Canonica de Santa Maria de Vilabertran i Castelló d'Empuries

Dimarts 14 de juny de 2005

Avui dimarts, plujós, hem decidit per un lloc que no hi plogués, ens en hem anat a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Hem sortit plovent cap a Besalú, Borrassà i ja entrem a la N-II, a 2/4 de 10 ja érem al lloc, els dimarts tots els museus, monuments i altres que depenen de la Generalitat són gratuïts.
Al mateix entrar ja ens han dit que hi havia un autocar de Bascos i que passaven un audiovisual que durava 15 minuts. Està força bé, doncs situa l’evolució de la construcció de la Canònica des del segle XI així com els principals personatges de la historia. Sortint vàrem visitar el claustre, que és esplèndid, la cuina, el menjador, les habitacions i l’església que és molt esvelta, amb tres naus i una capella amb una creu del S.XIV. segons diuen autèntica joia de l’orfebreria catalana. El campanar és una magnífica mostra dels campanars llombards.
En l’església si celebren un seguit de concerts durant l’estiu que són molt importants. Aprofitàrem per a veure una exposició de 100 dibuixants catalans i 100 pintures catalanes que estaven exposades a unes sales de l’edifici.
Sortint ens dirigim a Castelló d’Empúries, abans férem una passada per a veure el riu Muga al seu pas per Vilanova, Vilanova de la Muga és una sardana que ens havia agradat ballar perquè era molt alegre.

Arribàvem a Castelló i aigua, Per la mort de Déu!. Ens esperàrem i un cop va parar anàrem a l’Ajuntament a buscar un mapa d’allà i a l’Oficina de Turisme, on vàrem tenir l’ocasió de visitar la presó que està al mateix edifici.
Ei, poca broma, impressiona i fa pensar, com és que podien tancar a les persones en aquelles condicions, les persones d’informació molt atentes i correctes, ens endinsaren pels carrers fins a trobar l’església de Santa Maria “La catedral” de l’Empordà, sembla ser que és el segon monument religiós més important de les terres Gironines, darrera de la pròpia Catedral de Girona.
La portalada d’entrada està molt ben conservada i és d’admirar el retaule gòtic de l’altar major on hi ha la Verge de la Candela.
A l’exterior hi queda un espai que havia sigut la llotja i que avui serveix com a mercat, també davant de l’església es troba un monument en forma d’ocell que vola en homenatge al fill de la Vila, Joan Alzina assassinat a Xile.
Anàrem a veure a el Portal de la Gallarda, que vol dir que no vàrem veure res, doncs com sempre els dimarts està tancat l’espai d’accés. Això si hem recollit una mica d’història de la Vila Comtal.
Castelló d’Empúries,
Per diferents raons els comtes d’Empúries varen traslladar la capital del comptat, i la seva residència de la grega i romana Sant Martí d’Empúries a la “Vila Castilione” i nova Vila Comtal: Castelló d’Empúries. Es diu que al segle XI, els comptes d’Empúries ja hi instal·len la seva residència i es converteix així, en la nova capital del comptat. D’aquest segle data, també, la consagració oficial de l’església de Santa Maria: era el 9 de setembre de l’any 1064, quan encara l’estructura del temple era d’estil romànic. Amb el temps, i ja a finals del segle XIII, el gòtic pren tot el protagonisme i s’aixequen les tres naus sobre columnes laterals. La façana, amb la seva magnífica portalada, data de principis del s. XV, i el retaule de la Mare de Déu de la Candelera, de finals del mateix segle.
Dels primers temps medievals també es conserven quasi intactes la torre campanar (romànica i de transició), la pica baptismal(S.XI), el portal de la Gallarda i la base de les Muralles o fins i tot el pont Vell, que es podria catalogar de finals del segle XIII. Són nombrosos els altres edificis que també es poden veure, i que tot i començats en èpoques medievals, són acabats als segles XVII i XVIII. Trobem, així, molts convents i edificis civils. El centre històric monumental conserva, encara, bona part del seu traçat i de l’aspecte tradicional, amb places porxades i els noms dels carrers que fan clara referència a l’activitat que s’hi desenvolupava: el carrer del Bordell, la plaça de les Cols, del Vi, de l’Oli, gallines...etc. Entre els barris hi ha el del Call jueu, el del Temple, en honor als cavallers de l’Orde, el Botxí, Sant Llàtzer...etc.

Hem dinat a Ca l’Anton que ens va recomanar el noi que ens va ensenyar la presó, be semblava una cosa però no va resultar el que de primer vàrem entreveure, en total 22 Euros per allò de que no posen l’IVA amb el preu del menú. El temps era plujós i decidirem retornar cap a Banyoles on vàrem arribar més aviat que d’altres dimarts.

Cap de Creus, el Far i Cadaqués

Dimarts 7 de juny de 05

Avui, hem anat al Cap de Creus, era una excursió pendent després de la caminada que vàrem fer als voltants de Cadaqués i la vàrem deixar per un altre dia.
Hem sortit a l’hora de sempre, avui per l’Esponellà, Vilert i Bàscara fins a trobar la carretera de Roses i Cadaqués, queda una mica lluny a uns 80 Km. i no es pot córrer. A les 11 preníem cafè a la terrassa del Far del Cap de Creus, un noi eixerit ens va explicar que obre els caps de setmana i a l’estiu tots els dies, fa entrepans, amanides i serveix begudes. S’en diu Bar Sa Freu, per l’illa que té al davant i si no, veieu:

Amb es raigs del sol, es diferents
minerals que componen aquesta illa
brillen d’allò més. Per això es
navegants que passaven per Cadaqués
l’anomenaven Massa d’Or. Ara bé,
com que aquesta illa deixa un pas,
un freu, entre ella i Cap de Creus,
es pescadors del poble sempre n’han
dit SA FREU.
Moltes vegades tens la sensació que estàs fora de Catalunya, doncs la majoria de gent que trobem que veiem els seus cotxes son forasters, alemanys, francesos, holandesos i algun cotxe de Girona. A vegades comentem que amb tants milers i milers de jubilats: - És curiós que no ens en trobem mai cap. En fi vàrem agafar el GR-11 i camí enllà, millor dit carretera enllà, prop de tres quilòmetres de carretera (Que tontos) a partir d’aquí el camí entra cap dins i deixes la civilització del tot, ni una ànima, de tant en tant una masia enderrocada i poca cosa més, pel camí vàrem veure fonoll marí i molt de l’altre, flor de St. Joan, estepa blanca, en fi aquelles més típiques d’indrets faltats d’aigua on el rocam és a cada indret i no hi ha ni un arbre per gaudir d’una bona ombra.
El dia assolellat, amb tramuntana forta però malgrat estàvem molt sencers quan vàrem veure que no teníem cap altre més opció que tornar, després de dues hores abans de refer el camí vàrem decidir agafar un camí que ens apropava al mar i abans de tornar enrera gaudir d’una vista fantàstica.
Refem el camí i anem on teníem el cotxe que l’havíem deixat al costat del Far de Cap de Creus, davant mateix de la Cala Jugadora en total tres hores i una mica més, la propera vegada cal deixar el cotxe on engega el camí i no fer tres quilòmetres de carretera, malgrat el recorregut és per dins el parc de Cap de Creus, però no té l’encant d’anar per un camí.

Vàrem anar cap a Cadaqués on vàrem arribar a prop de les tres i el destí, aquesta vegada sí, ens va portar a una cala, Cala Olivera, que hi vàrem poder aparcar i en un “Xiringuito” molt ben acondicionat, fer-hi l’àpat principal, el lloc de somni, ni fred ni calor, l’aigua a cinquanta metres, el menjar correcte, els musclos poc nets segons la Carme. Però l’amanida grega, els calamars amb patates, molt bé i les dues primeres cerveses de pel·lícula, cansats però amb la satisfacció d’haver trobat aquest lloc, allà ens vàrem refer al moment.
Després de dinar, uns nois que al costat muntaven un “xiringuito” al veure que jo tirava fotos, ens digueren: arribeu-vos fins a Cala S’Aranella que és molt bonica i és aquí mateix. Els hi vàrem desitjar sort en l’empresa en la qual s’havien posat, que consistia obrir durant tres mesos i després desmuntar la barraca.
Així ho vàrem fer i evidentment hi ha una cala, més enllà comença el Passeig de Ronda que sembla que va fins a Port Lligat. A veure si abans de tres mesos podem anar a fer el camí de Ronda i comentar o millor dit menjar al “xiringuito” dels germans bessons (cada ú en una bossa) Sobre les sis arribàrem a Banyoles, havent fet la tornada per Borrassà, Navata, Crespià i la capital del Pla de l’Estany.
Parc Natural del Cap de Creus
“El Parc Natural marítimo-terrestre del Cap de Creus és el primer de Catalunya d’aquest tipus. Té una superfície total de 13.886 ha, de les quals 10.813 ha. són d’àmbit terrestre i la resta, 3.073 d’àmbit marí.
A la rica diversitat natural, a la qualitat dels ecosistemes marins i als paisatges excepcionals en el context del litoral català, cal afegir encara els singulars elements arqueològics, arquitectònics i artístics de l’àrea i la presència d’uns pobles acollidors i animats, que combinen els elements tradicionals amb una rica oferta cultural, gastronòmica i recreativa.

Tot plegat fa del Parc del Cap de Creus un indret privilegiat per gaudir del patrimoni natural i cultural amb les comoditats que brinden uns serveis de qualitat. Les possibilitats són molt variades: només cal tenir present que el nostre ús no malmeti els privilegiats recursos que aquest magnífic paratge ofereix”.