Santuari de la Salut, Santa Margdalena i Sant Esteve de Llop

Aquest dimarts hem anat a la Mare de Déu de la Salut de Terrades i hem pujat a l’ermita de Santa Magdalena des d’on s’albira una panoràmica excepcional, baixant ens hem arribat a conèixer Sant Esteve del Llop més enllà de Darnius.

Santuari de la Salut

Hem sortit per Esponellà, Crespià i hem seguit direcció Avinyonet de Puigventós fins a Terrades on els cirerers ja han perdut la flor i comencen a envermellir-se. A la sortida de Terrades direcció Darnius ja es troba la desviació per anar al Santuari de la Mare de Déu de la Salut (no confondre amb la de Sant Feliu de Pallerols).

En les anades cap a Darnius, Maçanet de Cabrenys o a la Catalunya Nord per Tapis, sempre havíem deixat pendent d’anar a conèixer aquest  Santuari.

Arribats a l’aparcament hem vist, que el dimarts no és el millor dia, doncs tot és tancat.

El Santuari de la Salut, gaudeix d’una vista singular, per una banda veiem el Pantà de Boadella, avui amb molt poca aigua, al fons la muntanya del Canigó i les Salines, per l’altre banda podem veure Roses i tota la plana riallera de l’Empordà, l’Albera, el Montgrí etc.

El Santuari s’inaugurà l’any 1681 i molt aviat es va convertir en un lloc de molta devoció per la gent de l’Empordà. No va ser fins l’any 1889 que és va inaugurar el temple actual. A l’interior de la mateixa hi podem veure molts ex-vots, així com diferents testimonis d’ofrenes de persones o institucions.

Ermita de Santa Magdalena

Hem fet una passejada per l’entorn i hem decidit pujar a Santa Magdalena situada a 570 metres d’alçada. El Santuari és troba a 400 metres aprox.. El camí està molt ben senyalitzat i no té perdua des del primer moment s’enfila i a cada parada vas augmentant la panoràmica.. Santa Magdalena, potser de Terrades..? doncs no hem trobat cap altre cognom per distingir-la de moltes altres Santes Magdalenes dels País, queda a dalt d’un pinacle.

Ermita de Santa Magdalena

Antiga ermita del municipi de Terrades, situada al cim de la serra de Santa Magdalena a 570 metres d’alçada. Es tracta d’una església d’una sola nau, amb absis semicircular a la banda de llevant. Pel costat Sud hi ha una porta d’entrada on a més hi havia hagut un lloc d’estada de l’ermità ja que conserva les portes d’entrada a un espai que podria haver estat cobert.

Hem pogut entrar a l’interior de l’ermita on hem vist molts ex-vots, llantions i diversos llibres on els visitants hi deixen els seu comentari, això si, net i endreçat, sobre l’ altar,escrits, postals, estampes, petits records etc. Hem pogut constatar que la vista s’amplia  respecta a la Salut, ja que des d’aquí dalt es gaudeix d’un panorama de 360º. Si al Santuari la vista ja era excel·lent aquí dalt complau al més exigent. 

Desprès de gaudir de la panoràmica hem desfet el camí fins l’aparcament i hem sortit per anar a veure l’ermita de Sant Esteve del Llop que es troba a uns tres km. a ponent de la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys envoltada de una vegetació generosa de prats, roures i sobre tot d’alzines sureres. 

Sant Esteve del Llop

Sant Esteve del Llop

La datació d’aquesta església no és una qüestió senzilla: d’una banda, l’absis presenta l’estructura del romànic primitiu i s’ha de datar a la primera meitat dels segle XI; de l’altra, l’estat actual de la nau sembla una reconstrucció o una reforma important molt tardana, probablement postmedieval. De dimensions més aviat reduïdes, l’edifici consta d’una única nau amb coberta de fusta , capçada per un absis semicircular molt aprofundit; per això, la volta de l’absis presenta un tram inicial de canó abans de la volta de quart d’esfera. La porta s’obre a la façana oest, amb un arc de mig punt en gradació fet amb dovelles  curtes i ben tallades. A l’esmentada façana també hi ha un ull de bou i s’hi alça un senzill campanar de cadireta de dos pilars i un arc. La finestra del fons de l’absis ha estat tapiada, en les reformes s’hi afegiren una capella i la sagristia.

Un cop fetes les fotografies hem deixat l’ermita i les alzines sureres, alguna d’espectacular i ens hem arribat a Darnius, amb tantes pedres se’ns havia fet l’hora de dinar, ens hem decidit  pel  restaurant “La Carmanyola”, que el vàrem conèixer pocs dies desprès d’haver obert. Val a dir que teníem un bon record de la primera vegada i que desprès de dinar continuem tenint aquest restaurant en un molt bon concepte, un menú d’ 11 Euros amb cafè inclòs, amb una cuina força ben elaborada.

Caminant pel Cap Norfeu

Avui dimarts, hem anat a fer la volta pel Cap de Norfeu, al Parc Natural del Cap de Creus. Una excursió que havíem deixat per la tardor, per allò de la calor. No hem tingut el dia que ens hauria agradat, hi havia molta boira i ens donava la sensació que anava sortint de l’aigua i no ens ha deixat gaudir prou del paisatge.

Hem anat fins a Roses, on cal entrar dins la vila per trobar el camí cap a la Cala Joncols, hem passat per la Cala Montjoi, hem vist el Bulli, però era molt aviat...per?.

Hem deixat al cotxe a dalt la Cala Canadell on hi ha el plafó que explica les opcions que es poden fer des d’aquell lloc. Nosaltres hem sortit per una pista en direcció a la vessant nord, desprès d’uns 500 metres ja es comença a caminar per un corriol que no abandones fins que tornes al punt de partida.

A pocs metres d’agafar el corriol hem trobat dues coves, una d’elles, la més gran està sota d’una bauma excepcional que s’ha protegit per una paret de pedra seca i que en la seva època havia estat habitada per eremites. Ara està neta i fins hi tot hi ha unes pedres a dins per seure.

Seguim caminant per un terreny pedregós a voltes poc fressat on l’estepa i el llentiscle van guanyant espai a l’estret sender. Amb poc més d’una hora hem arribat a la punta del Cap Norfeu. Són espectaculars els penya segats que cauen verticalment sobre el mar, és fins hi tot emocionant veure la grandiositat de la vista que s’albira des d’aquest indret. Algun vaixell que entra a la cala Joncols on hi deixa o carrega alguna persona de l’hotel.

Deixem aquest lloc privilegiat i anem fent la volta, ara passem pel mirador on hi ha l’explicació de la quantitat d’aus que nien en aquestes indrets, val a dir que es un lloc amb moltes coves.

Ara el camí va vorejant l’altre vessant del cap i va guanyant alçada fins arribar a una magnífica torre en el punt més alt del cap, des d’on es domina la major part del territori, en definitiva una torre de defensa que segons hem llegit en un plafó del costat va ser construïda  per la universitat de Roses. També ho hem llegit en el següent text que hem recollit de la Web de www.tvcatalunya.com.

Al Cap Norfeu encara hi ha un altre ingredient essencial que ha definit la identitat i el caràcter d’aquesta península:  les llegendes.

S’explica que el déu Orfeu va tenir un desengany amorós amb la deessa Venus. Va decidir oblidar les penes viatjant, fins que una tempesta va arrossegar la seva nau fins

a aquestes costes. I en va quedar tant impressionat que va compondre un himne, l’himne de Norfeu, que va donar nom a aquest tros de terra.

La història de la torre que hi ha al capdamunt de la península és menys romàntica i més pràctica. La universitat de Roses la va construir fa quatre segles com a enclau de guaita i defensa. La torre era ferma. Les parets de la base superen els tres metres de gruix per poder suportar fins i tot atacs d’artilleria.

Aquesta és la història de la torre de Norfeu. El que passa és que la seva destrucció ja no és tan clara. Alguns diuen que va ser per causa d’un llamp. D’altres que la van bombardejar els francesos durant la guerra dels nou anys, allà al segle disset.

El cap Norfeu és un espai privilegiat dins el Parc natural del Cap de Creus i se’l protegeix especialment. És una Reserva Integral Terrestre, on no és permès fer cap activitat que pugui malmetre el territori. A Norfeu s’hi poden trobar moltes espècies vegetals endèmiques i és un punt excel·lent per a l’observació d’ocells, sobre tot aus marines.  

Sortint hem refet el camí fins al poble de Roses on hem pogut dinar en un restaurant molt a prop de la riera “ Pizzeria La Gana”. Encara ho hem pogut fer a fora al carrer doncs, tal com havíem pronosticat, al migdia ha sortit un sol lluminós. Que hi farem, després del cafè hem fet camí cap a Banyoles.

Caminant de la Badia de Sant Antoni de Calonge a Platja d'Aro

Aquest dimarts hem anat des de la Badia de Sant Antoni de Calonge a Platja d’Aro pel camí de Ronda i GR-92.

Hem sortit cap a la Bisbal on per equivocació i sortosament ja que és un paisatge poc conegut i molt bonic, hem agafat la carretera que passa pel mig de les Gavarres amb molts revolts però molt tranquil·la, molts grups de ciclistes fan aquesta ruta, ruta que et deixa just a la mateixa platja de Calonge.

L’excursió que hem fet avui surt de la Cala Monestri que està més propera a Palamós, de la que hem aparcat el cotxe. Érem a la platja de Sant Antoni on hem agafat bastons i motxilles i hem començat a caminar direcció Platja d’Aro pel camí de Ronda. Segons diu la fitxa del Palau Robert “aquest camí de Ronda constitueix una de les més belles passejades que es poden fer per la Costa Brava i on es troba un paisatge genuïnament costabravenc”. El camí passa prop de cales de sorra granada i roca, arrecerades pels penyals dels extrems de les Gavarres, on és fàcil trobar l’ombra dels pins que arriben gairebé fins l’aigua.

Hem passat pel pont nou, una palanca molt moderna, que uneix la  platja de Sant Antoni i la de la Torre Valentina, aquesta torre queda envoltada per un gran edifici d’apartaments que fa com mitja circumferència, deixant la Torre Valentina al bell mig del edifici.

La Torre  Valentina, és una torre medieval del segle XV-XVI, aproximadament, formava part del sistema defensiu que es va establir a Calonge per lluitar contra la pirateria.
Aquesta estructura defensiva formava part del castell de Calonge i tres torres de vigilancia: La Torre Valentina situada arran de mar; la Torre del Baró, que es troba al mig del pla i emplaçada a les muntanyes de llevant, la Torre del Mal Ús.

Hem anat passant per les diferents platges on en quasi totes hi hem trobat algunes persones que hi prenien el sol,  val a dir que són uns llocs la mar de tranquils, sobre tot ara al maig que ja fa bo i el sol és calent. Després de la platja dels Esculls hem arribat a una gran platja on s’hi troben els Càmpings “Treumal” i “Cala Gogo” els dos amb bons accessos a la platja. Hem traspassat la llarga

platja i al final on deia Cala Ses Torretes hi ha un tancat que barra la continuació del camí de Ronda. Per el que hem vist un cop passat aquest tram ja seriem a Platja d’Aro, concretament al “Comptat San Jordi”.

No sabem quin és el motiu de tancar un camí de Ronda i tallar el GR-92, és del tot incorrecte que no hi hagi cap explicació.

De totes maneres hem fet el recorregut que deia la fitxa del Palau Robert, ja que aquesta dóna com a final del recorregut la platja gran ja esmentada.

Hem refet el camí i hem arribat a Sant Antoni de Calonge a una bona hora per buscar un lloc per dinar. Teníem una tarja d’un lloc en la platja de Palamós i hem anat a trobar-lo, es diu “Fish”, hem estat molt bé, davant del passeig i la platja, amb un menú molt correcte, tant el servei com l’elaboració. Sortint hem vist que sota l’hotel Trias hi ha un restaurant també d’aquest grup, ho sabrem per un altre dia.

Un passeig pels jardins del davant del mar i cap a Banyoles.

A Sant Miquel de Colera i Puig d'Esquers

Aquest dimarts hem anat a fer l’excursió del poble de Colera a l’Església de Sant Miquel de Colera i hem pujar al Puig d’Esquers. Quan vàrem fer la sortida de Colera a la platja de Garbet vàrem deixar per una propera ocasió conèixer aquests indrets que avui hem pogut fer.

Amb el cotxe hem anat cap a Llançà, hem seguit cap a Colera i abans d’arribar-hi surt una pista que indica per anar a Sant Miquel de Colera. La pista està en força mal estat i cal anar a poc a poc. Al coll de Poca Sang hi ha un gran dipòsit d’aigua és el lloc on ens digueren que calia deixar el cotxe. Així ho hem fet i hem seguit caminant per la pista fins que hem vist un corriol molt ben senyalitzat que ens menava amunt, en poca estona i  poca dificultat hem arribat a una explanada on es troba l’ermita de Sant Miquel de Colera.

L’Església de Sant Miquel és romànica dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular i un campanar de tres pilastres, la porta d’entrada es troba en el mur lateral sur de la nau. En la seva construcció predomina la pedra de color negre com volcànica, però és pissarra, és molt diferent de les que hem anat veient per la Garrotxa.

L’hem trobada oberta i hem pogut constatar que es troba en molt bon estat té dues finestres molt estretes i un parell d’ulls de bou.

A la mateixa explanada hi ha un plafó que explica les diferents opcions que hi ha des d’aquest punt. Nosaltres teníem clar que volíem pujar al Puig d’Esquer i hem optat per aquesta direcció. D’aquí comença un sender que es va enfilant per la mateixa vessant que hem vingut, com si reféssim el camí però pujant, pujant en direcció al coll.

Arribats al coll ja hem vist la gran panoràmica sobre la plana de l’Empordà, malgrat hi havia una mica de boirina no era obstacle per endevinar tots els pobles que podíem albirar amb els nostres ulls. Vilamaniscle, Espolla, Sant Ciment, Rebost , tota la serralada de les Salines  i l’Albera.

El Puig d’Esquers el teníem a tres-cents metres si fèiem la forta pujada que et porta a dalt, cap problema, a l’arribar a dalt hem doblat la panoràmica doncs hem gaudit d’una panoràmica de 360º, la plana riallera, el Puig Neulòs, i tota la costa des de Colera fins el Cap de Creus, un espectacle fantàstic i un lloc privilegiat. L’endemà d’un dia de tramuntana pot ser extraordinari. Dalt del puig s’hi troben una petites antenes i una construcció, com una barraca. Sembla que molt proper a aquest lloc hi ha dos dòlmens, però no hem pogut veure cap indicació. Hem pres la pista que porta avall fins a trobar el cotxe, hem arribat al dipòsit d’aigua i en el mateix coll, hem decidit anar a veure el Dolmen de Mas Patiràs que si que estava indicat , hem deixat el cotxe i hem remuntat la pista on un corriol ben senyalitzat ens ha portat fins el dolmen. No és cap meravella, ho podeu veure a la fotografia.

Hem dinat al restaurant “El Jovent” de Colera que ja coneixíem i que feien menú.

Sortint de dinar hem fet una volta pel poble hem vist que en el Port també hi ha un restaurant obert que potser també fan menú.

Com que ja havíem solucionat el problema hem seguit cap a Banyoles 

Sant Julià de Vilatorta, Sant Martí de Riudeperes i Castell de Sant Llorenç de Munt

Avui hem anat a conèixer el poble de Sant Julià de Vilatorta a la comarca d’Osona. Volíem conèixer el nucli antic, les diferents esglésies, les cases senyorials, el monestir de Sant Llorenç del Munt i la font de la Noguera o set Fonts, de set abundoses canelles.

Per arribar-hi hem anat en direcció a Vic per la C-25 i hem sortit a la sortida  187, Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta

Filera de plataners a la sortida del poble

Sant Julià de Vilatorta és un municipi de la comarca d'Osona. Des de l'any 1946, Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons formen una sola entitat municipal, amb una superfície d'uns 16 km. Malgrat aquesta fusió, d'efectes purament civils, continuen essent dues entitats d'un passat i unes característiques totalment diferents. Actualment el municipi compta amb 2974 habitants.

La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s'estén per una petita serra amb altures que oscil·len entre els 750 i els 850 metres d'altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s'allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.

Abans d’arribar al poble ens hem aturat a una ermita que hem vist a tocar de la carretera, es tracta de Sant Martí de Riudeperes, església que pertany al municipi de Calldetenes.

Sant Martí de Riudeperes

L’antiga església de Sant Martí de Riudeperes: Documentada el 1050, l'església ja va ser restaurada en època romànica, ja que al segle XII es construí una portada al mur de ponent i un atri o pòrtic, ara integrat a l'edifici. Als segles XVI i XVII, hi foren afegides dues capelles laterals. Els elements que cal destacar-ne són el capitell i el fragment d'arquivolta de la portada del segle XII. Tots dos elements, conservats a l'església, són decorats amb motius vegetals.

A cinc-cents metres d’aquesta construcció ja arribes a  Sant Julià molt aviat ens hem adonat que era una vila d’estiueig per les seves cases pairals, per les construccions senyorials que ja es veuen en la mateixa carretera que passa pel centre de la vila.

El primer que hem fet es anar a veure el Parc de les set fons, on hem trobat un parc molt polit i net, amb una bateria de set fonts que ragen totes a l’hora, un espai enjardinat i un restaurant molt integrat en el paisatge, restaurant que porta el nom de les set fons i que ja hi estaven donant la darrera capa de pintura.

Hem deixat el parc i hem anat a aparcar a la plaça Major per poder anar a l’Ajuntament a preguntar com anar al Monestir de o també dit castell de Sant Llorenç del Munt, ens han donat un parell de mapes del poble i dels voltants per poder fer una visita a consciència..

Per anar al monestir s’hi pot anar a peu, una mica més d’una hora i una altra de tornada, no teníem tant de temps i hem decidit anar-hi amb cotxe, que segurament hem estat el mateix temps ja que hem fet una volta per uns indrets, poc habitats i per una pista de terra on no era recomanable corre, amb un entorn d’alzines, de muntanyes de pedra conglomerada que recorda les de Montserrat i sobre tot el Montcau, sobre Terrassa.

Fent camí amb el cotxe hem passat per una gran Masia anomenada La Verneda on hem fet una parada i hem parlat amb la persona que hi viu i que ens ha confirmat que anàvem bé per arribar al monestir.

Adossada a la Casa Paira hi hem vist una petita ermita que ens ha dit la mestressa era dedicada a Sant Feliu de Planeses i que la seva família  hi havia celebrat diferents actes com casaments i batejos.

Hem arribat a davant del castell i hem quedat impressionats de la magnitud de la construcció, amb les fotografies és pot endevinar la grandesa del que ara si sembla un castell. Com que és d’us privat no es possible visitar-lo.

Monestir de Sant Llorenç del Munt

Aquesta església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, i va donar nom al castell que es va aixecar a la seva ombra que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses figura documentada des del 1012. L’any 1067, els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van decidir fundar en aquella església un priorat benedictí que van posar sota la dependència del monestir de Sant Marçal del Montseny, per alguna raó, aquella fundació no es va materialitzar mai i els senyors del castell van recuperar el seu domini.

Ja en els anys 1125 i 1127 torna a aparèixer aquesta església de Sant Llorenç i hom parla d’una restauració i d’una important donació al seu favor atorgada per Santa Maria de l’Estany. En aquesta època o potser més endavant (1140?) es devia fundar la canònica, però no és fins el 1161 que s’esmenta que hom seguia la Regla de Sant Agustí. Després d’una llarga època de prosperitat, al segle XV va passar a tenir priors comendataris, càrrecs que anaven a mans d’eclesiàstics desvinculats de la casa i que van portar la seva decadència, a mitjan d’aquell segle la comunitat era molt reduïda i finalment una butlla del papa Climent VIII la va secularitzar, com moltes altres. La canònica secularitzada va subsistir fins que el 1760 es va incorporar al seminari de Vic, fins que resultà

desamortitzat el 1845, data en que va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que durant la segona meitat del segle XX els edificis, molt degradats, es van restaurar.

Hem pogut fer unes fotografies i rés més que tornar a agafar el cotxe i tornar a Sant Julià per un altre lloc molt més proper que pel camí que hem fet per arribar-hi.

S’ha fet l’hora de dinar hi hem aprofitat que a Sant Júlia hi ha una “Casa Fonda”  “Ca la Manyana”, un establiment que conserva tot el caliu i l’encant de les antigues fondes de poble catalanes. Confort, tranquil·litat i familiaritat són sensacions que hom respira només traspassar el llindar de la porta. 

Sant Pere de la Portella al Berguedà

Nosaltres hi hem anat per Ripoll, hem seguit direcció Berga, cap a les Llosses on hem anat a veure l’Església de Santa Maria de les Lloses on un roser que hi ha a la porta de l’església floreig a l’hivern.

Hem seguit direcció a Berga, abans d’arribar a Borredà hem agafat la carretera que va a Alpens fins el Cobert de Puigcercos, allà hem agafat una pista asfaltada que passa per davant del càmping, no es deixa aquesta pista que passa al costat de la riera de Merlès fins al final que s’arriba a una carretera més important que és la que bé de Prats de lluçanès. Cal seguir en direcció a Gironella fins trobar un trencall a la treta que ja indica Sagàs i Quar. Es pot visitar l’església de Sant Andreu de Sagàs i anar seguint amunt, direcció la Quad.

Arribat a Sant Maurici de la Quad cal anar seguint la mateixa carretera que et deixa al peu de Sant Pere de la Portella.

Entre Sant Maurici de la Quad i Sant Pere de la Portella trobem a la dreta un trencall que puja a Santa Maria de la Quad, lloc que hi hem pujat un cop hem estat a Sant Pere.

Hem dinat a  Sant Maurici de la Quad a l’Hostal, tenen un Menú de 16,50 no hi ha cap altre opció allà dalt.

És evident que hi altres opcions per arribar a aquests paratges, nosaltres hem optat per la que expliquem.

El monestir de Sant Pere de la Portella, es troba situat al terme de la Quar, dintre de la comarca del Berguedà.

Història

El llinatge de "Saportella", Guifré I i la seva mare Doda, van ser els primers que van fer una gran donació per a la fundació, prop del seu castell, del monestir benedictí l'any 1003. Protegits per l'abat Oliba, a partir de llavors van rebre moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos de tots els voltants com del Vallespir i la Cerdanya.

L'any 1031 hi ha referències del primer nom d'un abat: Dalmau, sent el 21 de setembre de 1035, quan el bisbe Ermengol d'Urgell, va consagrar l'església de sant Pere, en una gran cerimònia que va reunir als bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona.

Al segle XIII, la comunitat estava formada per cinc monjos i endeutada, va començar la seva decadència amb enfrontaments i litigis amb els senyors del lloc. Al 1348, mor l'abat per una epidèmia de pesta i el cenobi és abandonat per algun temps. Gràcies al nou abat Berenguer, es van refer i amb sis monjos, van tornar al monestir l'any 1365 .

Va ser integrat a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir; l'abat va acabar renunciant al seu càrrec.

Monestir de Sant Pere de la Portella L'any 1534, un grup de bandolers, va assaltar el monestir assassinant a l'abat i saquejant els seus béns; la comunitat es va dispersar i no va tornar a unir-se de nou fins a l'any 1560.

Entre el 1599 i el 1604 en va ser abat el compositor Mateu Fletxa el Jove. A partir del 1617, la Portella es va unir al monestir de Sant Pau del Camp, de Barcelona, on va passar a viure el seu abat, fins a la desamortització de 1835 .

Durant la primera guerra carlina, es va traslladar des de 1838 a 1840, la Universitat de Cervera al monestir.

Sant Pere de la Portella

El 2010 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.^[1]

L'edifici

L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre.

Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera.

A l'exterior a la façana oest és on es troba la porta d'entrada, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre.

Adossat a la part nord, es troba el campanar de planta quadrada, amb una finestra per costat, d'arc de mig punt.

La decoració de l'absis és llombarda, amb arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars reforçades per mènsules.

El claustre, situat al sud, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, etc.), tot aquest conjunt està mig en ruïnes.

Santa Maria de l'Om, Vilardanal, Sant Romà i les Basses de Delfià

Casa fortificada

La sortida d’aquest dimarts ha estat el de fer un tast per l’Alt Empordà. Hem anat a trobar la N.II per Medinyà i hem pujat fins a Pont de Molins on, al deixar el poble, hem agafat la GIV 6026 fins a Vilarnadal, població de l’Empordà que no coneixíem i que hem visitat, també hem vist el seu castell.(De fet es tracta d’una casa fortificada dels segles XIV-XV, que va ser l'origen de la nissaga dels Vallgornera. Durant els segles XV al XVIII n'eren senyors els Malla. Tot i que al seu costat s'hi va construir una masia integrada al conjunt, conserva bona part dels elements originals. Hi destaquen especialment les dues torres cilíndriques i la façana principal amb merlets, portal adovellat i restes d'un matacà i una finestra coronela. amb dos arcs)

Hem fet una volta pels carrers del poble i hem seguit en direcció a Masarac per visitar el Priorat de Santa Maria de l’Om.

Santa Maria de l'Om

(El monestir de Santa Maria de l'Om, està situat al nucli de Priorat pertanyent al municipi de Masarac de la comarca de l'Alt Empordà. Fou un antic priorat agustinià fundat l'any 1139, depenent del monestir de Santa Maria de Vilabertran segons una butlla de confirmació del papa Alexandre III. L'any 1314 només residien al monestir quatre clergues i el seu prior Jaume de Llers. La comunitat va ser suprimida pel papa Climent VII l'any 1592. Està constituït per dues naus amb dos absis semicirculars.

La porta d'entrada està formada per sis arquivoltes en degradació, dues d'elles amb relleus, una de cordó trenat i l'altra amb boles i semiesferes, i es conserva una columna amb capitell tallat. El campanar és de cadireta.)

Hem deixat Masarac per seguir en direcció a Mollet d’Empordà per una carretera secundària, hem aprofitat l’avinentesa per comprar-hi Garnatxa a la Cooperativa, i hem, seguit fins a Delfià on hem deixat el cotxe davant de l’Ermita de Sant Romà per baixar tot caminant a les Basses de Delfià o també anomenades d’en Fayet.

Ermita de Sant Romà

Es tracta d’una petita zona humida que es troba als contraforts de la serra de l’Albera, envoltada per una brolla d’estepes i sureda. El conjunt està presidit per l’església romànica de Sant Romà i té un notable interès paisatgístic. L’al·licient principal és la sorpresa de descobrir un indret aigualós en aquest sector meridional dels Pirineus, amb una làmina d’aigua que reflecteix l’ermita, el mas i el cel, sovint esmerilat pel vent de la tramuntana. Avui però hi havia poca aigua degut a la falta de pluges.

De Delfià ja hem seguit cap a Garriguella per anar a conèixer el Santuari de la Mare de Déu del Camp. A uns 800 metres al nord del poble, camí de Vilamaniscle, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Camp, antic priorat benedictí. Els seus orígens són molt llunyans, probablement del segle X, tot i que no hi ha

Basses de Delfià o d'en Fayet

documentació que l'esmenti fins el 1218. Posteriorment va passar a dependre de Santa Maria de Roses i, a partir del segle XVII, de Santa Maria d'Amer, fins a la desamortització, el 1835. Aleshores el culte va començar a dependre de la parròquia de Garriguella.

Segons la tradició, l'església va ser fundada per Carlemany per celebrar la victòria dels francs contra els sarraïns que s'esdevingué en aquestes terres l'any 797. Es conserven unes pintures, coetànies a la construcció de l'església (segles XVI-XVII) on es representa aquesta escena. L’edifici va ser restaurat l’any 1928.

Al costat de la capella hi ha el Centre de Reproducció de Tortugues de la Albera, que hem deixat per visitar en una altre ocasió.

Hem arribat a Garriguella a l’hora d’asseure’ns a taula hi ho hem aprofitat per fer-ho en un restaurant que hi ha a la mateixa plaça davant de l’església.

Ermita i Pont Vell de Sant Julià de Llor

La sortida d’aquesta setmana ha estat a la comarca de la Selva, per anar a conèixer el poble, l’ermita i el pont vell de Sant Julià de Llor.

Per arribar-hi hem anat a trobar la carretera de Girona a Anglès i passat Bescanó trobem un desviament a la dreta que a través d’un pont travessa el riu Ter i ens trobem a Bonmatí. Hem de seguir recte i a l’esquerra un cartell ens indica a Sant Julià de Llor, ermita que ja albirem dalt d’un turó. A uns tres kilòmetres arribem al poble de Sant Julià on hem deixat el cotxe i hem iniciat la pujada seguint en la mateixa direcció amb una pista en molt bon estat que en un km aproximadament de pujada continuada ens porta  davant de la rectoria de Sant Julià de Llor.

Hem vist que la rectoria estava habitada  ja que hi havia un cotxe i el gos reglamentari que espera ordres de la mestressa per deixar de bordar. La mestressa una persona jove, ens ha tornat la salutació i molt amablement ens ha convidat a passar ja que per arribar a l’ermita cal passar pel seu pati, ens ha comentat que viu allà amb el marit i tres fills i és el lloc que buscaven, coses de la casualitat ens ha dit que era de Camós i que la seva mare viu a Banyoles. Ens ha fet notar que, la casa  gràcies a la seva situació, té una vista de 190 º amb unes vistes excepcionals, cosa que hem pogut constatar quan hem pujat fins a l’ermita.

La panoràmica és extraordinària per la poca alçada on es troba el turó 295 metres, però es veu tot el Pirineu, Santa Bàrbara, El Far, els cingles de la muntanya de Sant Roc, el Rocacorba, la vall d’Anglès etc..

Ens hem acomiadat de la persona que ens ha rebut i hem baixat al poble per veure el Pont vell de Sant Julià que també ella ens ha suggerit.

L’ermita de Sant Julià del Llor

Església parroquial probablement preromànica, citada en documents del monestir d’Amer (949). L’església es troba emplaçada al cim del turó més alt del municipi (295 m) i segurament va ser una estada d’eremites abans que s’integressin a la regla monacal benedictina durant la repoblació i cristianització endegada des del monestir de Sant Medir. El cisellat dels carreus i alguns fragments d’escultura són tot el que en resta d’aquest període. L’edifici és una reconstrucció del s. XII. Ensorrat pels terratrèmols de 1427 i reconstruït. Reformat profundament al segle XIX. L’interior va ser restaurat i remodelat totalment el 1990. L’edifici té una sola nau, més ampla al peu que a la capçalera, amb dos arcs en degradació que formen un arc triomfal. L’absis semicircular té forma de ferradura. Les darreres centúries s’hi ha afegit la rectoria i una sagristia, comunicades amb l’absis, una espaiosa capella lateral poligonal i un cor penjat, amb una escala per arribar a l’espadanya amb dos ulls molt senzills i dues campanes. Davant la façana, amb porta rectangular i un ull de bou, hi ha el cementiri, renovat el 1875.

Sant Julià del Llor

És un poble rural de masies disperses. Té un nucli urbà, poc poblat, amb tres agrupaments d’habitatges que formen carrers pintorescos i inconnexos: el carrer Vell, al peu de la muntanya de Sant Julià, a la riba del Ter, està format per cases amb llindes gravades al segle XVIII, agrupades a l’entrada del pont vell que comunicava amb la Cellera. Les cases del carrer Nou, al costat del pou de la mina Carlota, eren habitatges miners. El carrer Petit l’han format un grup de cases noves.

El pont es troba al pas d’una via romana que, des de Gerunda, penetrava l’interior muntanyós resseguint la riba esquerra del Ter. Les obres de restauració podrien confirmar l’origen romà dels enormes carreus que sostenen la base de les arcades. No hi ha proves que el pont es reconstruís a l’edat mitjana tot i trobar-se al pas d’una important via de comunicació del comtat de Girona.

El pont Vell de Sant Julià del Llor

El pont actual es considera un dels millors exemples d’estil gòtic tardà civil que queden a la demarcació. Segurament és una obra del segle XVII de la que en foren promotors els Olmera, senyors d’Anglès, i el monestir d’Amer. Consta de cinc arcades desiguals, la més gran té 20 m de llum, 3,65 m d’intradós i una altura màxima de 9,1 m fins a la barana. Les pilastres estan reforçades per espigons que fan de trenca-aigües i contraforts. La calçada té dos metres d’amplada. Va servir pocs anys, un aiguat el va inutilitzar en desplaçar el curs del riu, abans que l’aiguat de Santa Llúcia (1777) s’endugués l’arcada de la riba dreta. Avui podem apreciar la imatge surrealista d’un pont sense riu, arcades immenses que arrenquen al carrer Vell i acaben enlloc, enmig dels camps i horts. El 1999 s’inicia la primera fase de consolidació i rehabilitació de la gran volta central, de 20 m de llum. Arran dels treballs, ha aparegut una cinquena volta.

Hem anat i hem tornat del pont, hem fet fotografies del carrer i ja se’ns fet tard per fer més coses i hem optat per quedar-nos a dinar  a Sant Julià mateix, un lloc on hem estat ben acollits i ben menjats i que s’anomena La Barca, fent referència a la barca que fins el segle passat passava al Ter d’una banda a l’altre del riu.