El castell de Sant Joan de Blanes

La sortida d’aquest dimarts ha estat a la vila on comença oficialment la Costa Brava, a la vila de Blanes.

Tenim una fitxa de la Web de Blanes on es podia fer una part de caminar pel poble vell i tot fent camí per la zona urbana anar pujant al Castell i ermita de Sant Joan.

No es fàcil deixar el cotxe, sense pagar,  al centre de Blanes i per tant hem accedit a un aparcament que es troba a davant  Sa Palomera.

Hem començat a caminar des d’aquest lloc emblemàtic de Blanes, hem anat a trobar el carrer Ample hem vist la font gòtica, i hem seguit el carrer Santa Bàrbara fins a un punt on cal decidir-se per l’ermita de Santa Bàrbara, la cala de Sant Francesc o el castell i ermita de Sant Joan. Ens hem decidit pel castell que és el punt més alt de l’excursió, 110 m. , un sender en pujada ens ha portat fins el mirador on hi ha l’ermita, uns graons i un petit recorregut i accedeixes al castell.

Hem vist que s’està rehabilitat l’ermita i esperem que també ho facin a l’accés del castell que es troba força malmès.

El castell de Sant Joan de Blanes és un castell situat dalt del turó de Sant Joan a Blanes (Selva). Dalt de la muralla es pot contemplar una vista extraordinària des dels seus 173 m d'alçària. Possessió dels vescomtes de Cabrera, s'esmenta per primera vegada l'any 1002. Actualment en resta dempeus la magnífica torre mestra, rodona. Conegut als segles X i XI per Forcadell, apareix citat ja l'any 1002 en un document del vescomte de Girona Sunifred que donen un alou al vescomte de Girona, i cap a l'any 1050 seran els seus successors, els vescomtes de Cabrera, els qui posseiran el castell en feu dels comtes de Barcelona, com ho reconeixia Ermessenda de Montsoriu, esposa de Guerau I de Cabrera, en un document. A la darreria del segle XI, Ponç I de Cabrera prestà jurament de fidelitat per aquest castell a Ramon Berenguer III: el seu fill, Guerau II de Cabrera, ho feia el 1106 al propi comte, i el 1196 el vescomte Ponç III de Cabrera al rei Pere el Catòlic. Per sota dels Cabrera, el domini sobre els habitants de la vila des del segle XII fins al XIV va ser exercit per la família de cavallers cognomenada Blanes, instal·lada, en part, des del segle XIII al País Valencià. Durant el segle XIII els senyors feudals Guerau IV de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes concediran una sèrie de privilegis i llibertats al port i a la vila de Blanes per tal d'afavorir el poblament i el creixement econòmic. El castell es va construir en un principi per defensar Blanes dels perills que venien del mar, com ara els pirates. Més endavant, al segle XIV, juntament amb el Palau Vescomtal, va formar part d'un gran eix de fortificacions que s'ha anomenat la línia dels castells de la Tordera i que tenien la funció de defensar la Ciutat Comtal pel nord. L'any 1381, Ramon de Blanes se'l va vendre a Bernat IV de Cabrera que també adquiria el castell de Montpalau a Pineda de Mar i posteriorment el castell de Palafolls el 1382. El castell va anar perdent la seva importància estratègica a partir de finals del segle XV i va restar abandonat fins que, entre 1849 i 1859, s'hi va instal·lar una estació de telegrafia òptica militar. Va ser usat com a

refugi durant la guerra civil espanyola. L'any 1958 es va rehabilitar la torre i entre els anys 1987 i 1991 es va redactar i executar un projecte de rehabilitació del castell efectuat pels arquitectes gironins Fuses-Viader. L'estat actual del conjunt és el resultat d'aquestes obres de rehabilitació.

L'Ermita de Sant Joan va ser bastida com a capella del castell i per la manca d'espai es va situar fora del recinte.

Seguint el recorregut hem anat baixant fins a un altre mirador que queda sobre el Port i on s’albira una bonica vista de la platja, el dia ha estat solejat i hem gaudit d’una bona visibilitat. Arribats al passeig ens hem permès una beguda abans de recollir el cotxe de l’aparcament i tornar cap a Banyoles

 

Caminant de Besalú al Sant Sepulcre de Palera

L’excursió d’ aquest dimarts ha estat molt a prop de casa. Hem anat a caminar de Besalú a l’església del Sant Sepulcre de Palera, seguint el GR-2. Una excursió de dues hores i tres quarts entre anada i tornada que per ser tant a prop d’un nucli urbà  molt aviat la natura guanya el ciment, molts trossos del recorregut son ben feréstecs i silenciosos fins que et trobes davant de Sant Maria de Palera, primera de d’esglésies que et trobes en el recorregut.

El camí surt de la mateixa carretera, per un carrer d’escales, una mica més enllà de la Fonda Siqués i s’enfila muntanya amunt fins trobar una residència de la tercera edat, a continuació baixa per un caminet fins a la riera, aquesta s’ha de passar tres vegades, una passera de fusta i per sobre les pedres. Desprès de passar per sota la nova autovia camines una estona per una pista de terra fins que a la dreta assenyalat surt un camí que s’endinsa bosc enllà fins arribar a Santa Maria de Palera.

De Santa Maria de Palera al Sant Sepulcre és molt poc tros potser tres-cents metres molt més curt que per la pista que hem fet altres vegades amb el cotxe.

Arribats a l’Església del Sant Sepulcre l’alegria ha estat veure que ja esta tot rehabilitat, fa encara no dos anys es va posar la primera pedra per a la restauració de la resta de construccions adossades a l’Església.

Hem llegit a la web del bisbat de Girona que el 15 de desembre del any passat es van inaugurar les obres de rehabilitació de l'antic monestir del Sant Sepulcre de Palera en un acte celebrat el dissabte 15 de desembre al matí.

Sabíem que s’havia obert un  restaurant que malauradament tanca els dimarts, un altre dia hi haurem d’anar.

Cal dir i aquest escrit ho propicia que s’ha fet un treball molt ben fet, desconeixem com han quedat els interiors de les diferents construccions però pel que hem vist des de l’exterior hem quedat molt sorpresos i contents.

En aquest indret hi hem anat moltes vegades, sobretot amb motiu d’amics que ens venen a veure, sempre ens lamentàvem de com estava d’abandonat i deixat. Avui s’ha recuperat un espai i una construcció molt important.

Sant Sepulcre de Palera

Una de les primeres notícies del lloc apareix l’any 979 en el testament del comte bisbe Miró Bonfill, i en una carta de donacions atorgada pel comte Bernat II de Besalú l’any 1075 apareix el nom de l’església del “Sancti Sepulcri”, possiblement encara en construcció. Una altra notícia històrica menciona que el 1075, Arnau Gonfred, senyor de Palera i la seva muller, feren edificar l’actual església del sant Sepulcre, que fou consagrada l’any 1085 pel bisbe de Girona Berenguer Gifrá, acte al que assistiren els bisbes de Carcassona, Magalona, Barcelona, Elna i Albi, l’arquebisbe de Narbona i l’abat de Santa Maria de la Grassa. El 1107 es varen fixar per administrar-lo dotze monjos designats pels abats successius del monestir de la Grassa.

El priorat de Palera gaudí d’indulgències similars a les obtingudes a Terra Santa. A mitjan del s. XVI  sembla que el monestir trencà la seva subjecció a la Grassa, i des d’aleshores els priors foren monjos d’importants cenobis del país, com Banyoles, Besalú i Ripoll. Al segle XVIII es van dur a terme importants reformes a l’església ja que probablement a causa dels sovintejats conflictes bèl·lics mantinguts entre França i la monarquia hispànica el monestir degué patir les conseqüències devastadores de la Guerra Gran. Les lleis d’exclaustració i desamortització de Mendizàbal posaren fi a la comunitat l’any 1835. Avui resta només del priorat l’església basilical i s’hi reuneixen els membres de l’ordre del Sant Sepulcre a fer la seva celebració anual amb els seus vestiments propis de l’ordre.

No podem deixar de parlar de l’altra església de Palera, la de Santa Maria, que hem deixat enrere per arribar-nos al Sant Sepulcre i que hem tornat a veure al refer el camí.

Santa Maria de Palera
Documentada com a parròquia l’any 1085 amb motiu de la consagració del Sant Sepulcre de Palera, era una de les esglésies que pagava la dècima pel manteniment de les croades al s. XIII.

Entre el final del s. XVI i l’inici del XVII perdia la parroquialitat i passava a dependre , com avui, de Sant Pere de Lligordà.

És un petit temple del s. XI de nau única coberta per una volta de canó reforçada per dos arcs toral, i absis semicircular llis, obert directament a la nau, amb una finestra d’una esqueixada. El campanar comunidor de torre es va edificar sobre l’antic de cadireta de dos ulls. Al mur del costat oest s’obre la porta de mig punt, reformada on consta la data de 1834. A l’interior es conserva una pica baptismal de pedra, feta d’una sola peça i en forma de copa, del final del s. XI o de principi del s.XIII.

Durant la guerra civil  es va malmetre una bella talla gòtica, de alabastre policromat de la Mare de Déu amb el Nen, que, restaurada, es conserva al Museu d’Art de Girona.

Hem arribat a Besalú just per poder dinar que ho hem fet a dins de la població.

Castell de Quermançó i Ermita de San Onofre

La sortida d’aquest dimarts ha estat com a primer objectiu el castell de Quermançó, un castell que hem vist moltes vegades anant direcció Llançà però que mai no hi aviem pujat, i ha estat en un dia fort de tramuntana que hi hem accedit. A part de dues torres cilíndriques que hi ha al voltant del castell se’n pot visitar molt poca cosa ja que han tancat tots els accessos mitjançant tanques de ferro i una porta també de ferro, el fet que el castell estigui sobre un rocam fa inaccessible que en puguis donar la volta. Podríem dir que per la vista del Pirineu  i la plana empordanesa ja val la pena d’anar-ho a trepitjar.

Nosaltres hi hem anat des de la carretera de Figueres a Llançà entre el km. 24 i 25 hi ha una entrada i a través d’un corriol es pot accedir al castell.

El castell es troba a menys de dos quilòmetres al nord de Vilajuïga, està situat a dalt d’un rocam d’una alçada d’uns 30 metres, tallada verticalment d’una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l’altra defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt.

El castell fou possessió dels comtes d’Empúries i apareix per primer cop documentat l’any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer.

Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l’estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l’existència d’un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s’han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.

Text recollit de la web: www.castelldequermanço.es

El fort vent que estava fent ens ha fet desistir d’estar més estona en el castell ja que el vent no et permetia estar en la seguretat necessària degut a l’estat de la construcció.

Hem deixat el castell i hem anat al següent objectiu matinal que per la seva proximitat  valia la pena d’anar-lo  a conèixer. Es tractava d’anar caminant a l’ermita de Sant Onofre des del Mas Ventós.

El Mas Ventós es un gran espai de pícnic, podríem dir excel·lent lloc de pícnic ja que disposa de tots els avantatges, ingredients i instal·lacions per passar un dia a la natura gaudint d’una vista excepcional sobre la badia de Roses, els aiguamolls de l’Empordà,

la desembocadura de la Muga, etc. Malgrat totes les comoditats en un dia com el d’avui amb forta tramuntana no es pot fer foc.

Hem deixat el cotxe i hem començat a caminar El camí que porta a l’ermita ressegueix la serra com un passadís sobre el mar per una pista que transcorre per la vessant sud de la muntanya de la serra de Pau  sense  perdre mai de vista la plana empordanesa amb els pobles de Palau Saverdera, Vilajuïga i Pau i la badia de Roses. De fet es tracta d’un recorregut que surt del poble de Palau-saverdera, puja a Sant Onofre segueix al Mas Ventós i puja cap a Santa Helena acabant a Sant Pere de Rodes.

La noticia més antiga de Sant Onofre data de l’any 1362, però possiblement sigui d’origen molt més reculat i atribuïble a un oratori dels grecs que s’establiren a Roses. Al llarg del segle XV fou objecte de successives ampliacions per part dels seus ermitans, encara que bona part de l’obra actual es gràcies a fra Bernat Batlle, que l’any 1941 obtingué llicència del bisbat per construir de nou una capella i un altar sota la invocació de Santa Maria de la Consolació. Els palauencs sempre han tingut una gran devoció a Sant Onofre, sovint consten deixes testamentàries a la capella, on acudeixen en romeria cada primer dissabte de maig o sempre que calgui demanar salut o una climatologia favorables per les seves collites , un aspecte que amb la decadència rural avui ha quedat desfasat, però no l’estimació pel Santoral.

Té una sola nau coberta amb teulada a dues aigües i un petit campanar d'espadanya.

Hi hagué ermitans des del segle XV fins al XIX..

Text que hem llegit en el plafó de l’ermita.

De Pujarnol a Sant Patllari

Avui dimarts, el dia s’ha llevat tapat, ventós i rúfol i hem decidit quedar-nos a prop degut a aquesta amenaça de mal temps.
Davant d’aixó ens hem decidit per fer la fitxa de l’Itinerari 3, de Porqueres, “Camins a Peu” i que és una excursió que surt de Pujarnol fins a Sant Patllari, una caminada d’un parell d’hores i un desnivell de 224 metres.
Abans d’arribar a Pujarnol, hem volgut anar a conèixer Sant Maurici de Calç que tot pujant hi ha en un desviament a la dreta de la carretera.

Hem deixat el cotxe a l’entrada del camí i hem seguit la pista que segueix al costat de la riera de Matamorts en 10 minuts de camí ja hem vist una gran masia on s’endevinava un absis força interessant  hem fet la primera fotografia i l’última ja que un gos ha saltat una tanca  de la masiaprou alta i hem quedat parats. El gos ha vingut directe cap a nosaltres i no ha quedat més remei que tot dissimulant girar cua i apretar el pas. Veurem si hi tornem un diumenge per si surt alguna persona que aturi el gos.

Sant Maurici de Calç
El veïnat del Calç o Descalç és situat a llevant del poble de Pujarnol, vora la riera de Matamors, a la part meridional del terme. La seva església de Sant Maurici depèn de la de Pujarnol; és romànica, d'una nau sobrealçada.
En l'acte de consagració de la parroquial de Porqueres, hom disposà que Sant Maurici de Calç formés part del seu terme; esdevingué, però, parròquia independent. Unida a Miànigues, 1363 per insuficiència del benefici rectoral, a causa de les mortalitats (Notularum 1363-1364. Hom desféu aquesta unió i l'uní a Pujarnol, al 1608.

Hem retornat al cotxe i hem pujat fins a Pujarnol, on hem aparcat el vehicle, em deixat enrere Can Vila i amunt, hem vist la gran masia de Can Puig que hi hem anat donant la volta i amunt, a les Comes s’han ajuntat a l’excursió els dos gossos de la masia, ells en han fet companyia fins dalt  Sant Patllari, a l’arribar al trencall del mirador, s’han parat per veure que fèiem nosaltres que evidentment hem anat a veure la panoràmica que es pot veure des d’aquest indret. Malgrat el dia núvol i tapat hem vist el mar i el Montgrí.

A partir d’aquest lloc ja ha començat a pluvisquejar, hem seguit fins dalt i ens hem refugiat al petit quarto que hi ha paret amb paret de l’església i que serveix de refugi per si cal dormir-hi o aixoplugar-se com en el nostre cas. 

Sant Patllari

Dins el terme de Porqueres hi ha el santuari de Sant Patllari, al cim de la serra del mateix nom, contrafort septentrional de la serra de Rocacorba, que depèn de la parròquia de Sant Cebrià de Pujarnol. L'església existia ja el 1327, però l'edifici actual és del segle XVIII. En aquest indret hi hagué una antiga fortalesa (dita Speculael 1182). S'hi celebra un aplec el quart diumenge de setembre.

La diada de l’aplec no solament mobilitza molta gent, sinó nombrosos animalons com ara formigues alades, galàputs (galàpets), dragons o ocells insectivors. Conten que surten per retre homenatge al Sant.

Tanmateix la presencia d’alguns d’aquests animalons és real, però com és de suposar aquesta no obeeix a cap motiu religiós. Josep Maria Massip ho explica de manera autoritzada: a darreries d’estiu les formigues alades formen eixams de grans proporcions i aixó determina que apareguin un gran nombre de depredadors disposats a fer un festí. Aquest fenomen no és exclusiu de Sant Patllari, sinó que també es dona en altres punts elevats. És el cas de Sant Miquel de Solterra , el sostre de les Guilleries, i que per mor de la massiva i periòdica presència de formigues de bosc també es coneix amb el nom de Sant Miquel de les Formigues.

(Text extret de la fitxa esmentada a l’ inici d’aquest resum)

El temps ha amainat i hem aprofitat per refer el camí i tornar fins al vehicle, abans hem deixat els dos gossos de les Comes a casa seva.

Sant Quirze de Colera i Monestir de Sant Pere de Rodes

La sortida d’aquest dimarts ha consistit a anar veure un parell de llocs que no han estat mai en el cistell dels “dimarts sortim”, malgrat son dues joies de la corona del romànic a la comarca de l’Alt Empordà, no han aparescut en aquestes sortides.

Per arribar-hi hem pujat per la N-II fins al trencall de Campmany i hem seguit fins el poble de Rabós, d’on surt una pista, ara asfaltada, que et deixa a Sant Quirze de Colera.

El primer lloc visitat ha estat aquest monestir. Es tracta de la  petita abadia benedictina de Sant Quirze que es troba meravellosament situada en la reserva natural de les muntanyes de l'Albera, en mig d’un silenci i un paisatge idíl·lic, rodejat d'una naturalesa intacta, tan sols freqüentada per un reduït nombre de vaques que pasturen plàcidament durant l'hivern, (vaques que es desplacen en èpoques més càlides als Pirineus, al petit poble de Setcases.) i constitueix un paisatge difícil de contemplar en els nostres dies.

Un cop hem recorregut l’entorn i hem fet un cafè en el que foren les quadres del monestir on s’hi troba un restaurant, hem seguit cap a Sant Pere de Rodes l’altra joia del romànic que a l’altra vessant de l’Albera té als seus peus els darrers pobles de la Costa Brava.

El monestir de Sant Quirze de Colera


Església de Santa Elena

El comte Gausbert d'Empúries va cedir els terrenys l'any 927; es va reconstruir i es va consagrar l'any 935 pel bisbe Guiu de Girona. Va ampliar-se i renovar-se successivament a través dels anys. Els seus béns van ser pròspers i es van estendre per tot l'Empordà i el Rosselló. L'any 1123 fou posada sota la veneració dels sants Quirze, Andreu i Benet, procedint-se a una segona consagració pel bisbe Berenguer Dalmau de Girona en presència del de Carcassona. El 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que envaí l'Empordà. Es va unir al monestir de Sant Pere de Besalú l'any 1592.L'any 1836, per la desamortització de Mendizábal, la comunitat de Sant Pere de Besalú es va extingir i tots els seus béns van ser posats a subhasta. El monestir de Sant Quirze de Colera, amb tots les seves pertinences i terres, va ser adquirit pel general liberal Ramon de Nouvilas i de Ràfols, els descendents del qual n'han estat propietaris fins que el 1994 que el van vendre a l'Ajuntament de Rabós per la quantitat simbòlica de 1.000 pessetes. La seva església està restaurada i consta d'una planta de tres naus que formen l'edifici, amb volta de canó la nau central i de quart de canó les laterals, totes reforçades amb arcs que arrenquen de pilars cruciformes. La capçalera conserva tres absis semicirculars, el central amb ornamentació d'un fris de arquets. Té tres portes, dues a les façanes nord i oest i la del mur del sud que duu al claustre, del qual es conserva la galeria de ponent amb quatre finestres geminades. La façana occidental fou reconstruïda al segle XII. De la fortificació es conserva una torre de defensa i restes de muralla.

Hem deixat  Sant Quirze i Santa Maria de Colera i hem retornat per la pista per la que hi hem arribat. Abans d’arribar a Ravós hem seguit cap a Vilamaniscle, i desprès a Garriguella, Vilajuïga i per la GIP-6041 fins a Sant Pere de Rodes i Santa Helena.

El monestir de Sant Pere de Rodes, i més particularment la seva església, constitueix un dels edificis més singulars de tota l’arquitectura medieval catalana, i del qual no s’han establert precedents clars, almenys en les nostres contrades. Malgrat la manca d’estudis seriosos sobre això, i d’acord amb l’opinió de J. Gudiol i Ricart, podem considerar que l’església del monestir de Sant Pere de Rodes no constitueix un cas aïllat i esporàdic, sinó que és el cap visible i principal d’un grup d’edificis conservats a l’Empordà i al Rosselló, principalment, entre els quals podem comptar les esglésies de Santa Maria de Vilanant, o les del monestir de Sant Genís de Fontanes, o Sant Andreu de Sureda.

Aquests edificis representen una mena d’estil autòcton, contemporani i molt diferent amb l’arquitectura llombarda que s’escampa pel país des de principis del segle XI, amb edificis com la canònica de Sant Vicenç de Cardona, l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, o la catedral de Sant Pere de Vic.

Per la seva singularitat, i les seves característiques excepcionals, l’església de Sant Pere de Rodes és una peça fonamental per a l’estudi de la formació de l’art romànic a Catalunya.

Hem aprofitat que el restaurant del monestir estava obert per resoldre el tema del dinar, amb una vista excepcional podem dir que hem trobat el lloc ideal per gaudir d’un paisatge extraordinari i celebrar  la darrera sortida d’aquest any.