De Calella al Far de Sant Sebastià pel camí de ronda

Aquesta setmana hem anat a Calella per fer el Camí de Ronda, entre Calella i Llafranc i pujar fins el far de Sant Sebastià. L’itinerari forma part dels Camins de Ronda de la Costa Brava.

A l’arribar a Calella hem deixat el cotxe al costat de l’ Hotel La Torre, des d’aquest indret hem començat a caminar per un dels entorns més bonics de la costa. Es pot considerar un passeig ja que es tracta de 4 km. entre l’anada i la tornada, amb un desnivell de 180 metres.

La ruta no ofereix cap dubte, perquè va seguint sempre al costat del mar fins arribar a la plaça Marinada de Llafranc, des d’on s’accedeix a les escales de Garbí, passant per davant del petit Hotel Casamar. El camí continua per tot el passeig de Gipsela seguint tota la badia de Llafranc fins al final, on és trobem les 158 escales marcades com a GR que ens porten fins el camí de pujada al far de Sant Sebastià que el fem per un carrer asfaltat ple de boniques cases i grans vistes.

Arribats a l’alçada del far hem contemplat al mirador i hem pujat fins al jaciment Ibèric i la Torre de Guarda o de guaita.

El far de Sant Sebastià
El far de Sant Sebastià està situat a 178 metres d’altitud, habitat des d’antic, com demostren les restes del poblat Ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, que es troben al mateix cim del puig. Al segle XV s’hi construí una torre de guaita i al segle XVIII, responent al creixent culte de la zona s’hi bastiren l’ermita i l’hostatgeria, que actualment s’ha convertit en un hotel de quatre estrelles. El far data de 1857 i encara avui és un dels més potents de la Mediterrània.



Jaciment Iber de Sant Sebastià de la Guarda

Torre de guaita del Jaciment

Sant Sebastià de la Guarda o Sant Sebastià de la Guaita és un poblat ibèric situat al terme municipal de Palafrugell, al Baix Empordà. S'hi accedeix des de Palafrugell a través de l'autovia que va a Llafranc i d'ací cap al far de Sant Sebastià, o per la carretera que va de Palafrugell a Tamariu. En aquest cas, s'ha d'agafar un desviament (indicat) que duu cap al cim de la muntanya de Sant Sebastià. El jaciment se situa al cim de la muntanya, a 156 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Aquesta muntanya, en entrar al mar, forma el cap de Sant Sebastià. El jaciment està datat entre els segles V a I aC, encara que en algunes excavacions s'han trobat materials del segle VI aC. Es poden veure fins a quatre cases ibèriques de dues habitacions cadascuna i que es disposen en diversos carrers, formant una superfície d'uns 300 metres quadrats. A més a més s'han descobert 15 sitges o dipòsits excavats a la roca i un forn. Possiblement aquest assentament va concloure la seva activitat amb l'arribada dels romans a Llafranc.
La torre construïda pels vols de 1440 en el cim de la muntanya de Sant Sebastià, sobre el penya-segat de Romaboira, a uns 165 m sobre el nivell del mar, era la torre principal de guaita en el sistema defensiu de Palafrugell i Mont-ras, per la seva privilegiada situació.

L’alçada de la torre és de 13’70 o 15’00 m, segons la façana, i les mides de la base són 11,55 m (E-O) i 6,25 m (N-S). Compta amb tres plantes i terrat; el gruix màxim de les parets és de 140 cm. (planta baixa) i el mínim és de 105 cm (planta segona). Els murs són arrebossats exteriorment amb cantonades escairades amb carreus granítics; interiorment són de pedra sense treballar.

Foto d'una foto de l'exposició

Hem visitat i pujat a la torre on hem pogut veure una exposició de fotografies de finals del segle XIX i del XX de Calella i Llafranc, la torre ha estat rehabilitada  i es pot accedir fins a la terrassa.

Al sortir hem fet un passeig pel jaciment iber, llegint la informació que en forma de plafons explica  els diferents aspectes de  la vida d’aquest poblat.

Entre una cosa i l’altra s’ha fet l’hora de dinar, hem baixat a Llafranc i en el passeig hem resolt aquest tema. Hem dinat davant del mar al restaurant Bellacosta.

Després de dinar ja hem fet camí cap a Banyoles.

Cornella de Conflent i Vernet-els-Banys

La sortida d’aquest dimarts ha estat a Cornellà de Conflent i Vernet-els-Banys a la Catalunya Nord.

Per arribar-hi hem anat per autopista fins ala sortida de Perpinyà Centre on hem seguit per la N-116 fins a Vilafranca de Conflent o a 5 km en direcció a Sant Martí del Canigó es troba l’església de Santa Maria.

A Cornellà de Conflent s’hi troba l’església romànica de Santa Maria que és troba situada al nucli de la població, antigament fou un monestir agustinià, convertit en l’actualitat en església parroquial.

Arribats al poble hem anat a veure-la, Al davant mateix hi ha una petita oficina de turisme on la mateixa guia ens ha venut els tiquets i ens ha acompanyat fins a l’entrada. A l’interior ens ha fet notar una sèrie de detalls que segurament ens haguessin passat desapercebuts. Ens hem quedat gratament captivats per la bellesa de la construcció, de les finestres, dels absis, de les tres talles de fusta de les Verges romàniques, d'un relleu de màrmol, de la pica baptismal, del portal d’entrada, de la Verge en el timpà de  la porta. Una església que  ens ha agradat molt

Santa Maria de Cornellà,

El primer esment de l’església és del 1018 moment en què testimonis del testament sacramental de la comtessa Gisla de Cerdanya prestaven jurament a l’altar de Santa Maria de Cornellà. El 1025 Berenguer, bisbe d’Elna, permutà la parròquia de Cornellà amb Guifré II Compte de Cerdanya, per la de Sant Martí d’Escaró. A partir d’aquest moment la parròquia de Cornellà restà en mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guillem Ramon deixava establert en el seu testament (1094) que el seu fill hereu, Guillem Jordà, hi fundés un monestir agustinià. L’any 1097 l’hereu fundava el Priorat, el dotava i el deixava sota la protecció dels seus successors.

L’església consta de tres naus capçades per un transsepte i una capçalera de cinc absis, un al centre i dos a cada banda. El conjunt correspon a dues etapes constructives, una del segle XI i l’altra del s. XII.

Un cop acabada la visita, hem fet les fotos de l’exterior i hem sortit en direcció a Vernet. Hi hem anat per una carretera local molt agradable, hem passat per la vila de Fillol i molt aviat hem arribat a Vernet pel barri antic.

Una plaça amb les banderes de França on hi estaven fent sardanes, ens hem estranyat del fet i ens hem dit quin dia som .? 14 de juliol, llavors ja ho hem entès tot. Encara hem pogut ballar la darrera sardana i la repetida amb una rodona de ben poca gent però que ens han manifestat que la seva Festa Nacional és l’onze de setembre. Ens ha semblat que no són gaires els que pensen així si ens guiem pels que ballaven la sardana.

Hem fet una visita a la part antiga del poble, les restes del castell, l’església parroquial  de Sant Sadurní de Vernet també d’origen romànic  i hem retornat a agafar el cotxe i baixar fins el centre vila. Tot estava tancat excepte bars i restaurants, menys mal. Com que feia una temperatura agradable, (Vernet està a 850 m.)hem optat per menjar-nos una bona amanida a l’exterior, d’un restaurant.

Vernet és una vila molt coneguda per les seves instal·lacions termals, hotels i establiments termals i també per la seva proximitat al Canigó.

Vernet

Vernet o Vernet dels Banys (en francès Vernet-les-Bains) és un municipi francès del departament dels Pirineus-Orientals i de la regió del Llenguadoc-Roselló. És un poble del Conflent a la Catalunya del Nord.

Vernet se situa a la dreta del riu de Cadí. Dins el terme hi ha antigues mines de ferro, abandonades, i a l'oest, vora el terme de Saorra, una mina d'espat-fluor. És un regió on es conrea molt la poma. El turisme és, però, la font de riquesa més important, atret per la proximitat del Canigó (que està dins del terme) i, sobretot, per la tradició balneària.

El nucli antic fou construït esglaonadament als vessants d'un turó, coronat per una torre de l'antic castell de Vernet i per l'església parroquial de Sant Sadurní de Vernet, d'origen romànic. La població cresqué sota el turó, vora el riu. El lloc és esmentat ja el 863. Els banys de Vernet pertanyien, almenys des del 1186, al monestir de Sant Martí del Canigó. El 1834, els banys foren comprats per dos antics comandants francesos de la guarnició de Vilafranca de Conflent, que hi bastiren l'establiment conegut després per les Termes dels Comandants. El 1846 hi va residir el virrei d'Egipte, Ibrahim Baixa. Des del 1880 esdevingué una moderna estació balneària, amb diversos hotels, un casino, un parc i nombroses vil·les. Fins la Primera Guerra Mundial fou un lloc molt freqüentat; hi sojornaren militars, aristòcrates i escriptors de tot Europa, especialment anglesos (Rudyard Kupling, la reina mare d'Anglaterra, princesa de Battenberg, etc). El 1940 un aiguat destruí una tercera part del balneari. Després de la Segona Guerra Mundial, es reféu a poc a poc, fins a esdevenir un centre d'estiueig on resideixen nombroses famílies de militars.

A prop de Vernet es troben Vilafranca de Conflent, Prada de Conflent, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà i la cova de Fullà-Canaletes, la cova més gran de la Catalunya Nord.

Després de fer un recorregut per la zona dels establiments termals hem sortit en direcció Vilafranca de Conflent i Prades, aquests darrer poble queda a 140 km. de Banyoles,

Sant Miquel de Riunoguer, Sant Martí de Fonollar i Maternitat d'Elna

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la Catalunya Nord per conèixer les pintures romàniques de Sant Martí de Fonollar al poble de Morellas-las-Illas, arribar-nos a Riunoguers i, si donava temps, visitar la Maternitat Suïssa d’Elna.

Per arribar-hi hem anat per autopista fins a la sortida d’el Voló on hem agafat la D-616 fins a Morellas -las-Illas.

Hem arribat a Sant Martí de Fonollar a 2/4 de 10 del matí i no obrien fins a les 10, ho hem aprofitat per anar a conèixer l’ermita de Sant Miquel de Riunoguers per la D-13,  una construcció preromànica del segle X. No hem tingut de fer massa volta per arribar-nos a Riunoguers, una carretera estreta però molt plaent ens ha deixat a un petit veïnat on es troba l’ermita, es tracta realment d’un “cul de sac”, quatre cases i un petit restaurant.
Sant Miquel de Riunoguers
Es tracta d’una construcció preromànica rural dels ss. X – XI, força ben conservada, amb una sola nau i capçalera quadrangular cobertes per una volta de canó de mig punt definida en trams per arcs torals de perfil rodó. La divisió entre l’absis i la nau ha estat resolta amb un arc triomfal destacat, amb perfil de ferradura o de muntants avançats. La finestra del centre de l’absis, de doble esqueixada, va ser cegada a l’interior. La porta originaria, oberta a la façana sud, resta tapiada; al parament se’n pot apreciar l’arc de mig punt, una mica ultrapassat, sobre muntants avançats. Tot l’interior és arrebossat, de manera que l’aparell de la construcció tan sols és pot veure a l’exterior als llocs on ha caigut l’arrebossat.

L’edifici presenta alguns afegitons i reformes tardans, com la sagristia, adossada al costat nord de l’absis, la porta d’entrada actua i un ull de bou, a la façana oest i la finestra sud absidal.

Hem fet una volta, unes fotos per l’exterior ja que l’església es trobava tancada i hem retornat a Sant Martí de Fonollar que ja hem trobat obert. Una senyora ens ha facilitat els tiquets d’entrada i ella mateixa ens ha fet de guia. Hem anat fins l’Església on es troba un conjunt de pintures murals de molt valor, per una capella humil i rural com aquesta. Hem vist que a l’interior no es poden fer fotografies ho hem demanat i la senyora ens ho ha dit “pas  possible”.

Ens ha fet una explicació per ajudar a desxifrar el significat de les pintures que no ha estat pas complicat. Hem comprat unes postal per poder tenir unes imatges de l’interior.
Sant Martí de Fonollar

Consta que als ss. IX –XI l’església era una cel·la del monestir de Santa Maria d’Arles i que més endavant va esdevenir sufragània. La capella i la masia que té adossada, actual centre de colònies, son conegudes popularment amb el nom de la Maüt. Sembla que l’origen d’aquest nom és Mahaut, mare del vescompte de Castellnou Guillem IV i filla del compte de Barcelona Ramon Berenguer III, documentada entre els anys 1131 i 1157. La seva intervenció en l’església de Fonollar podria explicar l’existència d’un conjunt de pintures murals tan extraordinari. 

Hem vist que podríem arribar-nos a Elna i visitar, a partir de les dues, la Maternitat. Arribats a Elna que ja coneixem, per tenir un dels millors claustre de la Catalunya Nord i també la seva Església junt amb una escultura d’Aristides Maiol en un mirador de la població.

A l’ajuntament ens han indicat com podíem arribar fins a la Maternitat ja que queda  apartada de la població. Amb el mapa de la vila cap problema. Amb tot hem fet una volta pel poble, dins muralla, hem fet una passejada pel carrer diguem que comercial i hem retornat davant de l’Ajuntament on hem vist un restaurant, L’Etoile de Crystal on hem dinat correctament.

Al sortir hem seguit les indicacions del mapa i hem trobat fàcilment l’edifici de la Maternitat d’Elna que queda en mig d’uns camps de conreus, un de melons que en diem francesos grandiós. Hem deixat el cotxe i hem anat a conèixer la Institució i el que va representar la gesta d’una colla de voluntàries de la Creu Roja suïssa acollint a una gran quantitat de mares  que havien de donar a llum els seus fills en els camps de concentració francesos.
Maternitat d'Elna

La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Situada al Roselló (Catalunya Nord), va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una Fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França

A l’acabar la visita ja hem enfilat el camí de retorn a Banyoles.

De Santa Llúcia d'Abella a Santa Margarita de Puigsac

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca del Ripollès. Hem anat a conèixer l’església de Santa Llúcia d’Abella al veïnat d’Abella, llogarret que pertany a Vilallonga de Ter, a la vall de Camprodon, per seguir a través de la Collada Verda cap a Santa Margarita de Puigsac i Pardines a la vall de Ribes.

Per arribar-hi hem anat de Camprodon a Llanars, d’aquí a la Roca i des d’aquí surt una pista fins el veïnat d’Abella.

Abella és com el veïnat de La Roca, cases de pedra molt ben restaurades que fan molt goig de veure. Un matrimoni gran que hem trobat al passar per davant del patí de casa seva, ens deia que “la majoria de cases son de gent de Barcelona, surten enverinats de la ciutat i pugen corrents a desintoxicar-se, gràcies a ells el poble existeix”. Ens deia que les primeres cases o terrenys es varen vendre molt bé de preu, però que molt aviat els preus es varen enfilar i les darreres que s’han venuts només valen la meitat del que n’han pagat. Això d’aquí davant, era la barraca on hi guardaven el carro els veïns, ara és una casa d’una parella d’arquitectes. El matrimoni tenia ganes de parlar i nosaltres no teníem presa, Quan li hem dit que nosaltres estàvem a Banyoles ens ha dit que ell havia estat pastor d’ovelles i que a l’hivern durant una pila d’anys portava el ramat a Camós a tocar de Banyoles, la dona ens ha dit que ella tenia cura de l’hort perquè estava a tocar de la casa i que té una filla a Llanars.

Ens han indicat per anar a l’església i per trobar el camí de la Collada Verda, Uy però amb aquest cotxe no hi arribareu pas, hem dit  es que és com un 4x4, a així sí.

Hem visitat l’església i el poble i hem sortit per la pista que ens han indicat. L’home tenia raó, la pista està molt malmesa, tota l’estona en primera, pedra per aquí, sot allà, rierol, pedres soltes, forats, esllavissades, més forats i pedres, moltes pedres. Total 12 km. fins a Puigsac, i  uns desnivells molt forts.

Ens hem aturat al pla de Satlla 1555 mt. un home havia deixat la moto al costat del camí però el seu anorac estava al mig de la pista. Els veure’ns ha vingut de seguida  Ens ha dit que estava collint xicoines, en portava un macuto a vessar, hem preguntat si costen de trobar, “no que va mireu aquí mateix”, la Carme ja estava al seu costat, “veu aquí n’hi una”, “però si no és amb la ajuda d’un ganivet no la podreu arrencar”. amb l’ajuda d’un bastonet la Carme l’ha arrencat. “Ara són bonísimes, quan comença a sortir el botó de la flor llavors ja amargueixen”. Ens hem acomiadat i ens hem dit; “no ens podia deixar el ganivet...no ens en podia donar tres o quatre.?.

 Hem seguit fins que hem arribat a l’encreuament per anar a veure l’ermita de Santa Magdalena de Puigsac. Hem fet els 12 km. en més d’una hora, si la pujada fins el coll era dolenta, la baixada molt més de lo mateix.

La vila de Pardines té diferents veïnats: Pujalt, Llavanera, Boixatera, L’Orri, Vilaró i Puigsac, on es troba l’ermita. Església que es troba en un lloc privilegiat amb una vista extraordinària, val a dir que malgrat el mal estat de la pista val la pena anar-hi, la vista és esplèndida amb tot els Pirineus nevats al davant i sota  l’ombra del Taga. A pardines s’hi pot anar d’una manera més senzilla per carretera  des de Ribes de Fresser.

Hem estat de sort ja que hem trobat la porta de l’ermita oberta, està molt ben restaurada tant per dins com per fora amb una nau que va ser modificada i es va allargar fent una obertura a la part contraria de l’absis. La porta d’entrada es va mantenir i es va construir un porxo sobre mateix de la porta.

Santa Magdalena de Puigsac

L’església construïda l’any 1176, va ser consagrada el 15 d’octubre d’aquell mateix any pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens. En fer-ho responia a les demandes dels habitants del terme i de qui l’havia manat construir, Ramon de Ribes, castlà del castell de Ribes. En el moment de la consagració, la nova església va passar a pertànyer a la jurisdicció de la veïna Sant Esteve de Pardines. Per això, el bisbe d’Urgell rebia, dels clergues de Sant Esteve, una lliura de cera una vegada a l’any. Al s. XVIII, en fer reformes, es va construir el portal de ponent i dues capelles. Va ser totalment restaurada i reformada l’any 1982 per la Diputació de Girona i la Generalitat.

Hem deixat Puigsac i hem anat cap a Pardines per conèixer l’església de Sant Esteve de Pardines que té una torre de defensa a sobre mateix de l’absis i que fou construïda com a torre de defensa i de guaita. Avui fa la funció de campanar amb rellotge inclòs. Actualment es difícil de veure-hi una estructura romànica en l’edifici que ha estat molt reformat.

Sant Esteve de Pardines

La primera menció del lloc de Pardines data de l’any 839. Però no és fins un segle després, l’any 988, que s’esmenta Sant Esteve de Pardines. El document recull la permuta que Borrell II, la seva muller i el seu fill van fer amb el bisbe Sala. Aquesta afectava diverses possessions, entre les quals l’església de Pardines.

El terme va ser propietat des del primer moment dels comtes de Barcelona com a successors dels de la Cerdanya, tot i que els senyors d’Ogassa i els de Guàrdia van tenir-hi drets. L’any 1176, l’església de Santa Magdalena de Pardines, pertanyent a la jurisdicció de la Parroquial de Sant Esteve, va ser consagrada. El s. XVIII l’església va ser renovada i ampliada.

Al sortir hem anat a passejar pels estrets carrerons del poble, és una delícia caminar en silenci en mig d’aquestes cases plenes d’encant.

A Pardines hi ha un restaurant, L’Hostal Serra, i allà hem anat a dinar, fan els tres plats i postres, tots molt complerts, hem provat els fideus amb conill, una manera poc corrent de fer-los, però que en resulta un plat molt reeixit.

Al sortir hem parlat una bona estona amb la persona del taller de forja antiga, que primer ens ha explicat la situació actual de l’ofici i ha acabat ensenyant-nos totes les obres per encàrrec de forja que esta fent el seu fill, molt artística i molt ben treballada.

Passat Ribes de Freser encara ens hem arribat a Bruguera per veure el veïnat, l’església , fer unes fotos i tornar a Ribes per encarar el retorn a Banyoles.                   

La Vajol, Prats de Molló i Santuari de la Mare de Déu del Coral

La sortida d’aquest dimarts ha estat una agradable descoberta a la Catalunya Nord, Prats de Molló i el Santuari de la Mare de Déu del Coral.

En Joaquim Vayreda descriu molt bé l’obra La Punyalada, un aplec en aquest indret on l’Albert i la Coralí, protagonistes de la novel·la, entre moltes altres coses que hi passen hi ha un moment en que la Coralí s’encapritxa d’un petit punyal i li demana a l’Albert que aquest li regali, cosa a la que l’Albert hi accedeix.

Hem sortit de Banyoles direcció Camprodon i d’allà hem seguit cap al coll de la Vajol, en aquest coll a més d’una vista excepcional hi ha molts motius de reflexió per haver estat un lloc molt dur per als milers de catalans que varen haver de deixar la seva terra. En el coll hi ha una estela en record dels sofriments de les persones que hi varen passar i també hi ha un plafó que explica els milers de persones que durant els mesos de febrer i març arribaven com podien a aquest indret i allà havien d’abandonar carros, cotxes, autocars en el mateix barranc del coll. Hi ha el testimoni d’una fotografia ampliada que en dona fe.

Des d’aquest indret s’ha marcat un sender que amb el nom de “Camí de la Retirada” segueix el recorregut que varen fer les persones  exiliades, camí que feia cap a Prats de Molló.

Del coll vàrem seguir fins a Prats on vàrem quedar sorpresos gratament, la vila ens va agradar molt. No ens hi havíem aturat mai doncs l’havíem fet de pas cap a la Cerdanya.

El poble comença a la plaça del Firal i va seguint un itinerari previsible i que a traves d’uns carrers i d’unes places tot molt net i ben arreglat  i tot passejant i mirant les cases i sense adonar-te’n fas cap a dalt l’Església.

Des d’aquest indret hi ha el camí o passeig que et porta fins el castell anomenat “Ford Lagarde” castell construït pel mariscal Vauban i del qual fa poc es va commemorar els 300 anys de la seva mort.

Església de Prats de Molló

El castell no el vàrem poder visitar doncs l’horari de visita es de 14 a 18 hores i per tant aquest horari no coincidia amb el nostre programa. Sí que vàrem fer una visita complerta al poble , ens asseguérem a la plaça del Firal on hem pres una beguda ens dirigírem cap

a conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Coral. Per arribar-hi cal fer el retorn cap el coll d’Ares i a  un parell de km. hi ha un trencall que en 4 km. et deixa a l’aparcament, a set-cents metres del Santuari.

El Santuari és un edifici molt gran que es troba en mig de boscos de la Baga de la Sadella i la construcció està ubicada en un lloc impagable on una placa ens fa saber que fou allí envers el 1880, es va ballar la primera sardana

 llarga de la Catalunya Nord.

Santuari de la Mare de Déu del Coral

Els masovers, una parella jove, ens van rebre molt contents, tenen cura de cinc fills, tres gossos, de la cuina, de la neteja, de servir la taula en fi uns joves il·lusionats. Com que havíem trucat ja teníem la taula parada i a punt per començar.

A l’entrar a l’hostatgeria hi ha una gran sala que fa de distribuïdor, l’església amb un camerí on és venera la mare de Déu del Coral, en un altre costat d’aquest gran sala, la cuina, espais privats dels masovers, la sala on hem menjat, a dalt hi ha serveis i sales per dormir. tot molt gran i tot molt net.

Fan un menú amb un bon preu, amb un primer, segon i postres tot molt complert, servit en plates de les que et poses el que vols, cosa que s’agraeix dons no es perd el menjar. El jove que és el que servia ens ha explicat forces coses, son francesos i parlen quatre paraules en castellà, ja se n’han adonat que allà hi

Santuari de la Mare de Déu del Coral

van catalans i francesos i prou i que caldrà aprendre el català. Molt amables i molt servicials.

Hem sortit contents i complaguts. Hem refet el camí i cap al coll de la Vajol per retornar per Camprodon i cap a Banyoles pels túnels de Capsacosta.

Sant Miquel de Cuixà

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la Catalunya Nord per fer una visita cultural  a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà.

Malgrat ja hi havíem estat en una altra ocasió, el nostre interès venia donat per tenir unes fotografies del monestir i poder-lo incloure dins les sortides que fem els dimarts, de les abadies i monestir importants de la Catalunya Nord. Sant Miquel de Cuixà encara no estava en el nostre recull d’”Els dimarts sortim”.

Hem sortit d’hora de Banyoles per arribar a temps de fer una bona descoberta, obren a les 9,30 i la darrera visita del matí és a les 12,30.

Per guanyar temps hem anat a Girona per agafar l’autopista que hem seguin fins a la sortida 42 a Perpinyà, hem continuat per la N-116 fins a la població de Prades i per la D-27 fins a Sant Miquel de Cuixà.

Hem pogut fer la visita sols, encara que en aquesta ocasió ens han acompanyat la Montserrat i el Joan.

És molta la documentació que hi ha sobre Sant Miquel de Cuixà i per aquesta sortida intentarem fer-ne un resum.

Sant Miquel de Cuixà

Els orígens del monestir se situen en l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, fundada el 840-841 i avui desapareguda, que es trobava en un indret impressionant, a les fonts d’aigua calenta d’Eixalada (o de Toès, al municipi de Nyer), a l’entrada del congost de Canavelles. El 878, any de la incorporació del Roselló i el Vallespir als territoris governats per Miró I, el monestir fou destruït per un aiguat gegantí de la Tet, que s’emporta l’església, alguns monjos i la documentació. La comunitat acceptant la fatalitat del destí, va decidir no reconstruir el cenobi i es traslladà a Cuixà, on el 19 de juny del 879 era fundat, entorn d’una església dedicada a Sant Germà, un nou monestir, Sant Germà de Cuixà, amb un total de trenta-cinc monjos i amb Protasi com a primer abat. El successor de Protasi fou Gondefred I, posteriorment Gondefred II, i l’Abad Gari.

L’Abad Oliba 1008-1046) que va succeir a l’Abat Gari, mantingué l’esperit clunicenc i fou protagonista d’altres innovacions, com ara la iniciativa de la treva de Déu (1020-1027) i la introducció de l’arquitectura llombarda. Les obres que va realitzar per ampliar l’església de Sant Miquel i adaptar-la al seu temps van ser respectuoses amb la construcció anterior. L’obra fou completada el 1040 amb la construcció d’un baldaqui sobre l’altar consagrat el 974 actualment no conservat.

L’edifici:

L’actual conjunt monàstic és el resultat, bàsicament, de dos moments constructius: el temple consagrat el 974 i les reformes i noves construccions de l’abat Oliba durant la primera meitat del segle XI. El claustre correspon a l’època de l’abat Gregori.

L’església del 974 fou modificada al llarg dels segles i proveïda d’una volta de creuaria al segle XIV, transformada al XVI i saquejada el 1793. Actualment es presenta com una església de tres naus, amb un transsepte que sobresurt, una capçalera principal rectangular i quatre absidioles de planta semicircular.

Es conserven diversos arcs de ferradura que corresponen a la construcció preromànica: al transsepte, els de les finestres i el que connecta amb les naus lateral i amb la central; a les absidioles, els arcs triomfals i el de les portes que la comuniquen  entre elles; i finalment, els arcs de les portes de les naus laterals i el d’una porta al mur oest del claustre. També tenen arcs de ferradura, a l’exterior, les dues grans finestres de la capçalera rectangular (la de l’est ha desaparegut), una petita finestra al cim de la façana oest i la de l’extrem oest del mur sur.

La part més ben conservada del conjunt d’obres realitzades per Oliba és la cripta del Pessebre. Es troba al sector oest de l’església preromànica i fou dedicada a la Nativitat amb motiu de les relíquies del pessebre portades de Roma per l’abat Gari. La componen dues naus laterals que perllonguen, a un nivell més baix les naus laterals de l’església i que es comuniquen entre elles per dues naus transversals; totes les naus són cobertes amb volta de canó de mig punt, separades per arcs torals sostinguts per pilars cruciformes. La nau lateral nord comunica amb el santuari central per una porta amb llinda i arc de descàrrega

També es deu a l’abat Oliba la construcció de dos campanars de planta quadrada, un a cada braç del transsepte. El que s’alçava al nord no s’ha conservat a causa d’una ensulsida que va patir l’any 1839. En canvi, el que s’adossa al braç sud del transsepte es manté en tota la seva alçada i constitueix un bell exemplar de torre romànica de tipus llombard. Consta de quatre pisos que s’alcen sobre un gran basament atalussat tardà, fet per reforçar-lo i evitar que s’enfonsés.

Altar Barroc a Taurinya

Sortint ens hem arribat fins al petit poble de Taurinya, on també hi ha un campanar romànic i on la seva església està sota la protecció de Sant Fructuós. Té un altar barroc molt important.

Per poder dinar ens vàrem arribar a Prada, on encara vàrem poder entrar a l’església de Sant Pere, una església on el més destacat és el seu altar barroc amb talles gòtiques i barroques. I el campanar que es tracta d’una torre quadrada, sense cap afegitó ni modificació i que presenta la típica decoració llombarda.

El dinar l’hem fet al restaurant Casa Nostra a la plaça de Prada. Sortint ja hem agafat el camí de retorn a Banyoles