i amb precaució.
Quan ja començàvem a estar cansats de sots, pedres i bonys hem vist l’església de Querós i hem parat a fer unes fotos, es veia una petita part del pont, tirem més endavant i veiem amb tota la seva solitud el pont medieval de Querós. Esplèndid, extraordinari, més fotos del pont. Anem una mica més endavant i trobem el lloc on es pot baixar, baixem fins a mitjà muntanya i tirem més fotos. Si fos avui el desmuntarien i el portarien a algun indret on no el cobris l’aigua.
La documentació que portàvem diu: de l’antic poble de Querós només en resten dempeus l’església de Sant Martí, per sobre el nivell màxim del pantà, alguns casals enfilats a les muntanyes veïnes; les ruïnes d’altre edificis per sota el nivell del pantà, com l’antic molí i cases de pagès; i el pont. És un pont d’origen medieval, refet entre el 1696 i el 1700. L’edificació actual és un pont de quatre ulls amb un arc de mig punt, sostinguts per tres pilars
L’acció de l’aigua ha descalçat el terreny de la muntanya, convertint-lo en un penya-segat. El pont, doncs malgrat travessar el riu, no us portarà enlloc.
Aquest pont es car de veure. De fet, des de la construcció del pantà de Susqueda s’ha passat la major part del temps sota l’aigua. De tant en tant, desprès de llargs períodes de sequera, emergeix per se aixopluc d’ànecs, motiu de visita de curiosos i punt de mira de màquines de fotografiar.
El camí continua amb esllavissades, sots i bassals fins que hem arribat a la carretera que prové de Sant Romà de Sau, per aquesta carretera es baixa fins el club nàutic i un aparcament on hem deixat el cotxe.
Hem caminat uns dos-cents metres fins a tocar les parets de l’església antiga de Sau coberta per l’aigua quan el pantà és ple i fins i tot si podria entrar. No ho hem fer perquè ho han barrat per precaució de caiguda de pedres.
Hem vist les restes de les cases amb les seves finestres que envoltaven l’església, aquesta no ho sembla que hagi estat tants anys submergida en l’embassament.
De fet al poder caminar per l’espai que ocupava l’aigua no te n’adones massa del que està passant, si no fos per la ratlla ben marcada en la vessants d’una i altre banda del riu Ter.
Els arbres continuen en peu i el riu ha retornat a l’estat inicial del seu curs.
Hem decidit dinar en el mateix restaurant del club, ja que l’opció d’anar a Tavertet o Rupit ens quedava massa lluny per l’hora que era i amb l’incertesa de si trobaríem un lloc obert.
En aquesta sortida ens han acompanyat la Marta i el Josep, que, sobre tot a la Marta li feia il·lusió veure l’església que surt a vegades quan donem el temps i pel fet de que SAU, és també el nom d’un conjunt musical on en Carles Sabater era el seu ídol.
El dinar molt correcte, amanida per tots, primer segon, postres i cafè, tot per 10 Euros, tot molt correcte i amb una panoràmica que voldríem oblidar ben aviat. Sortint ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles, però passant per Vilanova de Sau, Folgueroles i l’eix.
Divendres 4 de gener de 08

Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers

2008-08-13T07:23:00.000-07:00

Aquest dimarts hem anat a la Catalunya Nord a conèixer Sant Andreu de Sureda, Palau de Vidre i Argelers.

Una sortida més pensada turísticament que no pas pensada per caminar, però és que el dia s’ha aixecat plujós i aquesta era una bona opció.

Hem sortit per l’autopista fins a la sortida de la Voló on hem seguit en direcció a Argelers sur Mer. Hem arribat ben aviat a Sant Andreu de Sureda, petit poble del Roselló, amb un nucli antic al voltant de l’església i de l’ajuntament, aquest té les seves dependències en un edifici de pedra molt singular al seu entorn unes sales polivalents també de pedra i grans finestrals de vidre.

El poble de Sant Andreu de Sureda té el seu inici al voltant del monestir de Sant Andreu que fou fundat per el bisbe Miró als voltants de l’any 800, el poble va créixer sota la seva protecció.
L’Església presenta una ordenació pre-romànica (Segle XI, X) es tracta d’una nau de creu llatina en la que hi ha dos passadissos laterals molt estrets entre els pilars i las parets laterals i un transepte de braços sobre sortint amb una capçalera triabsidal. En el absis hem pogut observar la construcció “opus spicatum”.
A l’ajuntament ens han explicat com ho havíem de fer per obrir la porta i l’hem pogut visitar, l’entra et recorda una mica Sant Pere de Rodes, malgrat la construcció interior és diferent, et sorprèn per la seva alçada, l’alçada fa que es vegi més fosca ja que té les finestres molt amunt, (avui estava el cel molt tapat.). El llinda de la porta d’entrada té molt valor ornamental i es semblant al de Sant Genis de les Fonts.
Sortint ens hem arribat a Palau de Vidre, aquest poble havia estat plenament dedicat a l’elaboració d’elements fets de vidre, d’aquí bé el seu nom. Avui dia només queda un taller de vidre format per un equip de bufadors i químics que treballen en un local.
Com que sabíem que el taller era obert ens hem arribat a veure’l, hi hem vist dos treballadors que anàvem fent uns gerros amb unes filigranes de vidre. Hem gaudit de veure tot el procés de creació fins que posen la peça en un forn de refredament on hi resta dos dies.
Ens han convidat a veure l’exposició i fins hi tot hem fet fira amb una peça molt reeixida pel nostre gust.

Sortint ja hem enfilat cap a Argelers abans d’arribar-hi hem pujat fins el castell de Walmy, malgrat estava tancat el castell i plovia hem pres bona nota de la panoràmica que es pot veure des d’aquest indret i dels jardins que a l’estiu es poden visitar.
Finalment hem arribat a les platges d’Argelers, evidentment tot està tancat, hem fet una passada i ens hem arribat al poble de dalt.
Argelers havia estat un poble rural i pesquer fins a l’arribada del turisme al segle XIX. El nom prové de Villa d’Argilariis, per la terra argilosa sobre la qual està assentat el municipi. El casc antic, mostra del traçat urbà català tradicional, es conserva en molt bon estat.
Efectivament en podem deixar constància d’aquest fet ja que hem pogut fer una bona passejada pels diferents carrers de la vila, hem anat a veure l’església al mateix temps que anàvem mirant si veiem el lloc ideal per dinar. Ens passa sovint que a l’hora de dinar les botigues estan tancades per lo que el poble queda molt tranquil.
Hem vist diferents llocs per dinar i ens hem decidit per la Soubirane, tenien un plat del dia a base de una sopa calenta i un tall de carn farcit amb pernil dolç, patates fregides i postres que en total ens han deixat molt bé. El preu era de 12,50 Euros, sense vi, però els plats molt bé i el servei també. El cel continuava amenaçant pluja i les Alberes estaven enfarinades davant nostre, que hem fet?,doncs tornar cap a Banyoles.
Dimarts 8 de gener de 08

De Montagut al Santuari de la Mare de Déu del Cos

2008-08-13T06:48:00.000-07:00

Aquest dimarts hem anat al Santuari de la Mare de Déu del Cos, un lloc a sobre del poble de Montagut que ens ha complagut moltíssim.

Es tracta d’una església romànica adossada a las restes del castell de Montagut del que en queda una torre cilíndrica d’un gran diàmetre i unes quantes parets que resten en peu.

Hem sortit de Banyoles i molt aviat hem estat a Montagut. Hem trobat les escoles i el cartell que anunciava “Al Cos”, hem deixat al cotxe uns quants metres més amunt. Sabíem que per la pista podíem arribar fins a l’esplanada del Santuari amb cotxe, però les sortides dels dimarts serveixen entre altres coses per caminar.

Mare de Déu del Cos

A les 10 del mati ja hem començat a pujar i hem seguit pujant, sempre puja fins a 611 metres i engegàvem a 260, és una ermita que es veu molt bé quan passes per l’Eix, en aquestes festes nadalenques hi ha una gran estrella lluminosa i el fet d’estar com penjada en el cim fa que es vegi molt esvelta. A la mitja hora de caminar i desprès de deixar enrera un tancat de caça amb unes cabres amb banyes cargolades i barbeta, hem entrat en un sender encantador que també pujava però era més gratificant, hem tornat a sortir a la pista i a uns cent metres un corriol ens ha portat fins a l’esplanada on hi ha les restes del castell i el Santuari junt també a una torre ben alta de comunicacions.

Del que hem quedat més parats a l’arribar a dalt és de l’esplèndida panoràmica de la que pots gaudir, es formidable. Ens cal aclarir que hem tingut un mati radiant degut a que els dos darrers dies hi ha hagut tramuntana i per tant el cel era clar, clar sense cap núvol i amb un lluminositat poc habitual.
El Far, el Santuari de Cabrera, la serralada del Puigsacalm, tota la vall del Fluvià, el Mont, el Montgrí en fi infreqüent.
La Mare de Déu del Cos és un santuari que correspon a l’antiga capella del castell; surt esmentada el 1105. És un edifici amb teulat a doble vessant, porxada amb magnífica arcada panoràmica i un campanar d’espadanya. S’hi venera una imatge de la Verge amb el fill als genolls. Adossada a la capella s’hi troba la casa de l’ermità i al costat les restes del castell de Montagut: una esplèndida torre rodona i unes muralles i merlets recentment restaurats.
Hem estat una bona estona fent fotografies, avui era el dia. Hem tornat a agafar el corriol pel que hem pujat i a l’arribar a la pista hem decidit baixar per aquesta a fi de poder veure l’altre vessant la dels Pirineus, nevats, el Costabona ben blanc igual que tota la serralada. Fantàstic.

Amb tranquil·litat hem arribat al cotxe, en total dues hores i quart de camí amb un desnivell important. Hem decidit anar a l’ajuntament de Montagut per si tenien més informació de l’entorn. Amb molta amabilitat ens han dit que no tenen res, ens han dit que l’Oficina que abans era
dins l’ajuntament ara es troba a la rectoria de Sadernes on s’ha traslladat el Consorci per a la protecció i la gestió del EIN de l’Alta Garrotxa, Uf
L’empleat hi ha trucat i l’ hi han dit que no tenen res, que ho han acabat tot, que fins per Setmana Santa. Fantàstic.
Ens han indicat un parell de llocs per anar a dinar, els hi hem agraït el seu interès i hem anat a fer una descoberta pel poble. Del que hem vist que per ser un poble que no arriba a 900 habitants té piscina municipal, Centre Cultural, lloc per la música i una gran Església parroquail, tot molt net i polit.
Seguint els seus consells hem anat a “El Collet”, restaurant a la sortida del poble que ens han atès molt bé un menú de 8,50 Euros, tenien escudella i carn d’olla, bé correcte. En aquests tipus de restaurants que són pels treballadors de l’entorn, es paga al marxar, a la barra, la persona que ens ha cobrat li hem preguntat i allà a La Mare de Déu del Cos hi viu un ermità..?, ens ha respost "ja ho crec, el seu fill juga amb el Girona”, Súper .

Avui Santa Maria de Bolòs

2008-08-12T10:49:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Vall de Camprodon, hem anat a veure una de les esglésies romàniques que queden dins del seu territori.

Algunes d’aquestes ermites pertanyen al Ripollès però queden incloses dins del Parc Natural de l’Alta Garrotxa, aquest és el cas de Santa Maria de Bolòs l’església que hem anat a conèixer avui.

Per arribar-hi hem anat fins a Camprodon, 58 km. des de Banyoles i des d’aquesta vila surt una carretera en direcció al Golf que continua amb una pista de terra que et porta a la urbanització de Font Rubí, aquesta urbanització està situada per sobre dels mil metres d’alçada i possiblement hi ha més de 100 xalets.
Com és tradició no saps cap on anar, té un entramat de carrers i de cases i cap cartell indicador. Una bona persona ens a indicat com arribar a Bolòs: Calia agafar un carrer a la dreta, un altre a la dreta i un a l’esquerra. Allà hem vist la indicació de Tubert, una casa de turisme rural que era en el camí d’on anàvem. Els primers tres o quatre km. la pista encimentada perd alçada considerablement per això està amb aquest tipus de terra, un cop hem perdut alçada hem seguit per una pista de terra en força bon estat que ens ha portat fins a la casa rural on hem deixat el cotxe.
Hem agafat motxilles i bastons i camí enllà, hem trobat uns cartell que posàvem al Bolòs i ben aviat les marques blanques i grogues del PR 186, la pista transcorre pel costat de la riera de Bolòs i en molts indrets el soroll de l’aigua ens acompanya. A voltes passes per trams de camí on el sol es fa notar i a estones per llocs ben obacs on el terra estava ben empapat d’aigua.
Amb tres quarts hem fet el camí fins a l’ermita, els marrons dels roures ens han acompanyat junt amb els castanyers i els fatjos que ja estan sense fulles, les aulines mantenen la seva fulla i així el cicle anual.
Santa Maria de Bolòs és una ermita d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, i acabada amb un absis semicircular substituït actualment per una sagristia, el campanar és de planta quadrada i hem pogut veure que té una campana molt nova (haurem d’esbrinar-ne el motiu).

Santa Maria de Bolòs no és que sigui una ermita que tingui una gran panoràmica , però està en un lloc tranquil, al costat hi té una construcció de pedra d’importants proporcions que s’està rehabilitant amb una teulada a dues vessants completament nova, pot ser que sigui una casa o potser un equipament de lleure. L’ermita estava oberta i hem pogut entrar a veure-la hem observat com la sagristia ocupa l’espai de l’absis, és una llàstima doncs per fora desmereix. En les parets hi hem vist varies pintures de diferents estils i significats.

Hem deixat tancada la porta i hem fet el camí de retorn, mentre caminàvem hem pogut anar observant els cims que teníem al davant, el Comanegra, el Bestracà, el Bassegoda i una vista esplèndida.

Arribats al cotxe hem enfilat la pista de retorn, abans però hem vist el bestiar de Can Tubert, cavalls, porcs negres petits i grans, aviram lliure en fi una casa de pagès o de turisme rural com ella s’anuncia.

Molt a prop del Tubert hi ha l’ermita de Sant Valentí de Salarsa que nosaltres coneixíem d’haver-hi estat en una excursió a peu des de Beget, ara la teníem a quatre cents metres i no hem pogut resistir a l’encant de tornar-la a veure, és tracta d’una ermita romànica molt interessant de les més boniques que hem vist i que està en un lloc de gran bellesa, enmig d’una roureda impressionant, amb un roure catalogat.

La seva construcció està formada per una nau, amb un absis semicircular, un campanar d’espadanya amb dues obertures, té l’entrada a la façana meridional i un porxo de construcció més moderna, l’edifici és del segle XII. És gratificant per les seves proporcions.

Hem tornat a Font Rubi, pujant un desnivell de més de tres cents metres i hem fet via a Camprodon. Hem pensat que era millor dinar pel camí així ho hem fet, ens hem aturat a “Cala Gracieta” un restaurant just entrant a la Vall de Bianya.

Hem dinat correcte amb un menú de 8 Euros, una truita de verdures, conill a la planxa, amb l’amanida com és preceptiu, els postres i cafè.

Sortint hem fet cap a Banyoles

Dimarts 4 de desembre de 2007

A Millars i Sant Feliu d'Amunt a la Catalunya Nord

2008-08-12T10:27:00.000-07:00

La sortida d’aquest dimarts a estat a la Catalunya Nord. Hem anat a conèixer el poble de Millars, Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall a la comarca del Roselló, comarca que hem visitat poc últimament.

A fi de guanyar temps l’anada l’hem fet per l’autopista, hem sortit a Perpinyà Sud i hem agafat l’autovia que va a Prades, desprès del poble de Soler hem deixat l’autovia i en un tres i no res hem estat a Millars

Millars és una vila que s’estén a banda i banda del riu Tec. Administrativament és una comuna francesa capital del cantó de Millars, dins del departament francès dels Pirineus Orientals.

A l’arribar a Millars hem anat a l’ajuntament a buscar informació, la casa de la vila està situada en un edifici que havia sigut una Masia ben estant de la Senyoria de Millars. L’han habilitat com a oficines, centre d’atenció medica, policia etc., està equipada amb molt gust i amb molta gràcia. Ens han dit que la informació turística la trobaríem a l’Oficina d’Iniciatives Turístiques, davant de l’església de Santa Eulàlia.

Ho hem trobat molt fàcil, Millars es un poble petit de 3700 ha. l’oficina estava tancada , avui dimarts els funcionaris francesos feien vaga. Mala sort.

Hem fet una volta pels voltants de l’església que també era tancada, és un edifici que es va construir el segle XV, i conserva alguns elements de la seva estructura romànica inicial com el campanar i el portal sud, és classificada com a Monument Històric de l’estat francès. El campanar, peça arquitectural de gran interès, es del segle XII i s’aixeca a 27 m. d’altura.

Malgrat hem trobat l’oficina i l’església tancada, a Millars hi havia mercat, unes quantes parades alegraven la plaça. Hem comprat unes carxofes i hem anat a veure un vell molí d’oli que sabíem que existia per una visita a una explotació que havíem fet a prop de Cabestany i que ens havien dit que el molí era a Millars. Estava obert, hem visitat la botiga i el molí, la persona que estava a càrrec de la instal·lació en ha posat un vídeo que explicava el procés d’extracció de l’oli.

Una eina que fa possible entendre millor tot el procés que fa l’oliva. Sortint, ja hem fet via cap a Sant Feliu d’Amunt, és una petita vila de 654 h. que té una església romànica que va ser la seu d’un convent d’agustins entre els segles XII i XVI

Sant Feliu és molt proper a Millars i pertany a la mateixa comuna. Hem aparcat hem anat a conèixer l’església, malauradament a França a partir de les 12 ja tot esta tancat o en vies de tancar-se, de migdia a les dues queda tot desert.

Hem anat a veure l’església per fora, el campanar se’ns mostra com una torre feudal, el portal és en marbre blanc amb betes blaves a diferencia del de Millars que era de color de rosa com el marbre de Ceret. l’entorn de l’església continua tenint un aire entre feudal i medieval amb cases ben arreglades i un entorn molt polit i net.

Hem començat a pensar en el dinar, a Millars no hem vist res i a Sant Feliu d’Amunt tampoc, hem decidit tirar avall i veure si a Sant Feliu d’Avall trobàvem alguna cosa, hem preguntat i ens han dit que hi havia oberta una pizzeria al costat de l’escola d’infants. Hi hem anat, és un lloc que fan pizzes i tenen un parell de taules, però ni plats ni coberts ni vi ni res d’alcohol. A França pel fet que un establiment estigui a menys de 50 metres d’una escola està prohibida la venda de begudes alcohòliques. Un desastre total, l’aigua ha sigut l’única solució.

Mentre ens acabàvem la pizza, que estava molt bona, hem anat veien com entraven els nens a l’escola, eren infants de 3 a 5 anys aprox. i que entren a les dues.

Sortint ja hem enfilat el camí cap a casa on hem arribat sobre les quatre.

Dimarts 20 de novembre de 07

A Santa Mª de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles

2008-08-12T09:48:00.000-07:00

Aquest dimarts ens hem quedat molt a prop de Banyoles, Hem anat a la població de Mieres per conèixer les esglésies de Santa Maria de Freixe i Sant Andreu de Ruitlles.

Hem sortit cap a Mieres, on hem trobat l’ajuntament que estava tancat però una persona que treballa en el servei de neteja ens ha orientat molt bé doncs coneix cadascun dels llocs on nosaltres volíem anar. Ens ha indicat el camí i cap problema, és el mateix camí o pista que et porta a Santa Maria de Finestres, els primers km. són asfaltats i es passa ben aviat a una pista de terra en força bon estat.

Santa Maria de Freixe

Nosaltres hem deixat en un encreuament el cotxe i hem fet dos km. a peu, hem quedat sorpresos de l’ermita del tot rehabilitada i en un indret molt agradable amb una panoràmica de les muntanyes més properes de la Garrotxa, des d’aquí es veu Santa Maria de Finestres amb el cim del Puigsallança, i tota la serralada de Finestres, l’ermit queda envoltada per uns prats escalonats i al costat de l’església hi ha les restes d’un petit cementiri. La carecteriques que la diferencien d’altres ermites és que sembla que havia tingut la porta d’entrada pel mig del absis com es pot veure en les fotografies.

Actualment la porta es troba a ponent i s’ha tancat l’antiga. L’edifici és de una sola nau amb volta de canó rectangular, amb absis, la porta té sobre seu una finestra en forma de creu i el campanar amb dos ulls i teulada que s’aixeca en un costat de l’església.

En el camí hem trobat les voreres com si hagués passat una maquina excavadora, tot molt remenat, amb un clots fondos i tot molt destrossat, sembla ser que son seglars que oloren les tòfones, ja que en aquest indret hi ha moltes alzines i sembla que deu ser un lloc que se'n n’hi fan, en altres ocasions ho havíem observat però mai d’aquesta magnitud.

Hem desfet el camí i un cop al cotxe hem seguit fins a saludar la Dama de la Garrotxa, una obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona del qual n’esdevingué director; també ho fou del Servei d’Excavacions de la Diputació i del de Monuments. Al costat de l’estàtua s’hi troba el poblat o talaia Ibèric de la Palomera, poblat on hem vist com s’hi feia una actuació per a consolidar les parets de pedra seca que s’anaven desmoronants’hi.

Hem refet el camí amb el cotxe cap a Mieres a fi d’anar a conèixer l’ermita de Sant Andreu de Ruitlles. La persona que ens ha indicat com anar a Santa Maria de Freixe, ens ha posat en antecedents de la situació d’aquesta ermita, ens ha comentat que uns alemanys havien comprar la finca i s’havien apropiat de l’ermita i que si ells eren a la finca no deixaven entrar.

Nosaltres hi hem anat, hem arribat a la finca, Prohibit el pas, finca particular, entrem....atenció gossos perillosos, seguim, per el soroll d’una serra sabem que hi ha gent que fa feina, seguim veiem una senyora amb una jaqueta de la Navy portant un carretó i es para. Ens diu que volem..? li diem que volem visitar l’ermita, no ens hi posa cap pega ens senyala el camí ens hi arribem, fem unes fotos i ens acomiadem de la senyora.

Val a dir que l’ermita no és res de l’altre món, malgrat se la considera del romànic ha de haver estat molt modificada. Hem buscat informació d’aquesta ermita i no n'hem trobat.

En acabar en retornat a Mieres on hem dinat al Puigsallança, un lloc que ja coneixem d’altres ocasions que hem estat per aquestes rodalies, es un menú de 8,50 amb cafè i tres plats, molt bé.

Dimarts, 13 de novembre de 2007

Sant Pere dels Vilars i la Mare de Déu del Fau

2008-08-12T09:21:00.000-07:00

La sortida d’aquesta setmana a estat a l’alta Garrotxa de l’Empordà, l’objectiu era conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Fau que queda encara dins el PEIN de l’Alta Garrotxa el seu poble més proper és Maçanet de Cabrenys.

En aquesta anada a Maçanet hem optat per no anar a trobar la N-2, hem anat per Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Cistella, Boadella d’Empordà, Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Sant Pere dels Vilars

Passada la vila de Maçanet surt una carretera asfaltada que en arribar al veïnat d’Oliveda es converteix en una pista de terra que ens ha portat fins el veïnat dels Vilars. S’ha de anar en compte perquè Sant Pere dels Vilars només ho indica una vegada al començament d’aquesta carretera, desprès s’ha de seguir la direcció “La Granja” que és una casa rural que hi ha al costat de l’ermita. Aquí hem deixat el cotxe i hem anat a visitar l’ermita de Sant Pere dels Vilars que queda a peu de pista i davant d’una masia molt ben conservada que és el restaurant “Can Granja”

“Sant Pere dels Vilars és una esglesiola d'una nau amb absis trapezoïdal. L'absis correspon al període pre-romànic (s. VIII-IX); mentre la nau, notablement descentrada respecte a la capçalera, és d'època més tardana. La volta de la capçalera pre-romànica dels Vilars és quelcom ultrapassada. L'arc triomfal té la mateixa forma. És sostingut per pilars rectangulars i posseeix impostes en secció de bisell. Les dovelles són ben tallades; en els pilars o muntants hi ha carreus ben tallats. En el mur de llevant i en el de migdia d'aquest absis hi han sengles finestres de doble biaix; llurs arcs, de mig punt, són fets amb petites lloses”.

Bosc de castanyers

Hem deixat l’ermita, descuidada i en força mal estat i hem anat a buscar els estris per fer via cap al Santuari de la Mare de Déu del Fau, entre tant ha sortit una parella del casal del restaurant i ens han dit que ara era tancat, ens han indicat el camí a seguir per anar al Santuari. Aquest surt a la dreta desprès de la tanca del restaurant, està senyalitzat en marques grogues.

Els primers vint minuts de caminar transcorren per un torrent ple de castanyers que les seves fulles formen una catifa i et dificultant seguir el camí, fins a gruixos de 40 centímetres omplen la torrentera del sender, et cal anar buscant les parts altes del corriol per avançar amb més rapidesa. Malgrat que el camí està marcat amb marques grogues el camí entra i surt d’un corriol per entrar a un tros de pista, un altre corriol i axis fins que es troba una pista prou ample que et mena fins el darrer sender que et porta al Coll de Fau a 930 metres, des d’aquest coll cal agafar un camí a l’esquerra d’un pal de senyalització que va carenejant i s’enfila fins el Santuari.

Durant el camí hem trobat varies indicacions en forma de banderoles però en cap d’elles indicava el Santuari del Fau. En aquesta ocasió portàvem el mapa i desprès de varies interpretacions del mateix hem arribat a l’objectiu Cal afegir que algun error ens ha portat a veure l’altre vessant del coll de Fau i ens ha permès de gaudir d’una vista excel·lent on el Bassegoda es veia imponent i diferent de la visió que en tenim des de el Pla de l’Estany.

Aquest santuari és anomenat popularment de la “Mare de Déu de les Formigues” i, també “de les Alades”, perquè hom assegura que un dia de la Mare de Déu de setembre hi moriren milers de formigues voladores.

Santuari de la Mare de Déu del Fau

El santuari, situat al capdamunt de la serra del Fau, és un edifici d’origen romànic refet el segle XV i molt modificat posteriorment. D’estil primitiu, només en conserva part dels murs, decorats amb un fris, i la nau que és cobert per una volta de canó cintrada amb canya.

El 8 de setembre festivitat de la Mare de Déu, s’hi feia el “ballet del buquet i cornet”, anomenat així perquè els dansaires regalaven a les seves parelles un buquet o ramallet de flors i un cornet o paperina de confits.

La baixada ha estat molt més ràpida, primer per la baixada ja que al pujar hem fet un desnivell de més de 400 metres i desprès perquè el camí ja ens era conegut, a la pujada ja havíem fet les fotos, i havíem descobert el contrallums de la tardor amb els castanyers, en fi una delícia de paisatge en aquesta època de l’any, en total hem caminat a prop de tres hores.

Hem arribat a Maçanet a ¼ de 4 però a la Fonda ”la Quadra” encara ens han donat dinar. Ja els coneixem i segueix tot molt correcte, més tard de les cinc arribàvem a Banyoles

Banyoles 8 de novembre de 2007

Hem pujat al Santuari del Món

2008-08-12T02:32:00.000-07:00

Avui hem pujat al Santuari del Mont des de la masia de Falgars

Aquest dimarts hem anat al poble de Cabanelles, per enfilar Cap a Sant Martí de Sesserres, seguir fins a la Masia de Falgars i allà iniciar l’ascensió al Mont, on cal pujar un desnivell de 442 metres i una hora i mitja de caminar.Hem entrat a la vila de Cabanelles on hem anat a conèixer un edifici que devia haver sigut un castell i veure l’església de Santa Coloma de Cabanelles

Santa Coloma de Cabanelles

L’església consta d’una sola nau, capçada a l’est per un absis de planta semicircular que s’obre directament a la nau, coberta amb una volta de canó. La porta, situada al mur sud, prop de la cantonada amb la façana oest, consta de quatre
arquivoltes en gradació, llises i sense decoració, amb llinda i timpà. Dues finestres de doble esqueixada, estretes i allargades, s’obren també em aquesta mateixa façana. Hi ha dues finestres més a l’absis, i l’ull de bou de la façana oest devia ser originàriament una altre finestra. Als batents de la porta podem admirar un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica
Hem deixat al petit poble que té com agregats, els pobles d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires i les seves esglésies corresponents algunes romàniques com la que anem a veure ara la de Sant Martí Sesserres.

Hem deixat el cotxe davant d’unes senyals que anunciaven l’ermita a 600 metres. Amb pas decidit hem arribat a l’ermita on un pagès molt simpàtic estava tallant l’herba del lloc, es el Masover d’una gran masia. Can Puig i a vegades fa feines per l’ajuntament de Cabanelles i avui estava netejant els voltants de l’ermita.
L’església es pot datar de la segona meitat del segle XII, Consta d’una nau única coberta per una volta de canó i capçada a l’est per un absis semicircular, coberta per una volta ametllada. Al mur sud hi ha tres esveltes finestres de doble esqueixada i damunt la porta, a la façana oest, s’obre un ull de bou que a l’origen era una finestra. L’element més interessant és la porta d’entrada, senzilla i sense ornamentació escultòrica. Partint de la superfície del mur, quatre arcs adovellats formen l’obertura de la porta, que té un llinda monolítica llisa amb una petita cornisa d’on arrenquen els arcs. Té un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal que fou aixecat posteriorment.
Hem fet unes fotografies,hem vist varies creus al terra de persones que foren enterrades anys passats en aquest indret. Avui el cementiri és a Cabanelles, ens hem acomiadat del pagès i cap a Falgars.

Església del Santuari

Arribats en un revolt abans de la masia, ja anuncia el camí per pujar al Mont, allà hem deixat el cotxe i hem agafat els bastons, motxilles i amunt. El primer tros uns dos km. son una pista que puja lleugerament i que fa de molt bon anar, aviat hem trobat una drecera que t’estalvia un tros de pista, un altre tros de pista i ja comença un corriol molt ben marcat i molt fressat que pujant, pujant et va apropant al Mont que és veu allà dalt.
Va pujant però segurament que el haver fet l’escalfament en els dos primers km. ha estat tot molt més suportable.
Finalment hem arribat al cim. Molt bé, hi hem arribat al mateix temps que vuit o deu ciclistes alemanys que també estaven molt contents. Un gran compressor que fa molta fressa a cridat la nostra atenció ens hi hem apropar i ens han dit que estan fent un pou per trobar aigua, és una empresa de Banyoles i ens ha comentat que ja estan a 254 metres i per ara res. Que hi hagi sort...

Ja som a dalt a la Mare de Déu del Mont, és la primera vegada que hi arribem a peu, la setmana que la Carme fa 70 anys. que per molt anys pugui seguir fent aquests camins del nostre País
Llegim..
L’edifici és una construcció que exemplifica bastant la persistència de formes romàniques en un moment en que el gòtic ja estava del tot desenvolupat. Tenia una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, el qual va ser enderrocat, però encara en queden vestigis dins l’hostatgeria. La porta s’obre a la façana oest; com és habitual té tres arcs en gradació, llinda i un timpà que conserva part de l’antiga decoració esculpida

Masia de Falgars

Hem fet una visita a l’església, una visita a la cambra on Mn. Cinto diuen que va escriure el Canigó i hem tingut la sort que el restaurant de l’hostatgeria esta obert i hem pogut dinar. Molt bé molt correcte, no hi ha menú però no és excessivament car, esta molt bé i molt bo.
En acabar, hem tingut de desfer el camí del matí que amb una hora i quart hem arribat a Falgars una masia enorme que n’hem deixat constància amb unes fotografies
Dimarts 15 d’abril de 08

Viatge amb Globus

2007-08-01T07:41:00.000-07:00

L’excursió o sortida d’aquesta setmana ha estat molt diferent, hem volat en globus per sobre la Garrotxa. Desprès de tantes excursions per entre camins, corriols, senders i pistes avui ho hem fet sense gaire esforç des de l’aire.
Hem sortit molt aviat de Banyoles doncs cal aprofitar les primeres hores del dia per volar, sembla ser que més tard s’escalfa la terra i és més difícil aixecar el vol. A dos quarts de vuit ja érem davant de Can Xel, en la carretera de Banyoles a Olot per Santa Pau. En aquest indret hi en un prat que hi ha un prat gran on desplegaven la tela del globus i comencen a injectar-hi aire mitjançant uns grossos ventiladors, quan agafat la forma i esta tot ple d’aire, si tramet aire calent i el globus comença a posar-se dret fins que queda a punt d’enlairar-se.
En aquest moment hem pujat a la cistella mitjançant uns forats al costat que et permeten posar el peus i accedir a dins d’un petit departament, en el que hem volat nosaltres, disposa de quatre espais per dues persones més un espai per el pilot.
El Globus comença a guanyar alçada a través d’insuflar-hi aire calent mitjançant uns cremadors que llencen escalfor, la temperatura a dins de la tela del globus esta prop dels 80 graus. Una vegada enlairat el pilot manté més o menys la mateixa alçada 500/600 metres, la direcció be donada per les corrents del vent, el pilot pot intentar pujar i baixar a fi de trobar noves vies d’aire. Si que pot fer el pilot és que el globus giri sobre si mateix, d’aquesta manera tots els passatger tenen l’oportunitat de veure els diferents llocs.
Ja som amunt, ja veiem la Fageda d’en Jordà, el Centre La Fageda on fan els iogurts, Can Xel, les Masies del voltant de Can Xel, Sant Miquel Sacot, el volcà de Santa Margarita, el del Croscat. A partir d’aquí el pilot et fa adonar dels diferents indrets que s’albiren, el Pedraforca, la serralada del Pirineus, el Montgrí, el mar, es fantàstic.

El pilot esta connectat sempre amb un col·laborador que resta a terra i que va seguint les evolucions del Globus per ser en el lloc quan aterrissis. També està en contacte amb la torre de control de l’aeroport de Girona per a qualsevol eventualitat.
El Globus ha anat agafant la direcció de la Vall d’en Bas, hem vist Sant Privat d’en Bas i el final de la vall que entra fins el Salt de Sallent, hem vist la vall que entre fins a Joanetes i que es d’on sortirà el túnel de Bracons. Hem vist el nou túnel de Sant Esteve d’en Bas, Hem retratat l’Església de Sant Esteve i la casa del Toni Almirall, hem anat veient la pista de BTT que va fent via per la vall, els Plans de Falgars amb l’Ermita de Sant Miquel, El Puigsacalm i el Cabrerès, els camps sembrats de colza que li donen un color molt diferent dels altres prats, els marró dels camps, cap d’igual. Una meravella, la Vall d’en Bas, un espectacle des d’aquesta alçada.
Durant el trajecte et serveixen coca ensucrada i cava, cosa que s’agraeix, doncs entre una cosa i l’altre estàs sense esmorzar, el temps de vol és d’una hora i mitja i en aquest cas és obvi, passa volant.
I ha on s’aterrarà?,.... doncs a on pot, nosaltres dins d’una finca en un camí entre plantacions de colze i arbres fruiters. Els propietaris queden sorpresos de veure un artefacte aterran en aquell indret. Ha sortit la mestressa de la casa i el seu marit i hem vist que s’ho han agafat bé.
Els que hem volat, els homes, ajudem a plegar el globus que comporta una bona estona el servei de terra va amb una camioneta i un remolc, amb la col·laboració de tots plegats es carrega la cistella i el globus que hem aplegat dins d’una bossa. Tot al remolc i junts cap a buscar els cotxes que teníem davant de Can Xel. El vol no ha acabat, ara hem anat cap el restaurant del càmping “La Fageda” on no hi ha faltat un pa amb tomàquet , embotits, els que vulguis, i a continuació mongetes de Santa Pau i botifarra, bon porró de vi i vinga no ve d’una estona.
Com que avui és Sant Jordi han tingut el detall de regalar una rosa a les dones i finalment ens han donat un diploma acreditant que hem volat amb el “Vol de Coloms”.
Una experiència original que no pensàvem poder fer, però que s’ha realitzat gràcies al aniversari de la Carme.Ben segur que ho anirem recordant en les nostres sortides dels dimarts.

Hem pujat al Bassegoda

2007-08-01T07:15:00.000-07:00

Avui finalment hem assolit el cim del Bassegoda (1373 metres). Aprofitant les vacances de setmana Santa hem reforçar la sortida amb l’Oriol, en Francesc i l’Emma que amb sàvia paciència ens han acompanyat fins el cim.
Hem sortit tots cinc amb el cotxe direcció Albanyà des d’on hem començat l’aproximació per la pista que porta també a l’Hostal de la Muga, pocs metres més endavant es deixa aquesta pista i se segueix cap a l’esquerra cap al coll de Faja, allà hem seguit direcció al Bassegoda, i hem passat per l’aparcament on deixàrem el cotxe quan vàrem anar a San Martí de Corsavell. Hem deixat enrera la Masia de can Nou i el trencall de la dreta que ens portaria a Sant Miquel de Bassegoda i a la Masia de Can Sala. A les onze i poc érem al coll de Principi on hem deixat el cotxe, hem agafat els estris i hem seguit fins el Pla de la Bateria on comença el camí en serio.
Abans però hem gaudit del panorama que des d’aquest indret ja és pot veure. El Canigó com a principal protagonista, el Puig Neulos, el Moixer, i tota la serralada del Pirineu encapçalat pel Costabona. Per veure l’altre vessant ens calia arribar a dalt.
A poc a poc hem anat pujant, és una forta pendent fins que quedes situat sota el gran rocam, sembla que li deien la torre de l’homenatge..? on hem fet una aturada per reorganitzar-nos, ja comencem a parlar del llibre de la Punyalada, era aqui o era dalt on diu aquelles paraules.
Tornem-ho a llegir...
Dalt del puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blanísima herba i sòlid respatller de pedra, on algún temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses, per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ença, el pic de Tossa; i més ença encara, Lliurona, rònega i perduda entre els alzinar.... sembla que ha de ser a dalt...
El tros del rocam és el que és més difícil de pujar, uns graons de ferro i unes clavilles fixades a la paret i unes cadenes son els llocs per on cal anar avançant, hem deixat els bastons a un costat i hem seguit grimpant fins arribar dalt. Allà hem gaudit de la satisfacció d’haver-ho aconseguit com si es tractés d’un quatre mil, ha estat extraordinari i el lloc del llibre és evident aquí dalt.
En les nostre caminades per la Garrotxa li anàvem dient al Bassegoda, “ja vindrem tranquil..?. i avui 10 d’abril, dilluns de Pasqua ho hem aconseguit.
Hem fet les fotografies que en donen fe i desprès de mirar d’endevinar pics i serralades hem refet el camí, hem constatat que és més difícil la baixada del rocam que la pujada, el pujar vas mirant amunt i vas veient on poses els peus, el baixar vas més a les palpentes.
Avui sí que hem anat trobant gent que pujava o baixava del Bassegoda, fins i tot motos i Quads fins el Pla de la Bateria. Nosaltres havíem deixat el cotxe al coll de Principi des de’n hem continuat fins a Lliurona. Ja havíem constatat que degut a l’hora que era seria difícil dinar a Albanyà.
A Lliurona hem fet un volta pel poble, visita obligada l’Església de Sant Andreu que sembla que l’estan sanejant doncs hi ha bastides posades a banda i banda. Hem anat fins a la font, el cementiri i tornar a veure l’Hostal del Arç. Hem refet el camí fins el cotxe, hem menjat coses que portàvem i hem decidit tornar en direcció a Beuda en lloc de per Albanyà. Ara ens resta tornar un dia per conèixer Sant Miquel de Bassegoda i Sant Joan de Bossols. Seria interessant fer-ho per la vall del Riu, hauríem completat quasi tots les pistes . Entre les cinc i les sis hem arribat a Banyoles.

2007-07-29T11:27:00.000-07:00

"Ruta de les 10 Ermites"

Aquest dimarts hem tornat a la comarca de la Selva, hem anat a conèixer dues de les 10 ermites que configuren l’enfilall de la “Ruta de les 10 ermites”. Avui hem anat al Castell i Església d’Argimon per fer l’excursió des d’aquest indret fins el Santuari de Sant Pere Cercada.
Situats a Riudarenes hem seguit cap al llogarret de l’Esparra, on s’agafa una pista que en tres km. i amb força sots i roderes puges fins al castell i església d’Argimon.
Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
L’ArgimonHem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.
L’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.

Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Al sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles.

Dimarts 27 de març e 07

D'Argimon a Sant Pere Cercada

2007-07-29T11:06:00.000-07:00

Ruta de les 10 Ermites

Des de la plana ja veus el Santuari que sobre l’espadat sobresurt esveltament. Un cop a dalt te n’adones de la gran vista que és pot gaudir si el dia no està tapat com avui. Malgrat tot hem albirat el mar, hem reconegut la serralada del Montseny, el Montgrí, la plana de l’Empordà i les muntanyes de la Serra de l’Albera.
El que queda del conjunt arquitectònic està molt ben conservat i molt ben tancat i protegit, en l’indret es pot gaudir de dos grans miradors des del superior la vista es de 360º, i la seva alçada, 450 metres, permet tenir una panoràmica privilegiada. L’església havia estat la capella del castell del mateix nom, documentat ja el 1106. Era una possessió dels Cabrera i fou destruït a finals del segle XIV, en resta la capella i restes dels murs.
Hem agafat els estris de marxa i hem seguit les indicacions per anar a Sant Pere Cercada, ens anem acostumant a que en aquestes ermites de la Selva comences baixant i acabes pujant i al refer el camí torners a fer el mateix. El camí està molt ben senyalitzat i et pots despreocupar d’aquest tema i invertir el temps en gaudir de la natura que en aquest
moment és una explosió, tot reneix, tot floreix, és una meravella. En aquest recorregut predominava el bruc florit, extraordinari, també farigola i romaní i molts arboços, la ginesta que hem vist, la varietat ginestell està en plena florida, de comú també se'n comença a veure de florida.
Hem caminat per uns camins molt aptes i fressats amb algunes fonts que malgrat la sequera encara ragen, deu ser, perquè la Selva és la comarca de l’aigua, després de traspassar un parell de rieres i de pujar hem arribat a Sant Pere de Cercada.

Sant Pere de CercadaL’edifici s’aixeca damunt d’un Puig situat al mig d’una vall tancada, d’aquí el nom de “cercada”, envoltat pels torrents de l’Esparra i de Sant Pere. El església és un magnífic exemplar de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. Presenta una planta de creu llatina , un gran cimbori octogonal, un gran absis i dues absidioles en gradació amb sengles capitells esculpits. El campanar és d’espadanya. Sant Pere havia estat un monestir canonical agustinià, fundat el 1136 i que subsistí fins el 1592. Es pot dir que és el monument més remarcable i ben conservat de la comarca.
Sant Pere no gaudeix d’una gran vista però sí d’un entorn net i polit, a 25 metres hi ha una masia que possiblement fou la rectoria també molt ben arranjada. Haviam, és un lloc que quant hi arribes dius: Carai noi, això és molt interessant, ha valgut la pena venir. és una llàstima no poder visitar l’interior, però l’exterior ja és prou gratificant.
Se’ns està fent tard. Hem començat a caminar a ¼ de 12 i hem estat 2 hores fins arribar aquí, ens cal tornar en pas lleuger sinó no dinarem.
Tot menjant fruits secs i caminant amb pas ferm hem fet la tornada en una hora i mitja. En total 3 hores i mitjà de camí. Quan hem agafat el cotxe ja eren ¾ de 3. Hem baixat cap a l’Esparra i cap a Riudarenes on al restaurant “La Brasa” encara ens han donat dinar.
És d’agrair l’esforç que fa el gremi per donar aquest servei , malgrat l’hora ¼ de 4.
A la Brasa no fan menú i per tant hem escollit, una amanida i verdures a la planxa , peus de porc i ànec rostit, ens ha costat una mica més car que altres dimarts. Cal fer notar un bon servei i tot molt ben elaborat i agrair-los que ens en donguessin.
Pati de davant de la RectoriaAl sortir ja era mitjà tarda i hem seguit cap a Banyoles..Dimarts 27 de març e 07

Santa Maria de Castellar i Sant Joan de la Font

2007-07-29T09:42:00.000-07:00

Avui hem anat a conèixer Santa Maria de Castellar, sobre Sant Joan les Fonts, és una de les ermites pendent per completar l’enfilall d’esglésies de la Vall de Bianya i de la vall del Bac que tenim pendents, ara només ens queda per conèixer Sant Andreu de Socarrats a prop de Llocalou.
La sortida d’avui ha coincidit amb la vigília de la Primavera, però ha coincidit amb un dia de rigorós hivern. A l’arribar a l’ermita hem tingut una pluja de neu i aigua, més neu que aigua.
Santa Maria de Castellar és una ermita del segle XI, l’església esta paret per paret amb la rectoria, avui convertida en un allotjament rural, han rehabilitat la rectoria i a més és l’habitatge de la parella que ho porta, és un apartament per un màxim de 6 persones.
La vall de Castellar és a 6 km. de Sant Joan les Fonts, aquesta vall forma part de l’espai protegit de l’Alta Garrotxa i la construcció es troba a 650 metres, des de aquest indret es veu el Canigó i en dies clars fins hi tot el mar (avui no hem vist res).
La Mestressa de la Casa, que havia sigut la Rectoria ens ha facilitat la informació, és d’agrair trobar una persona per aquests indrets tant ben documentada. Ens ha comentat que seguin la pista per la que hem arribat aniríem a parar prop de la masia de Colldecarrera a la vall del Bac. Ella és natural d’Holanda, parla força bé el castellà i forces paraules en català, el seu marit procedeix de Tenerife però des dels 10 anys que va venir a viure a Olot. Cal tenir un esperit aventurer per viure en un lloc tant solitari.
Hem refet el camí i ens hem arribar fins a Riudaura doncs volíem anar a conèixer Sant Joan de la Font. A Riudaura hem seguit les indicacions del llibre “Santuaris de la Garrotxa”. Hem pujat amb el cotxe fins a un indret que els veïns de la comarca l’anomena “El Petroli” i és que anys enrera s’hi portaren a terme unes prospeccions per extraure’n, sense èxit, aquest carburant. Encara s’hi veuen restes del treballs realitzats en el lloc.
Com que seguia caient aigua i neu hem seguit amunt amb el cotxe i hem pogut arribar fins al Santuari. Es tracta d’una gran casa on hi ha L’Església, els allotjaments, i les cavallerisses, en fi molt gran. També hi ha una font ben feta i que raja de ben segur a l’estiu sota els corpulents arbres que l’envolten ha de ser un plaer passar-hi una llarga estona.
Per Sant Joan s’hi celebra l’aplec coincidint amb la festa del Sant, hem recollit una estrofa dels goigs del Santuari:
“Als devots consoleu,
de Riudaura en la capella,
La Font de Sant Joan
i d’una font prop d’ella
amb salut els regaleu,
els sospirs oïu piadós,
que l’afligit cor us envia”
Ara ha sortit el sol, ara plou, ara neva, ens hem posat d’acord en que era millor cercar un lloc per dinar, marxem de Sant Joan , passem de llarg de Riudaura i prenem la carretera que ens porta al començament de la Vall d’en Bas, no havíem entrat mai per aquest indret, per la Pinya, hem descobert una perspectiva diferent de la vall. Ho veus des de una altre lloc, i molt millor perspectiva.
Tot i el temps encara ens hem arribat a Sant Joan dels Balbs que en venia de pas. L’Església de Sant Joan dels Balbs pertany al municipi de la Pinya, és d’origen romànic i esmentada ja el 958, fou cedida pels comtes de Besalú el 977 a la col·legiata de Santa Maria de Besalú. és una ermita molt bonica i en un paratge molt agradable.

En fi que hem descobert tres nous llocs i se’ns ha fet l’hora de dinar, fet que hem resolt al restaurant Verntallat que l’ Agrobotiga té al bell mig de la Vall d’en Bas.
Agradable l’escalfor i el servei del local. No hi havia menú però els preus eren força ajustats, unes amanides i unes mongetes de la vall amb botifarra del perol, perfecte, tot plegat 22,- Euros amb cafè inclòs. A l‘acabar hem sortit cap a Banyoles.
Dimarts 20 de març de 07

De Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d'Entreperes

2007-07-28T08:35:00.000-07:00

Aquest dimarts hem tornat a l’Alta Garrotxa, hem fet l’excursió de Sant Andreu de Gitarriu a Sant Grau d’Entreperes, un indret pendent del maig de l’any passat que només arribàrem fins a Sant Andreu.
Avui a diferència de l’altra vegada que vàrem pujar a peu des de Sadernes hem fet amb cotxe fins el Serradell i això ha facilitat les coses.

En la sortida d’avui ens acompanyava la Montserrat i hem aprofitat per anar fins a Sant Andreu de Gitarriu perquè ho coneixes, hem tingut la gran sort de que feia un dia esplèndid, clar, sense núvols amb una lluminositat inusual.
A l’ermita hem trobat un motorista que ens a passat quan pujàvem, hem fet conversa fins el punt que ens ha descrit cadascuna de les muntanyes que teníem al davant, com hem dit abans el dia ho permetia, allà hi tenim el Bestracà, a sota a l’esquerra Oix, a sota a l’esquerrà Beget, aquí davant el Montpetit i el Montmajor, allà a l’esquerra la serralada del Puigsacalm amb el tall de Cabrera i més enllà el Far.

El Comanegra i el Puig de les Bruixes i al darrera el Talló i aquella petita cresta que es veu és el Taga. Esplèndid quina il·lusió com hem fruit. Moltes gràcies senyor d’Olot.
Finalment després de la lliçó hem agafat bastons i estris i cap a Sant Grau d’Entreperes , una pista molt agradable que entre mig de boixos i alzines ens ha portat fins a l’Església. Ha sigut una hora de passeig doncs el camí feia baixada i així tothom s’hi veu amb cor.
En la documentació de la sortida hem llegit que Sant Grau és una Església petita però és força més gran que Sant Andreu, també hem llegit que el Patronatge de Sant Grau era el més popular de l’Alta Garrotxa pel fet de protegir el bestiar boví. Els bous i les vaques eren la tracció i la força de sang que movia la feina i el proveïment de llet d’aquell temps, per això els pagesos encomanaven els seus animals banyuts al sant perquè els protegís de malalties i desgràcies. Sembla que aquest indret tingué una certa importància durant les guerres remences.
A nosaltres ens ha semblat que l’ Església és força gran, amb un gran cancell com és pot veure en la fotografia, i que en algun moment determinat fou ampliada com hem pogut veure en els murs de l’edifici.
L’Església queda al costat d’una important casa que es veu habitada, malgrat no hi hem vist ningú. La persona que hem trobat a dalt a Sant Andreu ens ha dit que podrien ser neo-rurals forasters.
Hem fet el camí de tornada amb pas lleuger i malgrat la pujada en una hora hem tornat a arribar al Serradell. Al Serradell hi ha una gran Masia, que en aquest moment estan rehabilitant i que ens va fer molta il·lusió que fos eixís. La darrera vegada que hi vàrem ser feia pena veure com s’enrunava. Hem parlat amb els treballadors i ens han dit que la podíem visitar.
En lloc de tornar cap a Sadernes hem seguit en direcció al coll de Faja, hem trobat l’encreuament on seguint cap a l’esquerra passaríem per una gran masia que s’anomena El Polí i aniríem també cap a Menera, el coll de Teies des de’on podríem anar a Bassegoda o a Lliurona. Cap a la dreta, que ha estat la nostra opció, hem passat per una masia que es diu L’Orri, per Sant Miquel de Monteia per arribar finalment a Sales de Lierca. És més llarg que per Sadernes però la pista està en molt millor estat.
Avui teníem fotògrafArribats a Sales hem decidit veure si trobàvem dinar a Tortellà, hem fet una petita descoberta i hem anat a para al restaurant Cala Seca. Molt bé, servei, plats i fins hi tot el preu.
Hem llegit que Sales de Lierca havia tingut 39 habitants amb 5 veïnats de masies: Sales de Lierca, Sadernes, Gitarriu, Entreperes i Monteia.
Al sortir de dinar ja hem enfilat el camí direcció Banyoles.

La Dama i la ConvidadaDimarts 13 de març de 07

De Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors

2007-07-28T08:10:00.000-07:00

"Ruta de les 10 ermites"

Aquest dimarts hem anat a la comarca de l’aigua, a la Selva, a conèixer un nou recorregut de la ruta de les 10 ermites, concretament de Sant Miquel de Cladells a Santa Margarita de Vallors.
A l’eix la C-25 hi ha una sortida especifica que posa Sant Miquel de Cladells.

Sant Miquel de Cladells queda entre Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm i forma un petit agrupament amb la rectoria i l’hostal, avui casa de colònies. L’Església, un edifici romànic del segle XII, té un absis amb un fris decorat amb relleus arrodonits i un campanar posterior de coberta piramidal.
L’excursió fins a Santa Margarita surt d’aquest indret, amb un cartell que assenyala la direcció i senyals blanques que t’acompanyen tot el camí. Està molt ben senyalitzat.
El camí és una pista de terra prou ampla perquè s’hi pugui anar en cotxe, almenys fins arribar sota mateix de Santa Margarita. En quasi tot el camí te’ns el soroll de l’aigua que et fa de música de fons l’hem començat a sentir quan hem baixat a la riera de Vallors. Per cert que al començar l’excursió ja fas una baixada molt forta amb un desnivell d’almenys cent cinquanta metres en mig km. pendent que l’hem tingut de pujar a la tornada.
La vegetació és molt variada i durant el transcurs del recorregut pots veure de tot, moltes alzines sureres, plantacions de plataners, molts pollancres, també força pins, eucaliptus, castanyers i roures, sembla que potser pel fet d’haver-hi aigua es planten i es tallen sovint arbres. El bruc ja està florit i se’n veu per tot arreu.
El fet de caminar per un camí ample no tens les mateixes sensacions com quan vas per estret on la natura la toques amb les mans, de totes maneres els canvis de vegetació i el soroll deliciós de l’aigua, sobre tot en el tram que vas més proper al torrent de la Vallicrossa.
Amb una hora i poc més hem arribat sota Santa Margarita, aquí comença una forta pujada fins arribar a l’ermita que està a 670 metres d’alçada, hem sortit de 450 metres i n’hem baixat aprox. 150 metres, vol dir que durant tot el camí vas pujant i el tros final amb molta pendent. Fins arribar a dalt hem trigat 35 minuts.
Santa Margarita de Vallors, es troba situada en una vessant de la serra del Pedró, en un indret emboscat i muntanyós, l’església és datada al 939 i renovada i consagrada l’any 1193. D’origen romànic del segle XII fou restaurada entre 1680 i 1743 i la darrera restauració el 1992.
Santa Margarita de VallorsUna esplanada de pins, un edifici d’una sola planta i que està en molt bon estat, un petit cementiri i l’església és el conjunt bucòlic d’aquest indret. Pels bancs i llocs on s’hi ha fet foc, dona a entendre que és un lloc força visitat i que en l’aplec s’hi ha de congregar molta gent. Totes les portes estan molt ben tancades per evitar bretolades.
Un cop refets hem fet la tornada i la mateixa baixada ens feia anar més de pressa del que volíem, el fet que el camí anés baixant no se’ns ha fet pesat fins que hem tornat a arribar a la riera. La pujada també sens ha fet feixuga. Finalment hem arribat una altra vegada a Sant Miquel on ens esperava el cotxe, en total tres hores i mitja de caminar.
Hem vist que era millor anar a Sant Hilari per si arribàvem a temps perquè ens donguessin dinar, ho hem fet per la carretera vella de Santa Coloma a Sant Hilari.
Eren tres quarts de tres quan entràvem al poble, allà mateix restaurant “La Bàscula”, cap allà s’ha dit, cap problema per l’hora ni per aparcar o sigui que bé.
Un menú a 8 Euros, amb tres plats per escollir de primer i segon, tot molt correcte i ben servit.
Hem sortit de Sant Hilari a trobar l’Eix i cap a Banyoles.
Tornarem a la Selva per conèixer aquest rosari d’ermites ja que estan totes elles enllaçades i els camins molt ben senyalitzats. De moment ja n’hem visitat tres.
Dimarts 6 de març de 07